THEODOR ADORNO CONTRA EL JAZZ

A continuació us deixe un text força interessant, elaborat per Guillem NM,  amic personal, aficionat al jazz així com altres tipus de música. Guillem analitza un text de Theodor Adorno, filosof, musicoleg i socioleg alemà envers el Jazz i la seva animadversió cap a aquest estil de música, tanmateix l'autor del text ens mostra al seu parer la relació que exiteix des de fa anys entre el jazz i la classe obrera, així com la relació d'aquest estil amb els moviments de drets civils i contra la segregaciò racial.

"La expresión, auténtica portadora de la protesta estética, sucumbe al poder contra el cual protesta. De ese poder toma el jazz su tono de sorna y miseria, aunque lo disfrace transitoriamente de claridad y pasión. El sujeto que se expresa en el jazz está así diciendo: yo no soy nada, soy una basura, es justo que me hagan lo que me están haciendo; el sujeto del jazz es ya potencialmente uno de esos acusados a estilo ruso que son inocentes, pero que cooperan desde el primer momento con el fiscal y piensan que cualquier castigo es demasiado suave para ellos. Mientras que el ámbito estético surgió al principio, como esfera de leyes propias, del tabú mágico que separa lo santo de lo cotidiano y ordenaba mantener lo santo puro y separado, la profanidad se venga ahora de la descendencia de la magia: el arte. Se permite a éste la subsistencia sólo a condición de que renuncie al derecho de ser diverso y se someta a la omnipotencia de la profanidad en que al fnal se convirtió el tabú. No debe existir nada que no sea como lo que es. El jazz es la falsa liquidación del arte: en vez de realizarse la utopía, se trata de que desaparezca del texto."  
  Theodor Adorno

De la manifesta aversió d'Adorno envers el jazz, és tasca difícil d'esbrinar fins a quin punt llurs crítiques a aquest tipus de música són fruit d'una refexió ponderada i fonamentada o, altrament, conseqüència d'uns prejudicis irrefenables. Fins a quin punt els gustos musicals d'una persona són independents de les vivències d'un individu, de l'entorn en el que es meneja, de llur socialització i, en definitiva, grup social al que pertany, és qüestió no gens clara. En efecte, sembla ser un exercici força complicat, quan no impossible, dissociar el gust (musical, en aquest cas) de tota una sèrie de conductes i distintius simbòlics que conformen la personalitat d'un individu d'un grup social concret. D'aquesta manera, la crítica que Theodor Adorno realitza contra el jazz deixa entreveure un discurs una mica buit, afectat pel biaix de classe (intel·lectual), que no aclareix exactament què té de dolent (i no és que no el puga tenir) aquest estil musical. Aquesta crítica recorda llunyanament a la dèria aristocràtica envers tot allò que per a aquesta classe social representava la decadència de la cultura en Occident; és a dir, qualsevol manifestació artística que no s'ajustés a llurs gustos específcs, gustos no aptes per a ningú que no se situés dintre dels límits de la pròpia classe social. És tracta d'una crítica que fa molt d'èmfasi en els aspectes purament musicals, cosa no gens estranya venint de part d'un estudiós, crític i melòman musical com fou Adorno. La idea que el jazz és una altra manifestació grollera del capitalisme, de quelcom baix i estúpid, no acaba de cristal·litzar en una explicació ben clara que argumente el perquè de llur indignitat. En efecte, la ferotge crítica que l'autor dedica al jazz sembla tenir més a veure amb els capritxos d'un exquisit paladar d'intel·lectual refinat que no entén, ni vol entendre, que els gustos estètics i musicals de les altres classes, no intel·lectuals, poden anar, van i, fins i tot, han d'anar, per altres camins. El que queda clar és que a Adorno el jazz no li agradava gens, i a més li semblava una música simple, i també “no-cultura”: 

“Un músico de jazz que tiene que tocar un trozo de música seria, el más simple minueto de Beethoven, lo sincopa involuntariamente y sólo accede, con una sonrisa de superioridad, a tocar las notras preliminares. Esta naturaleza, complicada por las pretensiones siempre presentes y aumentadas hasta el exceso del medio específco, constituye el nuevo estilo, es decir, un sistema de la no-cultura;y ella es la que cabría conceder incluso una cierta unidad de estilo si es que, claro está, el hablar de una barbarie estilizada tuviese todavía sentido”.* 
D'altra banda, Adorno sembla desconèixer quin ha estat el paper del jazz dintre del procés d'alliberament dels negres, així com que també ha estat eina de lluita i d'expressió d'amplis sectors de les classes més discriminades als EUA. Aquest estil musical, de caràcter festiu a vegades, malenconiós d'altres, ha estat el mitjà d'expressió genuí de milers de persones sense formació musical ni intel·lectual, mancats d'educació i de recursos, que han trobat en el jazz un mitjà per expressar-se propi, aliè a convencionalismes estètics ni lligadures academicistes i que, dit siga de pasada, no han tingut accés a la música culta. El producte audible, agrade més o menys, siga de més o menys qualitat, no ha de ser (no hauria de ser), en un principi, diana de cap crítica que es faça des del prejudici netament musical.

Des dels seus inicis, aquesta música sincopada ha estat banda sonora en les marxes contra la segregació racial, s'ha solidaritzat amb la causa obrera a moltes ciutats i ha estat present durant mítings de caràcter, com a mínim, progressista. En moltes vagues assessorades per la IWW (Industrial Workers of the World), bandes de jazz feien de fdels acompanyant, així com també estimularen i se solidaritzaren en la vaga de General Motors del 1937. És tracta d'un moviment musical, en els seus inicis, anti-comercial, “underground” (amb tot i el bon sentit del terme), que té llur origen en l'espontaneïtat i enginy d'algunes de les capes més marginades, discriminades, de la societat estatunidenca. Molts músics de jazz foren activistes d'esquerra, com, per exemple, Duke Ellington i Dizzy Gillespie, ambdós amb relacions amb el Partit Comunista. Molts d'altres, si bé no tingueren res a veure amb el món de la política formal, expressaren el seu ideari progressista, de vegades revolucionari, en les seues peces musicals, així com tingueren el valor d'expressar-se públicament en favor de llur causa; la de la justícia. Coneguts són els problemes que patí Billie Holiday i els greus disturbis que s'esdeveien quan actuava pel sud del país, especialment quan s'atreví a cantar un dels himnes contra la segregació racial, “Strange fruit”. Així mateix, el free-jazz fou potser una de les manifestacions musicals més estretament lligada a la causa contra la discriminació racial i en favor dels drets civils durant la dècada dels anys 60 als EUA. Molts militants del nacionalisme negre i de l'esquerra revolucionària estigueren directament relacionats amb aquest moviment musico-cultural. D'aquesta manera, John Coltrane esdevenia símbol del “black-power”, una mena de guia espiritual, segons el dirigent del Black Phanter Party, Huey Newton. Segons el propi Miles Davis a la seua Autobiografa:
“La música de Coltrane y lo que éste tocaba durante los dos o tres últimos años de su vida representó para muchos negros el fuego, la pasión, el odio, la ira, la rebeldía y el amor que ellos mismos sentían, sobre todo los jóvenes intelectuales y revolucionarios negros de la época. Él expresó mediante la música lo que H. Rap Brown y Stokeley Carmichael, los Panteras Negras y Huey Newton decían con palabras, lo que Últimos Poetas y Amiri Baraka decían con su poesía. En jazz era su abanderado, entonces ya por delante de mí. Tocaba lo que ellos sentían en su interior y manifestaban en los disturbios (“burn, baby, burn“) que en este país se producían por todas partes durante los años sesenta. Para muchos jóvenes negros signifcaba la revolución: peinados afro, túnicas dashiki, Poder Negro, puños alzados al aire. Coltrane era su símbolo, su orgullo; su hermoso, negro y revolucionario orgullo. Yo lo había sido unos años antes, ahora lo era él y yo no tenía nada que objetar “.

Fóra innecessari, per absurd, fer apilament d'anècdotes per tal de reforçar la idea que el jazz ha estat històricament un moviment musico-cultural molt lligat a la lluita pels drets civils, de caràcter obertament progressista. No es tracta d'això. Tampoc no s'en ha de deduïr, ni molt menys, que el jazz siga implícitament revolucionàri, ni que tots els músics siguen necessàriament progressistes, que no ho eren. És tracta únicament de recordar que, en tant que expressió cultural d'algunes de les capes més desfavorides de la societat, el jazz ha estat l'eina “natural”, auròctona, de molts músics d'origen humil que fou mitjançant aquesta música que expressaren llur disconformitat contra l'stablishment. No és que siga gran cosa, però, com a mínim, mereix un mínim de consideració abans de der titllat de tot el que li acusa Adorno. Que la complexitat musical d'Schoenberg és major que la del músic de jazz, és un fet. Que, precisament, degut a aquesta, a priori, simplicitat musical, el jazz esdevinga producte de fàcil consum per a la “massa”, és un altre fet inqüestionable, d'igual manera que aquesta “massa” no podrà digerir fàcilment Bruckner. Al meu parer, però, això no signifca que el jazz meresca els atacs d'Adorno i de tot un exèrcit d'intel·lectuals que no poden abstraure's de llurs gustos per tal de fer un anàlisi objectiu (objectiu, dintre d'allò possible) sobre què és el jazz. La crítica deuria, d'entrada, ser molt cautelosa en allò referent als aspectes exclusivament musicals. Fóra interessant, també, fer alguna apreciació sobre la melomania musical de Hitler, llur passió per la música clàssica, la veneració dels feixistes per aquesta música culta, complicada, refinada, i les simpaties filo-nazis de molts músics durant l'Alemanya hitleriana, així com del menyspreu d'aquests per, per exemple, el jazz. Evidentment, no s'hi troba cap relació entre la complexitat compositiva de la música clàssica i la ideologia feixista, ni aquesta música guarda cap relació amb aquesta funesta ideologia Simplement, els gustos no són una bona eina per jutjar, i, com ben se sap, sobre gustos hi ha molt escrit i el gust s'educa. Ara bé, el gust no pot ser argument per treure a la llum els dimonis que cadascú porta dintre.

* La industria cultural, Ilustración como engaño de masas. Adorno, Theodor. 
Guillem NM 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter