jueves, 1 de noviembre de 2012

Entrevista a ROBERT ABELLA, autor del llibre 40 MODS DE LES NOSTRES TERRES.


Nascut a la Sénia, poble de la comarca del Montsià, Robert Abella va viure en primera persona l'evolució de l'univers Mod des de finals del anys 70 i principis dels 80.  Català d'idees clares i seguidor de l'ona anglosaxona des de fa decades, el Robert es va embarca al 2008 en un projecte literari amb el nom de "Revival Mod 1974-1988, Historia de un renacer"(Editorial Lenoir) siguent aquest "40 Mods de les nostres terres"(Editorial base) el seu segón treball i el primer escrit en llengua catalana. Després d'uns mesos de que haja vist la llum aquest segón treball, xarrem amb el Robert sobre mods, llèngua, música... així veiem junt amb el responsable de l'obra, l'evolució del seu treball i aprofitem per coneixer més de prop la persona.


-Per començar conta'ns una mica com surt la idea de fer aquest repàs a l'escena modernista a les terres de parla catalana?
La idea surt de voler escriure un llibre sobre mods en català –el meu llibre anterior, “Revival Mod 1974-1988, historia de un renacer”, havia estat en espanyol i ara me tocava fer-ho en català per una qüestió de dignitat personal- i plantejar-me com fer-ho per que es pugui vendre per tot el domini lingüístic català, intentant involucrar com a més gent millor per a fer-lo interessant per al màxim de gent possible d’arreu de les terres de parla catalana.

- Quines opinions has rebut respecte al contingut del llibre? 
Sempre que fas alguna cosa has de ser capaç d’acceptar opinions de tota mena. I això és el que ha succeït amb “40 mods de les nostres terres”. Hi ha hagut qui m’ha felicitat emocionat i ha hagut qui me l’ha tirat per terra. Generalment, la cosa ha depés de la visió que es té del fet de ser mod. La principal controvèrsia ha vingut perquè hi ha qui no accepta com a mod a aquell que no segueix el moviment Mod exactament com ho fa ell. Bretolades. Però ja és bo crear polèmica o reinstaurar el debat. El pitjor és deixar indiferent.


-Ens pots contar una mica el procés de selecció, l'elaboració del llibre o quina ha estat la forma de rebre la informació de les 40 persones, trobes que t'ha faltat alguna zona per representar o hi ha alguna que t'haguera agradat i no has pogut?
Realment, sóc un amant de l’atzar. En cap moment em vaig plantejar incloure els mods més coneguts, respectats o admirats de l’escena. Volia que hi hagués de tot en tots els sentits. He mirat d’incloure mods de com més edats millor, de com més comarques millor, de com més tendències millor, amb prioritats diferents (hi ha qui pot estar més per la roba, per les escúters, per la música...), d’ambdós sexes, de famosos i d’anònims, de ciutats i de poble... Inclús mods totalment involucrats en la militància i gent que sempre s’ha mogut per l’escena sense atrevir-se a considerar-s’hi. M’hagués agradat que hagués hagut algú d’Andorra, la Franja de Ponent i de l’Alguer, però no vaig trobar ningú. Altrament, crec que la vessant fatxa –que incomprensiblement la hi ha- espero que en entrar tothom en català i amb el terme Països Catalans (uuuuuuuuuuuuuuh, el fantasma del Pancatalanisme!) per davant ja s’hagin descartat ells mateixos de col.laborar.


-40 persones són 40 vides donen per a moltes històries i vivències, ens pots contar que has trobat més interessant, que t'ha cridat més l'atenció de totes aquestes històries, que estiguen plasmades al llibre o no?
A mi també m’agrada parlar més de persones que de mods. Quan jo era jovenet, si li preguntaves a un punk si ho era et deia que sí o que no, un rocker o un skin igual. Però si li preguntaves a un mod si ho era, et responia que ell no era mod, ell era... i et deia el seu nom. Sempre ha estat un moviment força individualista i, a l’hora de compartir un moviment, tothom sol marcar les seves diferències amb la resta. 

Al llibre no llegiràs una història sinó quaranta. Cada mod és una història diferent.



-De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, que se sol dir, com definiries l'escena Mod d'aquest territori? Què trobes que tenen totes aquestes persones en comú, més enllà de l'evident que és la passió per l'escena modernista i que trobes de diferent?
Ara mateix, realment, crec que de diferències no n’hi ha gaires, ja no referint-me a l’àmbit catalano-parlant sinó global. Potser, la nostra cultura mediterrània ens pot atorgar algun tret diferencial, però ara mateix ja formem part de l’àmbit globalitzat capitalista. Quan van començar a sorgir els primers brots modernistes per les nostres comarques arran del Revival-79 i la projecció de Quadrophenia en els nostres cinemes sí que es manifestaven interpretacions molt diferents... i genuïnes. Hi havia localitats on se seguia l’inèrcia Pop manifestant-se amb una major fixació per les corrents del moment: ska, power-pop, estètica welleriana... Però també hi havia qui començava a intuir que el camí estava en fixar-se més en els originals: R&B, Tamla Motown, estètica Small Faces... Com no hi havia botigues al país on poder comprar roba i calçat d’estil mod i no tothom podia allargar-se fins a Londres a comprar-ne, calia regirar els armaris dels pares i reformar moltes peces de roba. Això comportava manifestacions més 

originals, personals i genuïnes.

-Aplicant la mateixa pregunta en qüestió d'edats com veus l'evolució o el passar dels anys dins l'escena Mod, existeix ara més o menys compromís, trobes que ara les cosses son més fàcils, pot suposar això un problema?
Amb els relats autobiogràfics dels quaranta protagonistes del llibre es veu com al principi moltíssims només ho van ser perquè ser mod era moda. Ara qualsevol pot ser mod gràcies a internet i si té diners per permetre’s l’”equip”. Crec, però, que a pesar de la moda o dels diners, no tothom pot ser mod i, actualment, és una llarga trajectòria dins de l’escena que demostra el grau de compromís de cada mod. Avui ja no es pot parlar d’un moviment juvenil i és el llarg temps de tossuda formació que pot atorgar algú l’estatus de mod incorruptible, encara que l’edat et faci ser més escèptic davant de classificacions d’aquesta mena.

-La teva primera obra va estar escrita en castellà, desconec si ha estat traduïda al català, com es que has decidit fer un canvi de llengua a l'hora d'escriure aquest nou llibre, s'ha traduït o es pensa traduir aquesta al castellà?
Realment, penso que traduir el llibre del Revival al català és del tot innecessari perquè la immensa majoria dels catalano-parlants sabem espanyol. Com desconec si és necessari traduir 40 Mods a l’espanyol. Creus que li interessarà a molts mods espanyols un llibre sobre mods dels Països Catalans? Jo li he enviat el llibre a algun mod castellà que se l’han llegit en català, però les edicions es fan no per a uns pocs sinó perquè es vengui prou. Sóc una persona massa sensibilitzada amb el tema de la llengua com per a dedicar-me a escriure en espanyol. Vaig escriure el primer llibre en espanyol perquè ja veia prou complicat que em publiquessin editar un llibre sobre un tema inèdit en espanyol com per a intentar-ho en català. Després d’haver aconseguit el primer repte -que m’editessin un llibre-, ara calia proposar-me el següent: que me l’editessin en català.


-En ocasions a la gent que escrivim un blog, fem música o escrivim llibres en català ens diuen que potser ens estem limitant a l'hora de fer arribar la nostra obra o el nostre treball, que t'ha aportat escriure en la teva llengua i que suposa a nivell personal fer-ho així, com ho explicaries a algú que ho veu des de fora dels territoris de parla catalana?
Amb el llibre del Revival vaig tenir l’oportunitat d’anar a l’Euroyeyé (Gijón) i a l’Easypop (Andorra de Teruel) a presentar-lo, i m’ha fet molt de goig rebre missatges encoratjadors des d’Argentina, Xile, Mèxic i, naturalment, de tota Espanya. Però aquest llibre en català m’ha fet conèixer moltíssima gent interessant i aprendre molt d’ells. Aquest estiu m’he fet un fart de fer presentacions del llibre i a llocs on no havia estat mai sempre rebent l’admiració i l’estima de la gent. Realment, les diferències més que la llengua me les ha aportat l’àmbit geogràfic. Amb el llibre en espanyol he conegut molta gent, però quasi tota des de la distància, mitjançant missatges. El llibre en català m’ha permès de conèixer personalment la majoria de gent, la qual cosa sempre aporta més emotivitat i caliu humà. El dia 20 d’octubre el vaig presentar a Perpinyà perquè m’hi havia invitat la Llibreria Catalana d’allí. M’ho van pagar tot: desplaçament, hotel, menjades... Però el més important va ser copsar la necessitat dels nord-catalans de sentir-s’hi, de sentir-se català, de que comptem amb ells a l’hora de fer realitat projectes com el meu.Potser on més he notat la diferència d’editar en català o en espanyol ha estat en la premsa escrita. Potser tampoc es deu a la llengua i sigui més cosa de les editorials. No ho sé. Els fets són que del llibre en espanyol se’n van fer ressò moltíssimes publicacions de tota mena i del llibre en català se n’ha parlat molt poc a la premsa inclús en l’escrita en català. Amb “40 mods de les nostres terres” gairebé tota la promoció l’he hagut de 
fer jo personalment i moltes vegades gràcies al suport dels Modernistes Aborígens.


-Segons es pot apreciar i ja amb uns mesos que va vore la llum, el llibre sembla que està tenint bona acceptació o almenys la demanda de la teva presència als aplecs modernistes per presentar-ho això ens fa pensar, vas fer la teva primera presentació a Castelló de la Plana, després a Perpinyà, la darrera aquesta al Vallés.
Es veu que sí que es va venent prou bé i, a més, no és un llibre que tracti un tema de rabiosa actualitat amb la qual cosa s’espera que es vagi venent durant uns bons mesos i anys. Cal destacar que quasi tothom que surt al llibre també s’ha involucrat en fer arribar el llibre a la seva localitat o comarca i això ho ha afavorit molt. Altrament, també crec que s’ha notat la crisi econòmica. M’ha fet l’efecte que fa cinc anys a qualsevol li costava poc amollar vint euros, moltes vegades només per tenir-lo sense que el tema del llibre els pogués interessar. Ara crec que la gent s’ho mira més. Crec que 18’50 euros són ara més diners que llavors 20 euros. Ens hem empobrit en cinc anys.

-I ja que hem tocat els tema dels aplecs modernistes conta'ns un poc per a qui no conega aquest fenomen de que tracta? 
Durant el procés de recerca de mods per tota mena de comarques dels PPCC em van recomanar que em posés en contacte amb els Modernistes Aborígens, col.lectiu encarregat d’organitzar aplecs modernistes arreu del país. Només explicar-los el meu projecte s’hi van involucrar totalment. La meva il.lusió es va convertir immediatament en la seva il.lusió. A part de ser una penya d’una gran qualitat humana, em sento molt a gust amb ells i m’identifico molt –no al 100%, perquè la meva manera de ser no em permet identificar-me amb res al 100%- amb la seva idea. Sempre m’he sentit molt sensibilitzat amb el tema català i dels Països Catalans, però en els cercles catalanistes mai m’he sentit a gust perquè hi sol dominar un component folklòric que a mi no em va, a part d’unes estètiques abans hippioses i ara bascoides. I els Aborígens saben com conjuntar tradició cultural i modernisme. Jo crec que si alguna cosa fa singular la nostra cultura és la capacitat de xuclar de les altres cultures per produir manifestacions culturals pròpies adequades sempre als temps moderns. Dels Modernistes Aborígens cal destacar la seva tasca en recuperar música Pop feta en català als anys 60s. De vegades estem més pel que es va fer a Suècia o al Perú que pel que es va fer aquí. I, realment, no tenim gaire que envejar ningú, llevat naturalment dels anglosaxons. Han reunit unes col.leccions de discs impressionants i han editat unes quantes recopilacions més que curioses. Jo amb això no m’identifico gaire, més que res perquè em costa assimilar aquest tipus de música en una llengua diferent a l’anglès –no és una actitud de la qual m’enorgulleixi, més bé al contrari, però no hi puc fer res-, però em mereix tota la meva admiració.La idea dels Aplecs Modernistes és genial. En Carles Belda és un activista a tenir molt en compte, i mereix tota la meva admiració i estima. Ara mateix està aprofitant l’edició del meu llibre per organitzar presentacions arreu dels PPCC i muntar al voltant d’aquest acte una autèntica concentració mod. Bé, exactament no és així perquè ja fa uns anys que d’Aplecs se’n fan, però almenys el que vam muntar al Sénia i aquest del Rosselló es van fer així. Per a mi va ser meravellós poder organitzar –amb la col.laboració del Vinaròs Tropical Crew i els clubs escuteristes del Baix Maestrat i del Vespaclub de les TTEE- un aplec d’aquesta mena a la meva comarca.

-Tanmateix sembla que cada vegada es van estenent més arreu dels territoris de parla catalana, existeix alguna mena de connexió organitzativa entre aquests aplecs o simplement són espontanis i van sorgint per voluntat de la gent de cada zona?
El cas que jo he conegut, que és el d’organitzar un Aplec Modernista a la comarca del Sénia, va anar de la següent manera: En Belda em va proposar que quan volgués fer la presentació de “40 mods de les nostres terres” al meu poble, la Sénia, hi podríem organitzar un Aplec Modernista al seu entorn. Em va semblar genial perquè jo ja feia comptes d’organitzar una festeta nocturna. En Belda es va ocupar de difondre l’esdeveniment, de fer el cartell (el va dissenyar Marc Argenter a partir d’una foto proporcionada pel Belda) i de coordinar totes les parts involucrades. Jo em vaig posar en contacte amb els clubs escuteristes del Baix Maestrat i del Vespaclub de les TTEE perquè organitzessin l’escuterada conjuntament, i amb els nois del Vinaròs Tropical Crew (un col.lectiu que organitza festes i concerts de caire modernista a Vinaròs) perquè ubiquessin les dues festes nocturnes i portessin un grup adequat. Jo, per la meva part, m’ocuparia d’organitzar el dinar de germanor i, amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de la Sénia, la presentació del llibre i una exposició que portaven els Modernistes Aborígens sobre un grup català dels 60s anomenats Els Cucs.O sigui, la gent de la comarca ho organitza amb la cooperació i coordinació dels Modernistes Aborígens. Però, ara recordo que l’any passat se’n va fer un a Tarragona sense que tinguessin res a veure els Aborígens i aquests ho van valorar molt positivament que la idea s’estengués i no els va molestar en absolut que utilitzessin la denominació d’“Aplec Modernista”.


-Doncs per acabar i com fem amb quasi totes les entrevistes, fes-nos un top 5 de discos clàssics que t'han acompanyat en la teva vida.
-“Rolling Stones” dels Rolling Stones: amb setze anys em va encendre la curiositat pel R&B anglès primer i, després, pel R&B i el Blues originals.
- “Setting Sons” dels Jam: amb aquest disc vaig conèixer Paul Weller que em va obrir a la major part de música que m’agrada: punk, pop-art, psicodèlia i bona part del rock anglès, modern jazz, R&B, soul, funk i bona part de la música negra.
- “A Taste Of Pink” dels Prisoners: a principis dels 80s semblava que la moguda Mod havia tornat a morir i calia orientar-se cap a altres horitzons musicals i estètics; els Prisoners em van demostrar que el camí continuava viu i es presentava força atractiu i excitant.
 - “Piknik Caleidoscópico” dels Negativos: quan es va editar em va entusiasmar i em va ser molt fàcil d’identificar-m’hi perquè era com una recopilació de la música i l’estètica que estava seguint en aquell mateix moment, això era: “After Math”, “Face To Face”, “Rubber Soul”, “Revolver”, “Fith Dimension”, “Younger Than Yesterday”, “The Piper At The Gates Of Dawn”, Barracudas, Prisoners...
- “Moseley Shoals” dels Ocean Colour Scene: una nova demostració de l’eterna vigència de l’esperit modernista amb l’atractiu afegit de saber aportar una evolució adequat al moment tant musical com estèticament.

- I un top 5 de temes que t'han acompanyat en la teva vida.
- “You Really Got Me” dels Kinks: la cançó Pop perfecta per a mi, ho té tot el que li puc demanar a una cançó.
- “Night Train” de James Brown (o “Green Onions” de Booker T. & The MG’s): el millor ritme per a ballar.
- “Autosuficiencia” dels Paràlisis Permanente: sempre l’he considerat un himne generacional, una mena d’himne de la meva generació.
- “Barcelona Blues” dels Brighton 64: la prova definitiva que es podia ser mod a Catalunya als anys 80s.
- “Love Will Tear Us Apart” dels Joy Division: qualsevol cançó bona em pot agradar sense necessitat que estigui relacionada amb l’univers Mod.

Finalment donar-te les gràcies per la teva col.laboració i desitjar-te sort amb aquest llibre i amb els que puguen vindre més endavant.





No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada