miércoles, 16 de octubre de 2013

SPENCER DAVIS GROUP, l'essència negra al West Midlands



Els germans Steve i Muff (Mervin) Winwood junt Spencer Davis formaven un dels grups més interessants i influents de les illes britaniques a la decada dels seixanta, nascuts a Birmingham a principis de 1960, Spencer Davis Group van ser reconegut pels seus enregistraments innovadores, així com per ser el el punt de llançament de la carrera musical de Steve Winwood 

Spencer Davis va néixer el 17 de juliol de 1941 a Swansea , al sud de Gal.les . Es va traslladar a Londres quan era un adolescent, on va tocar en bandes de skiffle i es va influenciant-se amb el blues importat de nord-americà. El 1960 es va traslladar a Birmingham i va estudiar alemany a la Universitat de Birmingham abans de treballar com a professor a Whittington Junior School Oval a Yardley . A la nit, anava a tocar la guitarra de 12 cordes i cantar el blues en diversos locals de la ciutat i per un curt temps va formar un duo amb el futur membre de Fleetwood Mac, Christine Perfect.

Steve Winwood va néixer el 12 de maig de 1948 a 127 Church Lane Handsworth i vivia amb la seva família en una casa de la carretera de l'Atlàntic al Vell Oscott prop de Erdington. Va aprendre a tocar el piano de molt jove ademés cantava en el cor de l'església, amb el seu germà gran Muff ( Mervyn ) Winwood (nascut el 15 de juny 1943). Els germans van aprendre a tocar la guitarra amb l'interès de tocar jazz inicialment degut a la popularitat d’aquest gènere en aquells moments.

En 1959 , quan encara estaven a l'escola, els germans Winwood van fer el seu propi grup anomenat Johnny Star and The Planets amb Steve a la guitarra , Muff a la bateria i el seu company de classe David Palmer al baix. Aquesta formació va durar al voltant de quatre mesos . David Palmer es va unir a Johnny King and The Diamonds i més tard a Shades of Blue, Spencer Davis feia de guitarra solista al Golden Eagle Hill Street Pub a Birmingham, lloc de reunió per als amants del Rhythm & Blues. Va ser allà on va conèixer als germans Winwood mentre estaven tocant com a Muff-Woody Jazz Band a principis de 1963. Davis es va unir a ells i va portar amb all a un consumat bateria de jazz, Pete York (nascut el 15 d'agost 1942 a Nottingham), un estudiant de la Universitat de Birmingham, donant-se a coneixer com el Rhythm and Quartette Blues .

Chris Blackwell jove promotor musical acabava de fundar la discogràfica Island Records segell dedicat a l’’importació de bandes de ska i reggae de les Índies Occidentals. El seu primer fitxatge va ser la cantant jamaicana Millie Small de tan sols 15 anys d’edat la qual va tindre un gran èxit amb el seu senzill “My Boy Lollipop”, Blackwell va decidir viatjar al nord de Londres, a la recerca de nous talents. En arribar a Birmingham, se li va aconsellar anar a veure el Rhythm & Blues Quartet, quedant impresionat per la banda.

El quartet va atreure per primera vegada l'atenció de la discogràfica Decca Records i va marxar a Londres per a una sessió d'enregistrament. Decca els va oferir un contracte, però Blackwell els va prometre un millor tracte amb el segell Fontana propietat de Phillips finalment es decantaren per Fontana, juntament amb un contracte d'edició a Island Records. L'associació amb Island Records va ser de manera informal i es basà en
poc més que una encaixada de mans, però, aquesta indiscreció es tornaria en contra d'ells anys més tard.

Va ser Muff Winwood qui se li va ocórrer el nom de Spencer Davis Group , amb el pretext que l'articulat Davis podria fer les entrevistes, mentre que els altres podrien quedar al llit. El primer single del grup va vore la llum l'abril de 1964 va ser una versió del tema “Dimples” de John Lee Hooker. Per desgràcia, l'original de John Lee Hooker va ser llançada al Regne Unit més o menys al mateix temps i es va convertir en un hit eclipsant així la versió de Spencer Davis Group. El disc es va vendre bé a tot el West Midlands, on la banda tenia un gran nombre de seguidors .

The Spencer Davis Group van tindre un atapeït calendari de reserves a tot el país i, possiblement, a causa d'aquesta exposició els propers tres singles “I Can't Stand It”, “Every Little Bit Hurts” i “Strong Love” van aconseguir guanyar bons llocs a les llistes.Va ser Steve Winwood que va aportar la veu principal als senzills del grup, amb només un parell de cançons va ser el centre d'atenció vocal. No hi havia dubte que Winwood era el punt central de la banda .

Fins aquest moment, les cançons interpretades i gravades pel Spencer Davis Group van ser versions de blues i standards de R&B, però Chris Blackwell va portar al compositor jamaicà Jackie Edwards per crear els següents tres singles del grup. El primer va ser “Keep on running” . El resultat que va tenir en les llistes d'èxits va ser espectacular, el primer LP de la banda volava de les prestageries de les botigues i als membres de la banda havien de suportar l'efecte secundari, la persecució de les fans esborrajades i histèriques.


L'èxit va ser inevitablement seguit per la crítica. Alguns dels primers seguidors del Spencer Davis Group va acusar la banda de gastar més esforços en aconseguir discos d'èxit que de fer un bon espectacle de Blues en directe. Després d'una gira per Europa, la banda s’havia fet bastant popular, sobretot a Alemanya, llavors veu la llum el single “Somebody Help Me”, composat també per Jackie Edwards, no era tan potent com l'anterior però encara així i tot arriba al nº 1, un altra composició Edwards/Steve Winwood llançada com a cara A “When I Come Home”, aconsegueix arribar al lloc nº 12. Durant 1966, el grup crea la música i fan aparició en la pel · lícula “The Ghost goes gear”.

El proper single acunyat per Chris Blackwell, amb gran treball per part de Steve Winwood i el seu òrgan Hammond. “Gimme Some Loving” es va convertir en un clàssic instantani arribant al nº 2 a les llistes britàniques i també guanyant protagonisme als EUA. Sense dubte la cançò més popular de la banda, inclosa a gran quantitat de recopilatoris. El disc va ser re-mesclat per incloure el piano extra i un acompanyament vocal abans de ser llançat als EUA .

La capacitat interpretativa i compositora de Steve Winwood anava en augment, la qual cosa creava certa mena de desconfiança en la resta de members de la banda, que veien com Winwood començava a associar-se amb altres músics, especialment de Dave Mason i Jim Capaldi que estava en un grup de Midlands anomenat Deep Feeling i Chris Wood de la banda Locomotive de Birmingham. A principis de 1967, encoratjat per Chris Blackwell, va donar a conèixer la seva intenció d'abandonar la banda una vegada complerts els compromisos que aquesta tenia.

Veu la llum el single “I’m a man” que arriba al nové lloc de les llistes de vendes, tema compost per Steve Winwood i produit per Jimmy Miller, va ser llançat a principis de 1967. Va ser l’últim single que gravarien Steve i Muff Winwood junts, ja que aquest últim també havia decidit abandonar la banda i acceptar una oferta de treball de Chris Blackwell per treballar a l'oficina d'Island Records . En aquella época Steve Winwood havia estat assajant durant uns mesos al Elbow Club Room de Birmingham amb Dave Mason, Jim Capaldi i Chris Wood i el seu nou grup Traffic havia signat amb l’Island Records de Chris Blackwell.

Durant l'estiu de 1967 , Spencer Davis va posar en marxa una nova formació al Spencer Davis Group, aquesta estava formada per el guitarrista Phil Sawyer i l’organista Eddie Hardin. Els nous Spencer Davis Group contribuieixen en la banda Sonora per a la pel · lícula “Here We Go Round The Mulberry Bush” amb la seva nova banda, els Traffic de Steve Winwood també aporten cançons inclús son signen la cançó principal. El primer single que va es publicar sense Winwood en la formació va ser “Time seller” qui va aconseguir el nº30 a les llistes de vendes l'agost de 1967, un tema molt innovador per a l'època. Phil Sawyer va abandonar la banda a finals d'any i va ser reemplaçat per Ray Fenwick que es va unir a temps per aparèixer en el pròxim single “Mr Second Cllass”. Un nou àlbum de Spencer Davis Group titulat “Whit the new face on” veia la llum entrat l’any 1968, i encara que era una bona col.lecció de cançons es va veure enfosquit per la publicitat que envoltava l'àlbum debut de Traffic.

Amb l’eixida de Steve Winwood la màgia semblava haver desaparegut. A l'octubre de 1968 Eddie Hardin i Pete York van ser reemplaçats per Nigel Olsson i Pete Murray però després d'un últim single i un álbum cancel.lat Spencer Davis va dissoldre el grup. Davis va marxar a Alemanya i més tard es va traslladar als EUA. Muff Winwood, que havia abandonat el grup al mateix temps que Steve, va aceptar una oferta de treball de Chris Blackwell per treballar a Island Records com a agent de vendes i promoció. Va treballar per a Island fins a 1978, quan va acceptar una feina com a alt executiu de Sony Records , un càrrec que encara ocupa en l'actualitat . Ell va jugar un paper important en la posada en marxa d'algunes de les majors estrelles de la música britànica dels anys 1980 i 90. Spencer Davis va tornar a la música en els anys 70 i 80, reagrupant la banda en diverses ocasions.


No hay comentarios:

Publicar un comentario