MÚSICA QUE ES VEU, grafisme i fotogràfia a les portades dels discos.

El primer contacte amb un disc es la seva portada, si portes uns quants anys col.leccionant música recordaràs l'era pre-internet, on no tenies la possibilitat d'escoltar el disc que pretenies comprar a no ser que ho trobares a una tenda física i tingueres l'oportunitat de donar-li una primera escolta, l'altra opció, la més aventurera, era comprar per cataleg, on t'havies de deixar guiar per l'ull i el bon treball del dissenyador de la portada o be l'opinió d'un tercer, en alguns casos el text referit al disc per aquell que venia el disc, el qual no sempre tenia el millor criteri. En aquest article ens centrarem en alló que l'ull ens diu, la part visual d'un disc, el treball dels dissenyadors gràfics o fotografs i el que transmeten a les portades dels discos. Com ve siguent costum en aquest tipus d'articles, hem demanat ajuda a alguns coneixedors del tema,  fotografs i dissenyadors gràfics els quals han volgut contar-nos les seves impressions sobre algunes d'aquestes portades, i gràtis, que més podem demanar.

Reid Miles

No podem començar sense parlar del Jazz i les seves portades, posiblement estiguem parlant de l'estil musical més important del segle XX i d'un estil que ha traspasat els limits d'allò que es estrictament lo musical, influència de pes en altres camps com la fotogràfia, la poesia, el cine i com no el disseny gràfic.

Sempre asociem el disseny gràfic al jazz, però el cas es que la relació disseny-música ve d'abans, quan les companyias discográfiques no havien començat a vendre discos, inclús quan aquestes companyies ni tan sols havien estat fundades, llavors existien les editorials musicals, les quals comercialitzaven les partitures dels éxits del moment. Un material que acostumava a presentarse en quaderns de poques pàgines, però, amb una portada alegòrica al cantant o al tema en questió i una contraportada en la que se anunciaven altres títuls disponibles al catàleg. Parlem de la primera meitat del segle XX, un dels primers noms pròpis va ser el d'Alex Steinweiss qui seguia les directrius enunciades per Jean Tschichol a Die Neue Typographie, publicada el 1928. Steinwiss va estar contractat per Columbia per renovar l'imatge dels seus discos. Darrere de Steinweiss entra en escena Jim Flora. Un jove disenyador sense treball, aficionat al jazz que decideix manar a la compañía Columbia una mostra del que ell considera que deu ser la comunicació visual al camp de la música. Apadrinat pel propi Steinweiss, Flora es contractat per la discogràfica on desenvoluparà portades mítiques com "Mambo for cats", "Gene Krupa and his Orchestra", "The panic is on", ademés de disenyar e il.lustrar la revista interna de la discogràfica i els catàlegs que aquesta manava per correu als seus clients per informar-los de les novetats.

Francis Wolff

Seguint aquesta revolució estètica i tècnica, s'obri una década que sustituirá la racionalitat de las teorías de Tschichold, la impresió en colors plans i les il.lustracions per innovacions i experimentació tipogràfica, emprant fotografies impactants i quatricromies. Es el moment dolç de segells com Pacific Jazz, Riverside, Atlantic i, per supost, Blue Note totes elles van revolucionar les portades dels discos gràcies al talent de diseñadors com Burt Goldblatt, David Stone Martin, Paul Bacon, Marvin Israel o Reid Miles, qui van crear un grafisme original i atractiu (ja fos mitjançant la fotografía, el rotulat, el dibuix o la propia distribució de l'espai) cal destacar també el treball del fotógraf i soci del segell, Francis Wolff. Com a representació femenina més notable destaquem el treball de Pauline Annon autora de portades com la del pianista Hampton Hawes.

A finals dels seixanta van haver tot un seguit de canvis que van suposar que els xicotets segells desaparegueren o foren absorbits pels més poderosos, així doncs les cobertes discogràfiques van asimilar la tendència psicodélica que feia furor en la música pop, perdent caràcter propi. Es moment de deixar el Jazz i introduir-nos en altres terrenys, així coneguem els treballs d'artistes com Peter Blake o John Berg, artista que feu carrera creant portades de música pop. Dins del panorama jazzistic de l'epoca la diferència no radicava només en els aspectes musicals entre artistes de la costa Este i oeste, si no el mateix estil de dissenyar les portadas era ja una diferència sustàncial, desenvolupant un estil alegre i colorista per als treballs de músics de l'oest i un estil més contundent per als de l'est.

Jim Flora

Als seixanta hi havia una nova masa en expansió, nou públic consumidor de vinils i el pop s'apoderava del món, s'escribien clàusules que permetien als artistes incidir en el diseny de les portades dels seus discos, com demuestren The Beatles amb “Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, que naix de la idea dels propis integrants de la banda i es disenyada per Peter Blake i Jann Hawarth, donant peu a una reorientació de l'art de les portades cap a orientacions estilístiques i conceptuals impensades.

Un dels grans de  diseny de l'època, encara que desviant-nos una mica  del tema portades, va ser Robert Brownjohn,  disenyador gràfic conegut per barretjar els conceptes formals del diseny gràfic amb la cultura pop dels  seixanta. Seves son les secuències dels tituls de crèdit per a les pel.licules de James Bond “From Russia with Love” i “Goldfinger”, aixi com autor de gràfics per la Robert Fraser Gallery i d'art per als Rolling Stones.

Hipgnosis

No podem pasar els seixanta sense nomenar Hipgnosis,  un col.lectiu de disenyadors gràfics nascut en Anglaterra l'any 1968 els quals marcaren una forta tendència a les portades amb la seva primera obra creada per a Pink Floyd, aquesta companyía treballava amb l'oníric i lo simbólic, tot i acompanyats de l'estil de música que caracteritzava l'época, rock progresiu, música, drogues, etc.
Els seus treballs altament coneguts es caracteritzen pel seu transfons surrealista i en altres casos simbolics, aquesta corrient es va anar acostant a altres grups de música que treballaven des de l'arte per al diseny de les seues portadesprenent l'herència dels moviments artístics. Només vore les seves portades es poden casificar sense problemes dins d'algún moviment o corrent artística i vore la seva influència vers els il.lustradors i fotògrafs de l'època. Una de les bandes en la cartera de clients del col.lectiu foren els grans Pretty Things seves son les portades dels albums "Parachute"(1970) ó "Freeway Madness" (1972) entre altres.
No podem pasar pels 70 sense fer referència de la portada més representativa del punk rock, aquella en la que Paul Simonon es disposa a rebentar el seu baix contra el terra de l'escenari del Palladium de Nova-York l'any 1979  i que la fotografa Pennie Smith va captar de forma quasi involuntaria amb la seva Pentax ESII i foto que finalment seria emprada en el disseny de portada del disc London Calling de The Clash a mans de Ray Lowry.

Canviant de decada i d'estils trobem a Peter Saville mític disenyador  de Factory Records, qui a finals dels anys setanta  principis dels vuitanta es va encarregar de projectar l'escena independent britànica, gran part del seu èxit, en quant a la part  visual es deu a l'estil peculiar que caracteritza Saville i el concepte rere el segell, Saville converteix les portades en clàssics, d'ell es l'imatge de “unown pleasures” per a Joy Division. Entrats en el segle XXI destaquem l'obra de l'estudi Penney Design, qui s'empenya en donar una imatge antiga als seus treballs, servint un aspecte seixanter com es pot comprovar en treballs com l'Ep "What a Waster" de The Libertines o els nord-americans Interpol al seu treball "...with obstacle 1"

Jordi Fornas

Posant l'ull a casa nostra prenent els segells Edigsa(1961) i Concèntric(1965) com a màxims referents de la música en català als anys seixanta, descobrim el treball de Jordi Fornas pintor i grafista, qui va estar contratat per Edigsa com a dissenyador ofcial de les seves portades, Fornas va tenir un paper essencial al canvi d'imatge de la cultura en català. Com cita el periodista Francesc Fontbona a la revista El Temps (13/09/2011) "a partir de l'aparició de Fornas, les noves tipografies i imatges intencionadament seleccionades i enquadrades, adquiriren un aire de novetat sòlida i atractiva, radicalment diferent que identifica visualment una època".

Enric Satué

Per altra banda Concèntric, escisió d'Edigsa l'any 1965 comptava a les seves files amb el cantant Pau Riba (Palma de  Mallorca 1948), qui havia estudiat grafisme a l'escola Massana (Barcelona), Riba va aplicar arriscats plantejaments estètics, incorporant traçades caracteristiques del Pop i la Psicodèlia.

Ja a finals dels anys 70 naix Pu-put amb Enric Satué com a responsable del grafisme del segell, Satué es va deesmarcar totalment de la linea que havien dut les seves predecesores, trobant un signe distintiu mitjançant la barretja de simbols i icones de la catalanitat popular, reinterpretats en clau Pop.

DOC WATSON músic i disenyador gràffic a Panetone Solucions Gràfiques, Elx (Baix Vinalopó) 

Per a mi un dels disenyadors, il.lustradors més reconeguts i amb moltissim de gust al seu treball es Jim Flora ha creat moltíssimes portades per a álbums de jazz als anys 50 de la RCA. M'encanten les seves línies simples i divertides, contrastos de colors i un toc d'humor a les seves il.lustracions. Combinant la música amb el seu inconfundible estil burló. Em sembla un dels grans a seguir. Un link de referència www.jimflora.com
http://www.panetone.es

ESTHER BELLÊPOQUE fotografa freelance, Londres (Anglaterra)

Serge Gainsbourg #4, com el seu nom indica es el quart disc de Gainsbourg. M'encanta aquest album per la seva sencillesa i simbologia; (ademés del seu meravellós contingut); en la portada podem vore un perfil superlatiu de Serge amb el seu gran nas i sempre prop d'una cigarreta de la marca Gitanes, tot banyat en un representatiu color blau, ja que aquest àlbum es un dels diversos treballs que formen l'època blava de Gainsbourg, albums en els que predomina el jazz per damunt d'altres estils que vindrien més tard.

https://www.facebook.com/esther.bellepoque

YOLANDA GIMENEZ dissenyador i il.lutradora a Paisley Illustration, Castelló (La Plana)

Comence per Pablo Delacruz, amb dilatada experiència com a disenyador gràfic, m'agrada especialment el seu treball per a Funtastic Dracula Carnival, tant pósters com diseny de web. També m'agrada com treballa Marc Argenter, l'últim que he vist d'ell han sigut les portades dels singles d'Els Trons, banda de la que era membre, també altres treballs d'ell, com la portada del recopilatori dels Flashback 5 i algún póster promocional de Biscuit, que em semblen espectaculars. En quant a bandes que es caracteritzen per tindre bon gust a l'hora d'escollir el seu disseny per a les portades dels seus treballs, Graham Day i el seu grup The Gaolers. Al seu darrer treball, Triple Distilled, han escollit com portada una obra del pintor sevillà Pedro Poyatos, que es una autèntica meravella. Als singles han escollit com a disenyador gràfic al genial Cyril “Pooley” Jean, de qui també podem vore treballs seus a les portades i web dels Stereoscope Jerk Explosion. Ademés de l'estil psicodélic i colorista, també m'agrada tot el contrari en ocasions. Un diseny gràfic quasi monocromàtic, senzill i auster, imitant l'estil de les bandes de R&B de la primera meitat dels anys 60. Com la portada del primer LP dels Phantom Keys, que crec  es obra del propi Marcos Mascato. I per finalitzar, fer alusió a Panetone, un estudi de diseny gràfico amb treballs molt interessants, em semblen molt divertitis els seus cartells per al Mod Summer Party.
http://paisleyillustration.blogspot.com.es/