domingo, 18 de noviembre de 2012

Quan et pregunten tu de qui ets dels Rolling o dels Beatles, simplement contesta jo THE SMALL FACES



Es va formar a principis de 1965 i al cap de sis setmanes havia aconseguit un contracte amb Decca, "Watcha Gonna Do About It", aviat va ser pujant a les llistes d'èxits. El line-up original estava format per Steve Marriott (guitarra, veu), Ronnie Lane (baix), Jimmy Winston (òrgan i guitarra) i Kenney Jones (bateria). El 1965 Steve Marriott no va ser aliè al món de l'espectacle. A l'edat de 12 anys havia protagonitzat el musical "Oliver" i com a resultat Decca havia mostrat interès en la promoció de Steve com a artista d'enregistrament. El seu primer llançament va ser un single "Give Her My Regards", que ara és gairebé impossible aconseguir -encara que la cançó va ser inclosa en recopilatori
de Decca "Hard-Up Heroes" compilació ambientada en els anys setanta.

"Give Her My regards" estava molt en la linea de Buddy Holly ,però els nteressos de Steve estaven en un altre lloc, però, com ho va demostrar mitjançant la formació d'un grup de R&B anomenat Steve Marriott & The Frantik Ones (reconvertit més endavant com els Frantiks). Als pocs mesos van canviar el seu nom de nou (The Moments) 
llançant un single als Estats Units, una versió del "You Really Got Me" de The Kinks

El 1965 varen tendre el seu primer concert a Sheffield i ràpidament varen continuar amb concerts al East Ham de Londres. Es varenn assegurar una reserva al Cavern, Leicester Square, Don Cremen es va convertir en el seu mànager qui va 
convencer Decca per que els oferirira un contracte de gravació. El seu primer single "Watcha Gonna Do About It" va ser una  excel-lent, fortament influènciat pel  "Everybody Needs Somebody To Love" Solomon Burke. Va aconseguir nº 14 en les llistes britàniques, siguent aquest el primer de molts èxits.

Després de "He Got Mine", el seu segón llançament, Jimmy Winston va deixar el grup, per seguir una carrera en solitari, la qual no va tindre molt d’exit .Winston va ser substituït per Ian McLagan, qui havia estat amb un grup anomenat Boz and The Boz People. Això va completar la formació que va gravar el seu tercer single, "Sha La La La Lee", llançat el gener de 1966. Era una cançó molt comercial així doncs arrivà al n º 3 a les llistes d'èxits.

La història d'èxits de las banda que va seguir amb el llançament d'un altre single i el seu primer àlbum. El LP es titulava "Small Faces" i va ser un gran debut, sense dubte una exhibició de veu del Steve Marriott recolçat per un excel.lent treball instrumental. Va prendre les seves influències principalment de l’excena  R&B, que va tenir un gran impacte en molts grups de Londres. Potser el millor exemple és la cançó "You Need Loving", signat per Marriott i Lane, que és molt similar al tema "You Need Love" Willie Dixon.
El següent single es va nomenar  "Hey Girl", una altra composició d’exit absolut fruit de la de la conexió Marriott / Lane el qual va estar seguit de l’únic nº1 "All Or Nothing" musicalment similars a les seves composicions anteriors, però amb una línia de riffs més forts.


Nadal de 1966 va veure la llum el single "My Minds Eye", on el so es una mica com una cançó de nadal, Potser aquest single no era tan fort com el seu predecessor, però encara així es fan amb el  nº4 a les llistes d’exit. No obstant això, en molts sentits, els Small Faces semblava haver deixat de progressar. Certament el seu primer 45” de 1967 "I Can’t Make It" no era molt semblant als singles anteriors. El sentiment general d'avorriment es va veure accentuat per altra banda, "Just Passing", que era una cançó de poc ús i que durava  poc menys d'un minut.

Immediatament després del llançament de "I Can’t Make It" la banda abandona Decca per integrar-se en un nou segell d’Andrew Oldham, a Decca es van sentir molestos per això i va traure un altre single "EA D"/"Patrons", que va fracassar per complet i és ara bastant difícil de trobar.

Al juny d'aquell mateix any  va veure el llançament de dos àlbums del grup, en diferents etiquetes. Decca va nomenar el seu "From The Beginning" on va incloure una mica de material vell, algunes cançons inèdites, un parell de hits i una versió lleugerament diferent de "My Minds Eye". Els aspectes més destacats de l'àlbum van ser "My Way Of Giving" (més endavant revisat  per Chris Farlowe i Rod Stewart) i una fantastica versió de "Baby Don’t you Do it".

Al mateix temps es va llançar un LP confusament anomenat "Small Faces" Per alguna estranya raó. "My Way Of Giving" i "Tell Em Have You Ever Seen Em" es va presentar en els dos albums. "Small Faces" va ser un àlbum sensacional, però possiblement no tenia l'energia i l'impuls del de  Decca. Tots dos van estar a les llistes d'èxits però, "From The Beginning" va aconseguir el lloc Nº 17, mentre que "Small Faces" va aconseguir No.12.

El primer single d’aquestos nous Small Faces va ser el magnífic "Here Comes The Nice", prova que artísticament Marriott i Lane estaven sentint els beneficis d'un nou contracte i segell. Aquest single va ser també el primer senyal de que la banda estava començant a reaccionar a l'escena musical i s’estava gestant un canvi, 1967 va ser l'any de "Sgt. Pepper", dels efectes d'estudi i la psicodèlia. El proper single "Itchycoo Park" va ser un altre èxit massiu a les illes britaniques i de pas va ser la seva única entrada als EUA.

Va ser seguit pel "Tin Soldier" igualment comercial, com aperitiu del seu nou àlbum "Lazy Sunday" tema que va ser llançat com single a principis de 1968, aquest va aconseguir digerir tota l'emoció de l'època, sense perdre l'humor i franquesa que va caracteritzar tots els registres d’una de les millors bandes de la història de la música recent. Merescudament "Lazy Sunday" va arribar a N º 2.

Al maig de 19667 veu la llum "Ogdens Nut Gone"  un album creat amb molta publicitat darrere d’ell, fabricat acuradament per representar una llauna de tabac amb totes les capes de paper a l'interior. La cara A de l'àlbum contenia cançons senzilles però la B apareix Stanley Unwin explicant la història de Happiness Stan  buscar la part que falta de la lluna, juntant així les pistes musicals. L'àlbum va anar  directe al número 1 i seria l'èxit més gran dels Small Faces.

Els Smalll faces estaven gaudint del seu període de major èxit malgrat no tot estar bé dins de la banda. En el moment en què van gravar el seu següent single "The Universal" que es separen. Marriott va gravar el senzill en un gravador de casset portàtil darrerer del seu jardí, on es poden escoltar molts sorolls, com exemple, el so dels gossos de Steve lladrant. Va ser llançat al setembre de 1968 i va aconseguir el N º 16. Alhora, els rumors de la separació grups van ser anunciats. Uns mesos més tard Marriott forma  Humble Pie amb Peter Frampton, mentre que els altres creen The Faces amb Ronnie Wood i Rod Stewart.
A principis de 1969, ix al carrer "Afterglow", que va resultar ser un fracàs comparatiu, a continuació vingueren problemes financers i la confusió envolta la majoria dels seus llançaments finals. La història Small Faces no acabava ahi, Al principi, The Faces es va fer càrrec de l'antic nom. Així es presentaven, com els Small Faces a la primera gira pels Estats Units del que existeix un excel.lent bootleg on Rod Stewart presenta el grup amb les paraules: "com que ningú més ho farà, ens presentem nosaltres mateixos...  som els Small Faces" . Uns mesos més tard es va convertir simplement en The Faces, però això és una altra història!

El 1976 Steve Marriott refunda els Small Faces, no va tindre cap problema per convèncer Mac i Kenney, diferent va estar el cas, però, amb el Ronnie Lane, qui havia deixat els Faces per formar la seva pròpia banda feia un parell d'anys, així doncs, aquest no vullgué participar en el projecte. El seu lloc va ser ocupat pel baixista Rick Wills i en gires posteriors Jimmy McCullough (ex-Wings) . Es van produir dos àlbums "Playmates" i "78 In The Shade", però amb poc d’exit tant de vendes, com de critiques.
Finalment al1978 desapareixen per complet, deixant enrere un bon grapat de gravacions, les quals els convertiren en el que son avui, una banda referent del R&B blanc i la pre-psicodeia als anys 60, siguent en una de les bandes més interessants i més important per comprendre la part musical del moviment Mod. 






No hay comentarios:

Publicar un comentario