domingo, 1 de enero de 2017

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 26 MODS I BEATLES per Robert Abella


Fa uns mesos a un grup del facebook la pregunta que si a un mod li podien agradar els Beatles va desfermar una discussió que, com ja sol passar en aquesta xarxa social, va acabant derivant en menyspreus i algun insult més que innecessari. Naturalment, el principal motiu de desentés era, com tantes i tantes vegades, terminològic degut a que la paraula “mod” fa referència a massa coses, i per això m’he animat a exposar-vos com de comprensible és aquesta controvèrsia perquè està en els paràmetres que mouen quasibé tots els empatollaments que us vinc oferint.

Certament, cal donar-los tota la raó a aquells que defensaven que els Beatles no van ser mai un grup del gust dels mods originals, inclús podríem dir tranquil·lament que si no eren la seva antítesi ben avant. Els Beatles es van donar a conèixer amb un número u fortuït a les llistes d’èxits, la qual cosa ja els convertia en un fenomen mainstream, en un grup comercial que feia música popular per a nenes. Ian R. Hebditch, un mod original, recordava a “The Soul Stylists” de Paolo Hewitt: “Vaig rebutjar immediatament els Beatles. No va ser fins més tard que vaig començar a valorar-los. Eren un fenomen pop i, per tant, no tenien res a veure amb nosaltres. Les úniques bandes que ens interessaven eren les que s’inspiraven amb la Tamla Motown”. Inclús les versions que els Beatles poguessin fer de Chuck Berry, Contours, Marvellettes o Miracles enlloc d’agrair-los-ho, com podien fer amb altres bandes, pel fet de fer-les ells als mods els sentaven com un greuge. Ron Mitchell, un altre mod original, deia al “Mods!” de Richard Barnes: “Tots coincidíem en no poder sofrir els Beatles… Ells van destrossar totes aquelles meravelloses cançons dels Miracles i les Marvellettes!” A més a més, els seus pentinats, la seva roba i el seu accent de Liverpool podien caure bé a qualsevol menys als mods londinencs que, per molt de classe baixa que fossin, ells es veien a sí mateixos com a posseïdors d’un estil que els situava molt per sobre d’aquells quatre pobletans. Com recordava Rob Nicholls a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley: “Els grups pop britànics copiaven la manera de vestir dels seus fans i no a l'inrevés. Els músics pop no només copiaven dels mods els seus gustos musicals i la seva manera de ballar sinó també la seva manera de vestir. Durant la primera meitat dels 60s els espectadors solien ser més moderns que els artistes. Quan els Beatles de Liverpool es van fer populars vestint americanes Pierre Cardin sense coll i botins de taló cubà d’Anello & Davide, els mods londinencs van tenir un motiu més per menysprear-los perquè ells ho havien deixat de portar gairebé un any abans”. 

Malgrat ser dues coses tan antagòniques, el fenomen Mod i el fenomen Beatles, que van créixer en el mateix moment, acabaran confluint en l’explosió Pop que situarà els grups britànics a l’avantguarda de la música popular a nivell mundial amb els Beatles al capdavant –als Estats Units es va parlar de la “British Invasion”- i Londres com a capital mundial de la moda amb l’estil Mod com a font d’inspiració. 
Ara m’ha vingut al cap la imatge de la primera actuació dels Beatles al programa televisiu “Ready Steady Go!” amb alguns i algunes faces mods de l’Scene ballant al seu darrere. Exemplifica a la perfecció la gran contradicció en que va caure el moviment Mod en aquell moment. Es veu els faces mods entusiasmats de poder presumir de l’originalitat del seu estil davant les càmeres de televisió ballant una música que res tenia que veure amb la que sonava als seus clubs i servint de model a milers de joves de tota Gran Bretanya. Com deia Robert Hall a “The Soul Stylists”: “Crec que els mods originals devien sentir-se força satisfets de veure com se’ls imitava a la televisió, però quan això es va estendre a nivell nacional va suposar la fi del seu estil.”
Segur que hi ha qui considera que el moviment Mod va morir llavors i, per tant, als Beatles no se’ls podria relacionar de cap manera amb el moviment Mod, però per a la majoria –entre els quals em compto- el moviment Mod continua vigent avui en dia. A l’única cosa que podríem donar per conclòs és al moviment Mod original, segurament l’única expressió cent per cent modernista de totes les que han contribuït a mantenir viu el moviment durant aquest mig segle llarg.

En plena explosió Pop podem veure els Beatles vestits amb estètica Carnaby no perquè volguessin semblar mods –de fet, ja eren massa grans per a intentar-ho- sinó perquè els calia anar a la moda. Qualsevol grup d’aquell moment amb un mínim d’aspiracions comercials acudien a Carnaby Street, a aquell carreró del Soho que havien fet popular els mods, a vestir-se, i no només de Gran Bretanya sinó de tots els països per on s’havia estès el fenomen Pop a imatge i semblança del britànic: Europa occidental, Amèrica del Nord i Austràlia, sobretot. De la mateixa manera, molts grups anglesos que s’havien guanyat el respecte i l’admiració dels mods tocant Rhythm-and-Blues ara havien d’aprofitar aquell moment comercialment tan òptim i satisfer les pretensions comercials de les discogràfiques fent cançons com els Beatles, amb la qual cosa almenys jo en sortiré quanyant gaudint de discs com l’”After Math” dels Stones, el “Face To Face” i el “Somethig Else” dels Kinks, i cançons com “The Kids Are Alright” dels Who. Bé, això només són alguns pocs exemples perquè el procés Pop va afectar quasi tothom en la fase 1964-66. Potser el paradigma més clar d’aquest moment serien els Carnaby, un grup fabricat per convertir-se en el grup més mod de l’escena, cosa que havien d’aconseguir amb el single “Jump And Dance” / “My Love Will Stay”, on a la primera cara hi ha una cançó ballable a mig camí entre l’”I Can’t Explain” dels Who i el “You Really Got Me” dels Kinks, i la cara B és una balada que sona a Beatles pels quatre costats. Compareu aquest disc publicat a l’octubre de 1965 amb el dels High Numbers que havien intentat el mateix al juliol de 1964 i us n’adonareu de com va canviar el sentit de la paraula “mod” en aquests quinze mesos. Com deia Graham Lentz al seu llibre “The Influential Factor”: “Mentre els mods autèntics es distanciaven dels nous mods més joves, l'interès dels mitjans de comunicació pel fenomen Mod va començar a diluir-lo. Des d’aquests mitjans s’usava el terme ‘Mod’ indiscriminadament. Si els mods havien comprat a Carnaby Street, llavors això era Mod; els Beatles eren Mod, David Bailey, Anthony Amstrong-Jones, Mary Quant, la Chelsea Set, Jean Shrimpton, l'Austin Mini, les botes Chelsea, tot era Mod. Al 1965 el terme havia perdut tot el seu significat i rellevància. A causa d'això milers d'adolescents es van convertir en mods sense saber de què anava tot allò. Els mitjans de comunicació els van dir que havien de tenir una parca, un vestit de tres botons, safaris, Fred Perry, el disc dels Who i, naturalment, un escúter”. Arribats a aquest punt en que Mod i Pop són expressions sinònimes, seria arriscat dir que els Beatles continuaven sent menystinguts per absolutament tots aquells mods comercialitzats tan poc compromesos en crear-se un estil propi i totalment conformats en comprar tot allò que es promocionava des dels mitjans de comunicació més convencionals i es venia a les botigues de moda. En una de les seves aparicions al RSG! televisiu, la seva presentadora Cathy McGowan va preguntar als quatre de Liverpool: "Sou mods o rockers?” I Ringo va contestar: “Sóc un Mocker”, en una nova demostració de graciosa ocurrència típica del bateria en que s’amagava la reticència del grup a ser classificat i perdre clientela per això. Allò que no podríem qüestionar de cap manera en aquell moment en que el Pop havia absorbit la part estètica del Mod són les paraules de Richard Weight al seu llibre “Mod, a very british style”: “Irònicament, els principals responsables de l'exportació de l'estil Mod a tot el món va ser una de les bandes que més odiaven els mods: els Beatles”.

Passada la moda Mod, un punt d’inflexió en l’esdevenir del moviment Mod el marca el disc dels Who “Quadrophenia" de 1973. Mirant les influents fotos de la carpeta interior hom pot treure algunes conclusions. En aquestes precioses fotos s’hi veu una colleta de mods del barri londinenc de Patmore Estate interpretant el paper dels personatges de la història. La seva imatge és indubtablement mod, però els seus pentinats, l’amplada dels seus pantalons i de les solapes de les seves americanes ens demostren que aquests nois i noies són indubtablement mods de 1973, com també ens demostren com l’esperit Mod no va desaparèixer en cap moment i va perdurar, com sempre ha fet, evolucionant adequat al seu moment encara que rebotat contra tot allò que fos convencional. Entre molts altres detalls que ens criden l’atenció ens sobta veure una noia amb una camiseta dels Beatles i penjats a la paret de l’habitació del noi que interpreta Jimmy pòsters també de Beatles, Rolling Stones i Kinks, amb la particularitat que totes quatre imatges –la de la camiseta i les dels pòsters- no són de principis dels 70s sinó de mitjans dels 60s, quan tots tres grups encara anaven amb vestits i corbates. No hi ha cap dubte que aquells nois i noies havien adoptat una imatge mod com un acte de rebel·lió contra la música juvenil del moment i com a reivindicació de la música Pop dels 60s, com enyorant aquells anys no tan llunyans en que el Pop anglès autènticament juvenil –una joventut que se li podia qüestionar al Glam Rock d’aquell moment- regnava al món del Pop. 
Tot això ens ho certificaran els protagonistes del revivalisme Mod de finals d’aquella dècada. The Jam, el grup que influirà i encapçalarà una nova fornada de grups mods, assoliran cobertura mediàtica gràcies als aires rejovenidors del Punk-77, però rebran de seguida el rebuig dels seguidors d’aquest moviment per pregonar als quatre vents la seva admiració pels Beatles. Tot i donar-se a conèixer amb una imatge Beatles de camisa blanca i vestit i corbata negres, el seu so els situava com uns actualitzadors del Pop-Art dels Who, el sorollam del qual collava a la perfecció amb la virulència del Punk Rock. Però, tan aviat com la revolta Punk va anar deixant pas a una New Wave amb més pretensions comercials, els Jam van iniciar una evolució –trobant en els Kinks i els Creation la formula per fer-la més progressiva- que va culminar en l’escandalós plagi del ritme del “Taxman” de Harrison en el seu single de 1980 “Start”. Polèmica que Weller va esmenar immediatament declarant: “Sí, sempre hem estat uns fans dels Beatles”. Queden com a prova irrefutable de la seva admiració les versions que van deixar gravades de “And Your Bird Can Sing” i “Rain”. Es podria dir que The Jam relacionaran ser mod amb reivindicar el Rock anglès per recuperar l’esplendor del que va gaudir als 60s, i no serà fins 1982, amb l’edició de “Town Called Malice”, que reivindicaran el Soul com la música més genuïna del moviment Mod.

Després de l’estrena de la versió cinematogràfica de “Quadrophenia”, la premsa musical es fixarà
amb una colla de nous grups, gairebé tots deixebles dels Jam, per promocionar un Mod Revival a l’estiu de 1979. Un dels primers en assolir cert èxit i en aparèixer al televisiu “Top Of The Pops” van ser The Chords; malgrat posseir un so totalment punk, van incloure en el seu únic elapé una versió de “She Said She Said”. Tanmateix, sempre he considerat els Squire el grup del Revival-79 més clarament influenciat pels Beatles, als quals no els feia cap falta versionar-los, només cal que escolteu els seus singles “My Mind Goes Round In Circles” o “No Time Tommorrow”. No seran els únics, molts altres d’aquests nous grups mods engrescats en recuperar els 60s britànics no dubtaran gens en versionar cançons del grup insígnia d’aquells enyorats anys. M’atreviria a dir que, si la diferència entre la fornada de la New Wave amb la dels 60s la trobem en haver substituït el Rhythm-and-Blues pel Reggae, en l’àmbit dels grups mods estaria en haver acceptat els Beatles com una de les seves influències més clares. A molts d’aquests grups, començant pels Jam, no els sentarà gens bé que se’ls considerés “revivalistes” apel·lant que no sonaven a passat sinó a present. 
Altrament, durant els anys 80s la dinàmica dels grups vinculats a l’escena Mod serà, en general, la de recuperar els seus arrels ritmamblusers i soulers. Malgrat això, ja per sempre hi haurà qui continuï obtenint el suport dels mods per les seves clares influències beatleianes. Valguin com a exemple els Direct Hits als 80s o The Moon ara mateix, com els nostrats Negativos als 80s o els Trau ara mateix. 
Quan tornarem a veure fundir-se la influència estètica Mod i la influència musical Beatles que es va donar en l’Explosió Pop dels 60s serà durant el Brit-Pop dels 90s, que va retornar els grups britànics al capdavant de la música popular mundial encimbellant grups com Blur, Oasis (que tocaven el “I’m A Walrus” en directe), Ocean Colour Scene (que feien el “Day Tripper”), Pulp, Khula Shaker, Seahorses, Menswear i un llarg etcètera.
Com veieu, pretendre obviar l’enorme influència dels Beatles –sobretot els de la fase 1965-67- en el moviment Mod, sobretot després dels 60s, és negar-se a reconèixer bona part del seu esdevenir. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada