dimecres, 30 de desembre de 2015

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 13 UP WEST (3ª part) per Robert Abella

Dissabte 3 d’octubre de 1964.
Divendres i dissabtes hi ha un gran ambient pels pubs de l’East End, hi ve gent de tot Londres i hi pots veure les millors paies de la ciutat, són dos nits ideals per a lligar. Però això no tocava dissabte. Només girar la cantonada per entrar al Two Puddings, el pub d’Stratford on treballa l’Ed, ja me’l vaig trobar fortuïtament fent guàrdia perquè no arribés a entrar-hi i demanar-me una pinta que mai se sap quant es pot allargar. Em va aturar en sec posant-me la mà oberta sobre el meu pit i em va demanar sisplau que fotéssim el camp. Li vaig demanar de fer una birra ràpida, però em va demanar que millor que no. Malgrat el deler, el vaig entendre totalment. L’Ed no sol tenir gaires dissabtes lliures al pub, i no seria la primera vegada que, havent-s’ho promès, l’amo se’n desdigués en el darrer moment al·legant qualsevol malencert laboral o personal, per escaquejar-se ell... l’amo! Un cabronàs com tots els amos, per molt enrotllats que siguin, la simple idea de que tenen dret a decidir què poden fer o no els demés corromp a qualsevol.

El meu amic Ed estava insultantment perfecte, crec que tothom que se’l mirés pensava igual. No hihavia detall que no estigués en consonància amb tot el conjunt estètic. Ed era un face indiscutible. Una vegada ens vam allargar fins a l’Orchid de Purnley, al sud de Londres, i, quan sortíem, una colla de brètols ens van apallissar sense motiu. Jo estic segur que va ser per enveja, aquells xulets es van sentir eclipsats per uns forasters, i especialment per Ed, i no ho podien estomagar. Poc ens va costar venjar-nos, però; no va passar gaire temps que els vam veure al Royal, vam passar la veu entre els nostres amics de Tottenham, Ilford, Barking... o sigui, la penya que ens solem aplegar des de fa temps al club Noreik, i se’n van anar tan escaldats que, quan coincidim al West End, ens eviten com si fóssim la pesta, encara que en aquell moment ens doblin en nombre.

Estava clar que havíem d’agafar el metro. Quan Ed estrena vestit, no s’asseu en tota la santa nit per no arrugar-se gens. En baixar les escales per accedir a l’estació, ens vam empassar dues purple hearts (tabletes de Drinamyl, de color púrpura) cadascun. M’encanta notar com em van pujant quan moc els peus o el cap al ritme dels sorolls dels trens. Ed, en canvi, es manté impassible, el malparit ho sap fer... jo no puc evitar-ho, i m’agrada. Quan sortim de l’estació, les escales de pujada són com una mena de rampa de llançament; ja no toquem a terra, no ens pugen les cames sinó el cervell impulsat pel brogim del carrer i la nostra pròpia excitació.

Una vegada al carrer, enfilem dret a Wardour St. La primera cosa que cal fer és pegar una ullada pels coffee-bars a veure com està el tema de les píndoles. Nosaltres ja anàvem mig servits però cal participar de l’ambient. No és gens recomanable portar una gran quantitat de rules a sobre. Fins fa poc, potser des dels aldarulls mods a la costa, que hi ha escorcolls policials sovint. Abans això no passava. La millor estratègia és pillar-ne poques i prendre-te-les en aquell moment, compartint-les amb algú si s’escau. A més de la pasma, a la porta dels locals també et poden escorcollar. Realment, el que els interessa als locals és que, si vols amfetes, li lliguis al camell del local. Això és així. Clubs com l’Scene no fan pasta amb l’entrada que fan pagar ni amb la merda de refresc de cola que venen a la barra, aquests locals els porta penya xunga de lampa que no deixaran que ningú faci negoci a costa d’ells. T’escorcollen, et prenen les amfetes que et troben, fan veure que les llencen al vàter i, si t’encantes, una vegada dintre, al cap d’uns minuts pots tenir el camell autoritzat del local oferint-te que li compris les mateixes amfetes que t’acaben de prendre. Ja t’hi cagues, però cal acceptar el joc i prendre les teves pròpies estratègies per burlar-ho.

Wardour Street és l’hòstia, el centre neuràlgic del món modernista. La gentada que s’hi aplega ja és prou per impressionar qualsevol, però allò que l’eleva fins a la sublimació és l’elegància que hi domina, això no es veu a cap altre lloc al món, i encara menys amb gent tan jove i la majoria de classe treballadora. Baixant carrer avall vam passar per davant de La Discotheque (o La Disc, que és com li diem) i, a la vorera del davant, a la porta del Contact, un coffee-bar, ens vam trobar amb la Pat i la Jean amb una amiga. Pat i Jean són dues noies mods que les coneixem des de sempre; i, quan dic que són mods, vull dir que no són com les altres noies, com les que solen anar divendres i dissabtes per l’East End a lligar, no, són noies que, com nosaltres, els nois, estan totalment compromeses amb el Modernisme. Els dies que anem de baixada d’amfetes solem alleugerir el malestar físic i mental empassant-nos unes quantes pintes al Two Puddings, ens solem ajuntar uns quants col·legues –noies també- i, aprofitant la barreja de la baixada i de la cervesa, solem deixar-nos anar en llargues divagacions en les quals solem coincidir que la nostra generació canviarà el món per a bé, no amb armes ni amb disturbis sinó amb la nostra manera d’entendre el món. Cal trencar amb tot allò que suposi una tradició. Tots tenim clar que si continuem amb els valors dels nostres pares, mestres i polítics a l’únic lloc on farem cap és a una tercera guerra mundial. 

Cal trencar amb tot allò que creï diferències entre els humans i limiti la seva plena llibertat. I de tots els que estem involucrats en aquest canvi –que no serà forçat ni imposat sinó que serà gradual i assimilable per a tothom- les dones són realment la part més activa i necessitada en fer triomfar la nostra revolució modernista. Només fa un parell d’anys pel Soho només hi veies prostitutes. Saps per què ho dic això? Perquè noies com Pat o Jean se les han hagut de veure amb tothom -pares, mares, germans, parents, veïns, professors, policies, xulos, amics, amigues...- per poder compartir el món Mod amb nosaltres. A Pat, quan els seus pares se’n van assabentar que venia pel Soho, la van fer immediatament fora de casa; després la van readmetre però ella, quan va aconseguir un treball, els va deixar amb un pam de nas per anar-se’n a viure a un pis amb altres noies mods. Nosaltres els nois mods hem canviat bastants coses, però elles ho han hagut de canviar tot. Nosaltres no deixem de ser una transgressió de l’elegància clàssica masculina. Elles han inventat un estil totalment nou, sense precedents en que inspirar-se. No pots anar fatxendejant amb elles, elles són molt més dures i llestes que nosaltres, estan obligades a ser-ho. Elles, per exemple, no poden permetre’s quedar-se tirades per l’efecte de les amfetes o per l’alcohol com fan alguns nois, per a elles això suposaria segurament exposar-se a massa perills.

Pat i Jean ens van presentar la Pauline. La noia va resultar ser una cosina de Jean de Nottingham que treballa a una farmàcia i, en dir-nos això, ens van ensenyar un flascó ple de dexedrines (o “dexies”, que és com les solem anomenar) que portava a la butxaca interior del seu abric. La jugada per part nostra estava clara, doncs, convidar-les a una Coca-Cola al Contact per empassar-nos unes quantes rules abans d’allargar-nos a l’Scene. Elles van acceptar encantades, però –cosa de noies... i de les càpsules!- ens van convèncer per canviar de plans: anar amb elles a La Disc fins que comencés l’allnighter de l’Scene a les tres de la nit. Des que el Soho s’ha massificat els caps de setmana amb mods de fora de Londres, l’Scene també ofereix una sessió allnighter. La proposició ens alterava els plans, però era acceptable. Ed només tenia la prioritat d’anar a l’Scene, i hi acabaríem anant igualment, i jo podia estar-me d’anar al Flamingo, hi podia anar altres dies i m’estalviaria pagar la seva entrada, potser la més cara del Soho. Amb elles el subministrament d’energia el teníem ben garantit i, a més, elles s’encarregarien de portar les amfetes, ja que a les noies és molt difícil que les escorcollin. A més, jo ja m’havia embolicat més d’una vegada amb Pat i Jean era el complement estètic ideal per arrodonir la fila de n’Ed.

Eren poc més de les set quan vam posar-nos a la cua per pujar les escales cap al primer pis on està situada La Disc. A la porta el senyor Rondel –del que es diu que va estar a la presó per assassinat, i coneixent a aquest personal no hi veig motiu per a dubtar-ho- ens va examinar amb la seva mirada intimidant abans de deixar-nos entrar. El local encara estava mig buit però jo ja no em podia aguantar més i em vaig llençar a la pista com un possés seguit de la Pat i la Pauline. Ed i jo preferim l’Scene, però val a dir que La Disc ho té tot per a ser el que és: un club radicalment mod. El Roaring Twenties és el millor local del Soho per ballar Blue Beat i, per això, sempre està ple de mods, però no és un club mod, és un club jamaicà. El Flamingo és indubtablement un dels bressols del Modernisme, segurament el lloc on va quedar definida la música dels mods, però no és un local mod, allí hi va tot tipus de gent i edats: prostitutes, drogoaddictes, xulos, camells, cambreres, músics, gàngsters, xoriços... Altrament, l’Scene i La Disc són clubs cent per cent mods, són els clubs mods. Té un potent sound-system i el seu sostre baix afavoreix la saturació del so per tot el local. La música és la que ha de ser: una barreja de Rhythm-and-Blues, Soul, Modern Jazz i Blue Beat, Chuck Berry, Supremes, Jimmy Smith i Prince Buster... només cal deixar fluir les amfetes! Potser la diferència entre un local i l’altre és que a La Disc pots trobar-te pringats que mai s’atrevirien a xafar l’Scene. L’aurèola de perillositat de l’Scene afavoreix l’exclusivitat del local, això és un fet. L’altra diferència és que a La Disc mai hi ha música en viu, només discs, per això es diu com es diu!

La primera vegada que vaig notar que havia de parar, per cansament i set, ja era quasi mitjanit! Vaig buscar la Pauline per veure si m’ho podia solucionar i vam decidir tornar al Contact, aquesta vegada a prendre alguna cosa calenteta i engolir-nos un parell de dexies per posar-nos en forma. Ed va posar el “Walking The Dog” al juke-box per afavorir-ho. En un tres i no-res tornàvem a estar per menjar-nos el món. Vam tornar a La Disc i qui es va lluir de debò va ser l’Ed que ja no es va poder reprimir la marxa que portava.
El control era total, però, i a les tres de la matinada vam sortir de La Disc per enfilar Wardour St. avall fins Ham Yard, al nostre ben volgut Scene.

(continuarà)


dimarts, 29 de desembre de 2015

El retorn de MR T-BONE!




Luigi De Gaspari més conegut pel pseudònim de Mr. T-bone o Mr. Trombó  és un cantant, trombonista, compositor i arranjador italià, fundador de la Jamaican Liberation Orchestra, primera banda en practicar ska - jazz a Italia, ademé de ser membre de la banda de reggae Africa Unite i Giuliano Palma & The Bluebeaters.

Durant els darrers anys  ha publicat diversos àlbums en solitari i ha voltat pel món amb nombroses gires per països com ara els EUA, Canadà, Europa, Amèrica Llatina i Japó. Paral·lelament a la seva activitat com a solista Mr.T-Bone també ha col·laborat amb artistes com Derrick Morgan, Willie Williams, Mikey Dread, Nova York Ska Jazz Ensemble, David Hillyard i el Rocksteady 7, Victor Rice, The Slackers, Tòquio Ska Paradise Orchestra , Caroloregians, Dr.Ring Ding, Casino Royale, Mau 

Junt a The Young Lions  projecte iniciat l'any 2006, ha editat diversos treballs com ara "Heroes", publicat l'any 2008 o  "Nothing To Lose" editat l'any 2011. Ja algener de 2012, va llançar al mercat  de la ma del segell japonès "Ska in the world", el set polzades "Mr.T plays The Beatles" i el recopilatori "The Best Of Mr.T-Bone" que inclou setze cançons escollides dels seus treball en solitari.

També el 2012 va publicar "The Italian Job", un 7 "en col·laboració amb el grup belga" Els Caroloregians" En 2013, després de deixar  la banda Giuliano Palma, refunda els "Els Bluebeaters", juntament amb Ferdi Masi, Cato Senator, Patrick i Paul Benifei Parpaglione per gravar el disc "Everybody Knows" per al segell discogràfic "Record Kicks".

El 2014 Mr. T-Bone va complir el seu somni de tocar junt als mítics  Skatalites, en les tres dates italianes de Marghera, Roma i Parma, durant la gira mundial que la banda jamicana va portar a terme per cel.lebrar el seu 50 aniversari.

Mr T-Bone es troba a hores d'ara inmers en plena gira per l'estat espanyol per presentar el seu darrer projecte, The Uppertones, un trio format per Peter Truffa, Ferdinando "Bombodrummer" Masi i el mateix Luigi de Gaspari (Mr T-Bone), la cosa es mou entre el Jamaican Boggie, el R'n'B, fins i tot sons caribenys com el Mento o el Calypso. Mentres a la majoria de concerts al nostre territori The Uppertones seràn protagonistes indiscutibles a València trobem l'excepció, els italians compartiràn escenari amb una de les bandes amb millor directe dins l'escens ajamaican del nostre país, els castellonencs Bandits, qui per segona vegada xafaràn la ciutat del Túria en un concert organitzat pel col.lectiu Bredda a la sala 16 Toneladas, el dia 4 de gener. Sense dubte una bona forma de començar l'any.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Els millors EVENTS per al CAP DE SETMANA

24 - 27 desembre 2015






















A la cabina de l'Allnighter i a les barrejes del Beat... DJ Deixalles i 3Penics del COL.LECTIU SOM


- Quants anys porteu mostrant la seva música al món? Quina va ser la primera vegada i on? 
Dj Deixalles i 3penics punxen per primera vegada una nit llunyana al Bugulú de Palma, reducte underground de vinilisme i tequila. Els dos elements constaten que tenen uns gustos musicals concordants i varis singles coincidents en els respectius maletins. 
Dj Deixalles i 3penics són 2. Quan són 4 (amb dj. Kapy i Dyk Bonkers) són SOM Col·lectiu.

- Quin o quins formats de reproducció prefereriu a les vostres sessions? 
Reproducció sexual per crear família, entre els 2 tenim 5 fills; i format vinil, bàsicament negre i de 2 solcs, un per cara, per les sessions sonores. 

- Quin és l'estil principal a les vostres punxades? És l'únic o també s'introduïu en altres terrenys? 
Del Lounge al garatge passant per tots els racons de la casa. Un variat seixanter que oscil·la entre el jazz i el beat, el twist i el soul, el r&b i la bossa nova, el ié-ié i la psicodèlia... però també s'introduim en altres terrenys pantanosos com la subterraneitat avellutada o el surrealisme exòtic. 

- Quina ha sigut l'experiència més significativa o el millor record d'aquestos anys? 
El millor record sempre està per venir! 

- Una anècdota durant una sessió que no oblidareu mai, alguna petició extranya...? 
Sens dubte un sessió exclusiva per a 3 adolescents sixties-friendly asseguts a terra davant nostre en un pavelló desangelat després d'un concert. 

- Quines han estat les teves últimes adquisicions i que esteu desitjant mostrar al món? 
I Am A Lonesome Bobo / Black Cat de Julie Driscoll Brian Auger & The Trinity i el Codex Seraphinianus. 

-Top five, 5 temes per a cada moment del dia o la nit 
Per començar la festa... Bond Street d'Enoch Light and The Light Brigade... jo encara diria més!... Milanta Anys-Llum Blues de Pep Laguarda i Tapineria 

Per calfar l’ambient... Soul Vibrations de Dorothy Ashby ... jo encara diria més!... The House Of Bamboo d'Andy Williams

Per mantindre el foc viu... Otis (Hard To Handle) d'Eddy Mitchell ... jo encara diria més!... Love Me or Leave Me de Nina Simone

El colofó... She's a Rainbow de Rolling Stones... jo encara diria més!... Hey Bulldog de The Beatles

L’acomiadament, llums apagats i un Je t'aime, Moi Non Plus d'en Gainsbourg, ... jo encara diria més! ... mesclat amb l'anterior ... Manual sonor en format 7' de relaxació i yoga en francès.

Salut, xerrameca i modernor!


Entrevista a... L'HOME LLOP I ELS ASTRAMATS!



- Pregunta obligada, qui es l’Home Llop i qui son Els Astramats, la colla que portes al darrere? L’Home Llop és l’ater ego d’en Pau Llop. De dia dissenyador gràfic, de nit, crooner licantrop. The Astramats és la tropa que l’acompanya en les seves maleses. Encapçalada per en Marc Serrats “Xerramequ”, aglutina músics km.0 que han encaixat a la perfecció en el projecte: Jordi Rexach, Eric Herrera, Hugo Alarcón, Joana Cebolla, Heura Gaya i Manu Sabaté. Juntament amb en Víctor Ayuso, en Lluís Vidal i en David Esterri “Pardal Roquer”, han estat la banda que ha gravat el primer disc “Volum1”.

- Estem parlant d’una banda amb continuitat o d’un projecte que s’autodestruirà quan l’Home Llop prenga el botó roig? 
Hem estat un parell d’anys gravant el disc: primer buscant el so, després gravant i finalment editant-lo. Crec que el projecte anirà avançant tal i com ha anat fins ara, decidint amb tranquilitat el què volem fer. Com els bons plats i els de tota la vida, deixant-los fer xup-xup per a que deixin regust.

- En quins altres projectes participes actualment a banda del grup? 
A nivell explícitament musical no formo part de cap altra banda ni projecte, però si que formo part del cercle modernista i aborigen Natros Sols de Lleida.

- Quina experiència músical tenia l’Home Llop previament abans de materialitzat aquest treball? Com a Home Llop, sols apareixia de tan en tan fent algun garrotin per aquí i per allà. De fet, el nom ve de la mà d’en Carles Belda, que em presentava així quan sortia a improvitzar. A banda, com a Pau Llop, vaig formar part del grup Escalivada, on vaig començar el meu flirteig amb la música.

- Si escoltem aquest Volum 1, ens donem de ple amb un combo de música jamaica, reggae, rocksteady... però trobem instruments que no son gens comuns a l’hora de fer aquests sons, com la gralla o la viola per exemple, quin es el proposit de fer servir aquests instruments més habituats al folk o la música tradicional?
Aquest detall ve de lluny, de quan vam començar a pensar el disc. Jo vinc d’un entorn proper a la música tradicional i em venia de gust introduïr amb normalitat la sonoritat dels vents tradicionals. Era una petita demostració i trencamenta de tòpics respecte a la gralla i d’altres vents tradicionals. En Manu i l’Heura formen part d’una nova fornada de grallers que, com diu el Manu, han deixat de reivindicar la gralla com a instrument i han centrat l’interés en com es toca. I, per mi, ha estat una manera de donar-nos la oportunitat de deixar gravats aquests intruments en un disc de música jamaicana. A mi em dona trempera sentir el “Llatí tirant a escà” (Latin goes ska) amb aquest vents! D’alguna manera, el disc ja neixía poc ortodox per l’escena escatalítica i ho hem acabat de trinxar tot!


- En quant a la veu que es la posició que ocupes al projecte/banda, diria que hi ha una mena d’intent d’aproximació a això que feien els artistes de Concèntric i Edgsa allà pels seixanta, d’adaptar temes que es feien a l’Anglaterra, estic en lo cert? 
Els artístes de Concèntic i Edigsa han estat un referent tan a l’hora de versionar al català temes anglosaxons com en la figura de l’intèrpret, que en aquest cas represento. És a dir, no sóc qui escric la lletra (tot i que alguna l’he adaptada jo) ni tampoc la música, la meva tasca és interpretar-les. Per altra banda, tot i no estar premeditat, si que és veritat que la meva manera de cantar ha acabat tenint influències d’aquells crooners aborígens com Grau Carol, Lleó Segarra,… o, fins i tot, la Núria Feliu (amb aquell punt “jazzy” que li donava als seus primers discos).

- Conta’ns com ha estat la gravació, em sembla que ho has financiat mitjançant una web de micromecenatge, com ha estat l’experiència? 
La gravació ha esta un procés de prova-error fins que vam trobar el so i els músics que encaixaven. També ho ha estat la masterització. En aquest sentit cal destacar la feina d’en Marc Serrats “Xerramequ” i en Jordi Rexach “Mante”, i agrair la implicació de la resta de The Astramats! Pel que fa a la edició del disc, en format CD i vinil, vam engengar una campanya de micromecenatge a través de la plataforma TotSuma amb la qual vam recollir un 4.000€ en 40 dies. Mai havia fet una campanya d’aquestes i he de reconèixer que estava tot el dia al cas dels moviments.

- Continuant amb la gravació et trobaves envoltat de gent amb amplia experència que han participat amb bandes com Mount Zion, Xerramequs, A Music Skazz Band, El Conjunt Badabadoc o Brighton 64 actualment com es el cas de l’Eric Herrera. Com ha estat la sel.lecció, ha sigut triat per tu mateix o era un projecte obert al que s’hi anaven sumant de forma voluntaria?
 La participació dels The Astramats ha anat creixent a mesura que es gravava el disc. Un fet curiós és que la banda no s’han vist mai les cares tots junts; el concert de presentació serà una bona excusa per solucionar-ho. Tots són amics, coneguts i més que saludats. Alguns hem coindicit a l’escenari, d’altres a la barra; no et sabria dir quin ha estat la forma de triar-los, però si que en destacaria la seva aportació al projecte amb un so de banda que supera les espectatives inicials.


- Per altra banda com t’has sentit al gravar aquest disc, segur de tindre al voltant gent amb experiència o com que era la primera vegada anaves una mica perdut? 
Més que perdut, m’ha costat creure en el que estava fent. D’entrada he canviat la meva manera de cantar respecte a altres experiències musicals que havia tingut, i això, sempre costa d’assimilar. Però en el moment que m’he alliberat, les sessions de gravació han estat un procés d’aprenentatge molt interessant; sempre amanit amb un gotet de ratafia, que sempre ajuda

- El debut de la banda en directe tindrà lloc el dia 2 de gener a la teva localitat, Lleida, quin repertori en tens preparat, els temes gravats o hi haurà alguna sorpresa? 
El que presentarem és el disc i, per tan, tocarem els temes que podeu trobar-hi. Però, si que guardem un parell de sorpreses que tocarem en directe, que han estat detonadores i motivadores de que engeguessim aquest projecte.

- Qui hi haurà a damunt l’escenari, la mateixa formació que va gravar o s’afegirà algú més a la festa? La banda que m’acompanyarà és la mateixa que ha gravat el disc. És una manera de tancar aquest cicle i celebrar-ho amb tots i totes.

- Per últim i per coneixer de primera ma quines son les influències de L’Home Llop, un top 5 jamaicà i un top 5 aborigen. 
Doncs ho faré fàcil, amb els temes del disc, però sense ordenar-les per preferència, si em permets. Jamaicà: - Liquidator - Latin goes ska - My boy lollipop - You’re wondering now - In the mood of love Aborigen: - Desafinat - A M O R - El martellet - Sento l’amor com ve - Quina colla més original (desvetllant una de les sorpreses…)

 - Endavant i molta sort amb el projecte.
 Moltes gràcies i auuu!



dilluns, 14 de desembre de 2015

València Soul Jazz amb STATEROOM THREE!


- Conteu-nos breument la història de la banda, que si no m'equivoque es prou recent, qui forma i d'on venen els membres de la banda? 
La idea de formar la banda tal i com la coneixem ara surt com a conseqüència d’una sèrie d’ actuacions per part d’alguns dels membres del grup i la disposició comú per a donar cabuda al que més desperta el nostre interés dins del món del jazz, el gènere soul jazz, en gran part molt lligat al so característic de l’orgue i que anteriorment ha arribat a ser una part molt significativa del material editat en segells com ara Blue Note. Els primers membres de la banda en trobar-se foren Marcelo Jaume i Josep Lluís Genoll, saxo alt i orgue respectivament. Més tard s’ incorporarien a la formació actual Carlos Esteban a la bateria i el guitarrista Danilo Aguilar. Tots els membres tenim gran implicació amb el projecte que estem portant a terme i que actualment continua creixent, si bé participem alhora a altres projectes que ens interessen. 


- En quins estils podriem dir es mou el so de la banda?
 El so de la banda es troba principalment sota l’estil soul jazz, amb totes les influències que això implica, com el blues, i on es dona cabuda a altres ritmes molt variats, com sòn el boogaloo, shuffle, swing funk o ritmes llatins. Sempre tractem d’ oferir un repertori atractiu i variat. 

- Parlem-ne de referents, quins artistes influèncien clarament el grup? 
Tots els components del grup tenim les nostres influències personals, molt àmplies de vegades, si bé fiquem en comú les que més ens motiven per a aquest grup, amb gran presència d’ organistes que han desenvolupat la seva carrera sota el paraigües del estil que ja hem comentat. Són influències directes el tàndem Stanley Turrentine-Shirley Scott, Bernard Purdie, Kenny Burrell, Jack McDuff, Horace Silver, Big John Patton... Seria molt llarg nomenar-los a tots, però ahí en van . alguns De la part més jazzera el que més ens influeix és el génere hard bop, amb músics com Sonny Clark, Jackie McLean, Bobby Timmons o Art Blakey. 


- Llavors de que es composa el vostre directe, standards o també teniu algún tema propi?
 El grup disposa d’un directe variat, amb standards i amb cabuda també per a temes propis, que actualment van guanyant terreny al nostre repertori, amb el jazz com a denominador comú. La reacció i les opinions del públic animen a seguir per aquest camí, tractant sempre d’oferir un directe dinàmic i animat, que faça de l’assistència a qualsevol concert una experiència atractiva.

 - Teniu alguna gravació d'estudi o teniu pensat enregistrar en breu?  
 Doncs ens disposem a entrar a l’estudi molt prompte i realitzar la gravació del que seran els nostres primers temes propis registrats, per a la seva posterior publicació, sense deixar de costat les actuacions en directe; tal vegada el que més ens motiva és eixir a tocar en directe. De moment es troben principalment a diferents punts del nostre entorn, i esperem arribar cada vegada una mica més lluny. Podreu vore Stateroom Three el proper diumenge tretze de desembre a Crescendo Bar, a Burjassot."

dimecres, 9 de desembre de 2015

A la cabina de l'Allnighter i a les barrejes del Beat... BERNAT LLITERAS


Encara té pendent passar per la Facultat de Belles Arts a buscar la llicenciatura del 1994.
Després de varis anys com a guitarra rítmica dels Something, banda psicodèlica amb qui publica un àlbum i varis ep’s, en Bernat es dona a conèixer com a autor de la sèrie d’animació Motel Spaguetti i al mateix temps, comença a publicar dibuixos de personatges capgrossos a periòdics i revistes nacionals i internacionals.
Actualment compagina la direcció creativa de la seva productora audiovisual, Sofa, amb el treball de realitzador de campanyes publicitàries en blanc i negre.
Després de molts anys acumulant vinils, Bernat s’estrena com a selector a la terrassa de l’Hotel Pulitzer i passa a formar part dels 2nd Hand Deejays, col.lectiu de punxadiscs resident al Lost & Found Market.
No és difícil creuar-te’l per la ciutat amb la seva Vespa del 1964 i està molt orgullós de pertànyer a la colla escuterista Bon Vent i Parca Nova, de la que els mateixos membres es pregunten si existeix.

Salut, bon vent i modernor!


dilluns, 7 de desembre de 2015

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 12 MODS I SMALL FACES per Robert Abella


La primera curiositat pel moviment Mod se’m va despertar després de veure la pel·lícula “Quadrophenia” a principis dels 80s quan jo devia tenir setze o disset anys. De les primeres coses que em vaig adonar sobre la informació que anava rebent i trobant sobre aquest moviment era com de contradictòries podien arribar a ser. Quan donaves una cosa per segura, sempre acabaves descobrint que, si no era falsa o errònia, era molt matisable, i sobre tots els seus aspectes podies trobar opinions ben contraposades.
Aquells primers mesos de la dècada dels 80s s’estava vivint un revivalisme Mod gràcies, precisament, a “Quadrophenia”, recolzant-se en una onada de nous grups que es donaven a conèixer com a “grups mods” (concepte que us vaig comentar en dos empatollaments seguits sobre MODS I GRUPS MiG, MiG II). Aquesta manera tan polèmica de presentar-se, va retornar a l’actualitat l’oblidada controvèrsia sobre si els Who havien estat mai un “grup mod” autèntic o no. En aquells temps del Revival-79, als Who se’ls tenia com la icona més destacada del moviment Mod dels 60s, una idea que l’experiència posterior també m’ha ajudat a tombar. De fet, van ser els propis membres dels Who, en les entrevistes concedides en aquells dies de recobrat protagonisme, els primers en reconèixer que cap dels membres del grup eren mods i que havia estat el seu mànager, Pete Meaden, qui els havia convertit en un “grup mod” canviant-los el nom a High Numbers, dient-los com havien de vestir i quines cançons havien de tocar. En contraposició, sempre s’acabava afegint que els Small Faces sí que havien estat un grup format per mods, deixant els Who com a “plastes” i els Small Faces com a autèntics.

Aquesta idea m’ha acompanyat tota la vida fins que fa poc una sèrie d’interessants publicacions sobre el moviment Mod m’ho han acabat de matisar, i força.
Sembla clar que Steve Marriott, Ronnie Lane i Kenny Jones eren mods abans de formar el grup. Es veu que, com necessitaven una furgoneta per transportar l’equip de local en local, van admetre com a teclista a Jimmy Winston perquè en tenia una. El tal Winston, però, no collava gaire amb els altres tres, era més gran d’edat, molt més alt d’estatura i, quan van començar a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, intentava aclaparar el protagonisme disgustant la resta de membres del grup. Així que, tan aviat com van poder –cal suposar que quan van aconseguir una altra manera de disposar d’una furgona- se’l van treure de davant substituint-lo per Ian McLagan, teclista dels Muleskinners. Mac sempre va admetre no ser mod, això sí, sempre se’l va veure totalment integrat en el grup en tots els aspectes, inclús en l’estètic. Anava als mateixos perruquers i se’n beneficiava, com la resta del grup, del crèdit obert que Don Arden, el seu mànager, els havia aconseguit a totes les botigues de Carnaby Street –el somni de tot mod!-, però, com no tenia el gust estètic dels seus companys, preferia posar-se allò que els altres ja no pensaven posar-se més per no repetir-se. Aquest controvertit contracte que van signar amb Don Arden –i que acabaria portant-los a la ruïna- els va convertir en el grup amb la millor imatge de l’explosió Pop britànica. Paul Anderson, al seu llibre “Mods: the new religion” (Omnibus Press, 2013), diu:

L’estil Mod per a nois havia canviat de manera espectacular durant tot l'any, els cabells s’allargaven i la roba perdia sofisticació. Els cabells curts havien estatreemplaçats pel back-combing (cardat de mig cap cap al darrera amb llargues patilles de pèl). Pantalons hipsters, sabatilles de bàsquet i jaquetes Madras eren la moda imperant del moment, i els Small Faces els màxims exponents d'aquest look.”
Però no tots els mods els ho agraïen això. A “Mod: a very british phenomenon” (Omnibus Press, 2000) de Terry Rawlings, Ken Brown, un mod original, diu:
“Els Who i els Action eren grups molt admirats a l’institut. Als Small Faces sempre els vam trobar massa artificials. Eren un gran grup, però semblaven manufacturats a Carnaby Street, mentre els Who semblaven tan de classe obrera com nosaltres. Ara tothom sap que realment els Who es disfressaven de mods i tot això, però llavors no ho sabíem. Per nosaltres, els Small Faces eren un producte pop, no vestien com els mods corrents, vestien com estrelles del pop. Va tenir molta publicitat aquella història que havien estat agredits a la cafeteria del costat de l’Starlight. Doncs, sembla que els que els van atacar van ser una colla de mods. Realment, no ho puc assegurar, però és el que es comentava llavors.”

Els Small Faces sí que van aconseguir ser el grup mod per antonomàsia en cert moment, però el grup mod per antonomàsia del moviment Mod en el moment de la seva màxima comercialització. Ja em va estranyar a mi que Paul Weller, fa anys en una entrevista, es referís a ells com “el grup pop perfecte” i no, com jo em podia esperar, com “el grup mod perfecte”. Els Small Faces van arribar a ser el grup més a la moda, els màxims exponents de la moda comercial de Carnaby, però mai del Modernisme. I això se sap que els va afectar i confondre en molts moments. Per una part, estaven obligats a assolir l’èxit comercial i, per l’altra, desitjaven demostrar del que eren capaços interpretant la seva música preferida: el Rhythm-and-Blues. Només cal que li feu una ullada als discos que els va publicar la Decca: als singles us trobareu tot el seu potencial comercial i, als dos àlbums, les cançons que no havien aparegut en single són demostracions impressionants del que podien fer amb les versions de la Tamla (la seva interpretació del “Baby Don’t Do It” de Marvin Gaye és colossal) o amb cançons pròpies (a “Come On Children” aconsegueixen aglutinar tota la força i energia de monstres de la talla de James Brown o Otis Redding com només uns poquíssims privilegiats podrien fer, sembrant les bases dels posteriors Blues Rock i Hard Rock). Tot i els seus esforços mai van poder evitar que els mods opinessin així d’ells, com feia Ian R. Hebditch en la seva col·laboració a “The Soul Stylists” (Mainstream Publishing, 2000) de Paolo Hewitt:
“Els únics grups que ens interessaven eren els que s’inspiraven en la Tamla, com els Action, per exemple, o The Move, ells tenien el so adequat perquè tocaven versions de la Tamla. Altres grups que ens podien agradar eren The Art Woods, Geno Washington, Herbie Goins and the Nightriders, els Paramounts... El problema amb grups com The Small Faces era que atreien a una insufrible audiència d’histèriques i xisclaneres adolescents. Eren massa comercials per a nosaltres.”

Em va cridar també l’atenció que en un article de Paul Gorman inclòs a una edició especial de la revista Q dedicada als Who –val a dir que amb la clara intenció de desballestar certs tòpics sobre el moviment Mod- Eddie Phillips dels Creation deia:
“Ens movíem pel mateix circuit que els Birds, els Action, els Brian Auger Trinity, Long John Baldry i Geno Washington, tocàvem als mateixos locals, els mateixos pavellons per tot el país i, després, pels mateixos estadis de futbol. Vam tocar amb el High Numbers en un petit local prop de la sastreria Burton a Uxbridge. Des del punt de vista creatiu, tant musicals com estètics, era una escena excitant. Mai he tornat a viure res igual. Era elèctric!”.
I, en contraposició, en aquell mateix article Ian McLagan confessava:
“Mai vaig veure els Action o els Creation en directe, no tocàvem als mateixos locals ni formàvem part del mateix ambient.”
Us en recordeu que us deia al MODS I GRUPS (II) que, per molt perfecte que sigui un grup, res no li atorga gratuïtament la benedicció del públic mod? Doncs, llegiu aquesta darrera cita que us facilito i treieu-ne vosaltres mateixos les conclusions que vulgueu:
“Recordo que vaig anar a Boston Gliderdrome en una furgoneta amb una colla d’amics de Lincoln cap al 1966 per veure els Small Faces. Els teloners van ser anunciats com un grup que visitava per primera vegada el Regne Unit. Es tractava d’Edwin Starr amb una autèntica banda al complet, amb cors i tot. En devien ser una quinzena sobre aquell gran escenari. El so, les cançons, la seva presència, tot impressionant. Ens adonàvem que estàvem davant d’alguna cosa excepcional. I pensàvem que, si aquests eren els teloners, de què serien capaços els nostres "déus" dels Small Faces? Malauradament, van fer salat. Quins temps! L'escenari era massa gran i ells quatre es veien tan petits! No van aconseguir reproduir el so d'estudi dels seus discos. La gent va començar a esbroncar-los i, seguidament, es van llençar algunes ampolles cap a l’escenari. Kenny Jones va resultar ferit al cap. Steve Marriott i Plonk Lane es van encarar al públic abocant tota mena de desgradables insults. La multitud, llavors, els va respondre cridant: “Edwin, Edwin, Edwin!” Quan el grup d’Edwin Starr va tornar a l’escenari la gent va embogir. Aquella nit ningú hagués estat capaç de fer-li ombra a aquell paio que ben aviat esdevindria una veritable llegenda de l'escena Mod/Soul.”
Glenn Field, a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” (Fastprint, 2014) de Tony Beesley.`

Indubtablement, ha estat en les dècades posteriors quan la relació Small Faces – mods s’ha anat estretint a mesura que el moviment Mod ha servit de referència a aquells que han reivindicat l’existència d’un estil estètic i musical genuïnament britànic. Cada vegada que des de les Illes Britàniques s’ha albirat la més mínima possibilitat de recobrar el lideratge en el terreny de la moda, normalment aprofitant algun moment òptim per al pop-rock britànic –com quan la New Wave o el Brit-pop- o algun esdeveniment que els hagi convertit en el centre d’atenció mundial –com quan l’Olimpiada de Londres al 2012-, s’ha recorregut a promocionar els aspectes més cridaners, espectaculars i atractius de la fase més comercialitzada del moviment Mod, la dels anys 1965 i 1966, o sigui: escúters sobreornamentats, grups pop britànics, roba Carnaby Street, Mary Quant, la minifaldilla i botes altes, la platja de Brighton, simbologia Pop-Art, l’omnipresència de la Union Jack, etc. En moments com aquests en que es desferma la nostàlgia pels temps que Londres era la capital cultural mundial i de la moda, quan es recorda els grups britànics que van provocar l’explosió Pop, al costat dels indiscutibles Beatles, Rolling Stones, Who o Kinks, no hi falten mai els Small Faces gràcies a aspectes pels quals tant se’ls va criticar al llarg de la seva carrera, com la seva comercialitat i la seva impecable estètica Carnaby, passant davant de molts dels seus contemporanis per haver estat mods, passant davant d’altres grups mods per haver estat mods autèntics abans de formar el grup, passant davant d’altres grups britànics per ser londinencs, i passant davant d’altres grups londinencs per lluir aquell accent cockney típic de l’East End tan valorat entre la gent de classe treballadora.

A tot això cal afegir-hi encara que, paradoxes de la història, un dels desencerts que més els van minar el camí cap a l’estrellat internacional a la llarga ha acabat ajudant-los a ser valorats almenys al seu país. A nivell musical, grups i artistes com els Jam, XTC, Madness, Prisoners, Blur, Ocean Colour Scene, Kaiser Chiefs, Miles Kane o Paul Weller en solitari han actualitzat, revitalitzat i donat vigència atemporal a una manera purament britànica d’interpretar el pop-rock recorrent a la influència de molts grups britànics, però sempre coincidint en dos: els Kinks i els Small Faces. Cosa que ha servit, en certa mesura, per reparar la injusta situació a la que es van haver d’enfrontar ambdues bandes en el moment més decisiu de la seva carrera. Tant els Kinks com els Small Faces no van poder aprofitar els seus respectius primers números u a les llistes per fer el salt al mercat nord-americà –el mercat més gran del rock- per unes desafortunades circumstàncies que els van marcar i condicionar per sempre. Els Kinks van estar vedats als Estats Units entre 1965 i 1970 per haver destrossat l’habitació d’un hotel durant la seva primera gira nord-americana; indubtablement, van pagar la patenta perquè després gairebé han estat els mitjans els que han obligat a cada nou grup britànic mitjanament mediàtic a fer-ho per guanyar-se una mala fama que afavorís la seva promoció. Tanmateix, els Small Faces no vam poder aprofitar el seu número u amb “All or Nothing” per sumar-se a la British Invasion del mercat nord-americà per no tenir encara l’edat permesa per treballar als EEUU. Així que, tant uns com els altres, van veure com la seva gran oportunitat passava de llarg i, mentre els seus més immediats competidors a les llistes engrandien el seu nom, la seva fama, el seu èxit i els seus ingressos publicant discos adaptats al gust nord-americà i fent les corresponents multitudinàries gires a l’altra banda de l’Atlàntic, ells havien de conformar-se en mantenir seduït el públic britànic i limitar-se a les gires britàniques i a alguna d’europea. Per la qual cosa, mentre tothom evolucionava cap a somnis psicodèlics de llibertat campestre de caire californià o blues-rock sureny, ells van continuar cantant a la realitat asfàltica i quotidianitat laboral britànica signant una sèrie d’àlbums i singles entre el 1967 i 1969 que els han convertit en els imprescindibles referents per a qui vulgui continuar manufacturant música popular “made in UK”.