martes, 4 de diciembre de 2012

Mor el bateria de Jazz PETE LA ROCA


Pete La Roca, bateria i compositor, de Jazz va morir el passat 20 de noviembre als 74 anys, "el jazz era un genere que assegurava la sorpresa" deia i qual en el moment el va deixar de sorprendre, aquest deixà de tocar Jazz .

Als anys seixanta estava entre el grup de jóves músics que acceleraren el procés evolutiu de la música. Tenía tota la técnica i el gust per ser tan famós como Max Roach, Art Blakey o Elvin Jones. Però a finals de la década, haguent aconseguit eixa reputació amb el seu treball junt a Sonny Rollins, John Coltrane i Stan Getz, La Roca es va donar conter de que la música s'estava encaminant en una dirección amb la qual no congeniava.


La Roca abandonà la música i traballà como taxista pels carrers Nova York durant diversos anys per mantindre a la seva familia familia. Part dels seus ingresos els gastava en estudiar la carrera de Dret. El seu verdatader nom era Peter Sims. Es va posar La Roca quan tocava els timbals en una banda llatina, el seudónim l'apropava als seus colegues cubans i portorriquenys.Nascut a Harlem. 

Va creixer en una familia on el seu padrastre era trompetista i el seu oncle era propietari d'un local d'assaig on escoltava gent com Charlie Parker i Dizzy Gillespie. Als 17 anys començà a tocar la bateria i aquells any va aconseguir el primer contracte per formar part d'un grup de jazz, ni més ni menys que amb Sonny Rollins amb qui va gravar un disc, malgrat que en la majoria de cançons el sustituien per bateries més experimentats.


Poc a poc els músics començaren a reclamar els seus serveis, com John Coltrane amb qui va estar 10 setmanes tocant al Jazz Gallery de Nova York. En 1960 entrà a formar part d'un grup creat per Slide Hampton, el nom de Pete La Roca s'anava fent cada vegada més familiar entre els aficionats al jazz, apareguent en discos de Booker Little, Jacki McLean, Joe Henderson, Charles Loyd, Freddie Hubbard, Art Farmer o Sonny Clark. En 1965 va gravar Basra, publicat amb el seu nom. Dos anys després, Alan Douglas el convidà a composar música per a l'álbum Turkish women at the bath, amb la col.laboració del saxofonista John Gilmore, el disc es va convertir en un petit clássic d'aquesta era.

Llavors va arrivar la desi.llusió que el va traure de l'escena del jazz. Tardant diverses decades en tornar, fins a l'any 1997, amb una banda nomenada SwintTime gravant un disc, publicat por Blue Note, que era consecuent amb la seva filosofía inquebrantable: “La música es la suma de l'arc sobre les cordes, l'alé a través del metall, dits de marfil i els malls sobre el cobre. Tot aplicat per persones reals que s'han pres el temps per aprendre l'habilitat i la màgia de la música”.

Font diari El Pais  03/12/2012


No hay comentarios:

Publicar un comentario