TWO-TONE: MOLTÍSSIM MÉS QUE UN SEGELL DISCOGRÀFIC per Robert Abella.

A continuació teniu un text escrit pel Robert Abella, de qui pense no cal dir molt si vens seguint aquest espai, en tot cas recordarem als lectors que el Robert es autor dels llibres, Revival Mod 74-88:Historia de un renacer (Leoir) i 40 mods de les nostres terres (Editorial Base), així com un dels responsables de l'Aplec modernista del Sènia, població tarraconina d'on es natural l'escriptor. Si en vols saber més pots visitar articles anteriors on el Robert ha col.laborat amb L'Allnighter aportant sempre articles i apunts de gran interés per una persona que ha viscut, viu i viurà l'escena mod com pocs en aquest món. Aprofitem per donar-li les gràcies i manar una salutació des d'aquest, el seu espai. Big Up Mr Abella!

TWO-TONE: MOLTÍSSIM MÉS QUE UN SEGELL DISCOGRÀFIC

Això que teniu davant NO és la història de Two-Tone Records. Això ho podeu trobar ben detallat i desenvolupat al Viquipèdia i, n’estic segur que encara millor, així com a un munt de blogs. Això surt d’una dissertació meva sobre els moviments modernistes de la New Wave anglesa de finals dels 70s i principis dels 80s. Si us va el tema, espero que us serveixi per ampliar coneixements o, si més no, per aportar-vos un punt de vista que podeu contrastar amb el vostre. 

Els aires regeneratius del Punk-77 van despertar l’interès de la indústria del disc pels nous grups. A Anglaterra l’èxit dels Jam, un fotimer de grups o deixebles dels Jam (Jolt, Purple Hearts, Chords...) o inspirats en la millor època del pop britànic (Secret Affair, Squire, Merton Parkas...), i la imminent estrena de la pel·lícula dels Who “Quadrophenia” de temàtica mod, van animar a promocionar un Mod Revival l’estiu de 1979 que superés els aires de revolta del Punk amb l’optimisme consumista de la fase ensinistrada del moviment Mod dels 60s. Per molt que Paul Weller no ho volgués, el revivalisme mod va rescatar del passat una subcultura modernista per convertir-la en una tradició, en un moviment tradicionalista i inclús a vegades reaccionari. Una tradició completada als 90s pel Brit-pop: un fill fan dels Oasis, un pare fan dels Jam i un avi fan dels Beatles podien compartir plegats l’actuació de Ray Davies a Glastonbury l’any 1997. Conscient d’això, Weller va haver d’acabar amb The Jam per fundar uns Style Council totalment abocats a la recuperació de l’esperit modernista –música negra ballable i estil estètic continental per a un moviment exclusivament working-class- i poder renegar obertament del revivalisme mod, del qual n’havia estat precursor.

D’altra banda, aquell mateix 1979 la premsa es feia ressò d’un nou moviment estètic, musical i ideològic impulsat pel segell discogràfic Two-Tone de Coventry. Al capdavant d’aquesta petita i modesta independent estava Jerry Dammers, un personatge que havia estat mod en la seva més tendra adolescència i havia combregat amb el moviment Skinhead just quan tot se n’havia anat en orris. Tot assenyalava que aquella estreta relació que havien establert els mods i els rude boys jamaicans a la primera meitat dels 60s acabaria esdevenint una nova subcultura formada tan per nois i noies blancs com negres. Semblava inevitable, a barris londinencs com Brixton, Notting Hill, Paddington o Peckham i més barris obrers de ciutats industrials com Sheffield, Birmingham, Bristol o Coventry convivien a l’escola, al treball, al carrer i compartien festes a clubs com el Flamingo, Ram Jam, Upper Cut, A-Train, Sloopy’s o Mr. B’s. Els jamaicans eren immigrants que vivien la seva nova experiència anglesa sobretot amb esperança. Els mods havien trobat la fórmula per mantenir-se permanentment originals en apropiar-se de qualsevol cosa amb estil que es posés al seu abast. Els mods dels suburbis admiraven l’estil peculiar en què els rude boys s’havien apropiat de l’estil Brooks Brothers per als seus tratges, i de seguida es van fer seus els barrets (pork pie hat) i les ulleres de sol típiques dels rudies. En el seu anhel per controlar la seva vida lliure nocturna (la diürna era la de la submissió davant els adults a l’escola o al treball) feia temps que els mods se n’adonaven que ningú sabia treure’n més profit que els esmunyedissos estafadors i traficants jamaicans situats a cada cantonada del Soho. Els mods dels barris més desfavorits es van identificar plenament amb la cultura dels seus veïns jamaicans perquè patien una marginalitat social molt semblant, i el factor que va acabar integrant rude boys i mods va ser la música jamaicana. Quan l’estil mod va començar a ser promocionat com la nova moda juvenil des del televisiu “Ready Steady Go!”, i aprofitant l’enrenou de les baralles antre mods i rockers a les platges de la costa sud i l’èxit de grups com The Who i Small Faces, els hard mods que no pensaven seguir cap moda per a fatxendes de classe mitjana i alta van trobar en l’ska jamaicà (conegut a Anglaterra com “bluebeat”) la manera de continuar mantenint la seva subcultura lliure de manipulacions comercials. Certament, l’ska no collava en absolut amb les exigències del mercat pop. El seu so saturat de baixos era impossible de reproduir en els transistors que només eren capaços d’oferir una versió estridentment cridanera i molesta per les oïdes convencionals. A part d’això, tampoc era admissible el llenguatge clar i directe amb que les cançons jamaicanes abordaven temes inadequats com la violència, la delinqüència i el sexe. El lligam entre els modernistes blancs i negres encara es va enfortir més quan el món de la moda juvenil va trobar la manera d’eliminar tot residu working-class modernista abraçant les noves tendències provinents dels ambients universitaris californians, més adequats per a un consumisme més interessant de classe mitjana. Hippisme, flower power, pacifisme, drogues psicodèliques i rock àcid projectaven la moda popular molt lluny de la realitat social dels suburbis de les ciutats més industrialitzades de Gran Bretanya. Però tot se’n va anar en orris

Al llarg de tota la segona meitat dels anys seixanta el rastafarisme (una doctrina religiosa provinent de Jamaica que animava els jamaicans a recuperar els seus arrels africans) va anar guanyant adeptes entre tots aquells immigrants jamaicans que anaven caient en el desengany i la desesperança veient que Anglaterra no tenia res a veure amb la terra promesa i l’opressió del poder blanc era molt més notable que al Carib. El rastafarisme va acabar impregnant gairebé tots els aspectes de la cultura jamaicana i l’ska -després d’una breu fase en que va intentar ser més digerible per als blancs agafant com a model el so de la Tamla Motown i va ser rebatejat com a rocksteady- va anar perdent ritme per guanyar en melodia i les paraules espirituals, místiques i pacifistes van endolcir les crues i terrenals temàtiques pròpies de l’ska. Aquest rastafarisme africanitzant, que reunia el poble jamaicà i preservava la seva cultura de l’anglificació, va separar inevitablement els joves modernistes negres dels blancs, els quals van veure com després de ser marginats pels poderosos blancs ara eren repudiats pels veïns negres als guettos obrers. La consciència de raça que havien adquirit els jamaicans va provocar que se’ls despertés als ressentits skinheads blancs i, quan al 1967 Enoch Powell va publicar la seva agenda racista “Rivers of Blood”, ningú va poder evitar que el terme Skinhead acabés associat per sempre amb el neonazisme i el racisme més violent. Val a dir que, tan aviat com es va intuir que tant el rastafarisme com el neonazisme podien comportar divisió entre la classe obrera, van rebre tota la cobertura mediàtica disponible perquè aquesta divisió esdevingués insalvable. Seguint el model nord-americà, la lluita de classes quedava relegada a un segon terme davant la lluita de races. Un gol més del capitalisme, vaja.
Hi ha qui diu que Two-Tone va néixer el dia que Dammers va veure els Clash tocant el “Pressure Drop”de Toots & The Maytals. Musicalment potser, però ideològicament no m’estranyaria que fos el dia que es va assabentar que al carnaval jamaicà de Brixton del 1977 punks i rastafaris es van enfrontar plegats a la policia farts de la seva insuportable pressió. Calia aprofitar aquest moment de crispació per reprendre el camí perdut al 1967 i passar per sobre la profecia de Marcus Garvey i els postulats d’Enoch Powell en un moment que el rastafarisme demostrava cert desgast i el seu pacifisme tenir un límit, i els skinheads neonazis començaven a agafar una importància perillosa.

Dammers tenia clar que no es podia intentar res més socialista en aquell moment que intentar crear una subcultura de classe treballadora multiracial. Agafar el capitalisme pixant al contraatac.

Musicalment, els blancs feien rock i els negres música de ball. El seu grup, The Specials (un grup format per blancs i negres), faria una barreja de punk-rock i reggae. Un estil musical que promocionarien com “ska”... sí, el mot original d’aquella música jamaicana que els anglesos havien conegut als 60s com a “bluebeat”!

Estèticament, The Specials aglutinarien tot tipus de detalls estètics que recordessin a totes aquelles subcultures que van unir d’alguna manera els modernistes blancs i negres a la dècada dels 60s: mods, rude boys, skinheads, crombies, suedeheads... El pork pie hat va esdevenir un símbol d’unitat per als seus seguidors que Dammers no va dubtar en anomenar “rude boys” (us sona el nom?). Als 60s van haver mods negres i skinheads negres, el que no van haver van ser rude boys blancs; ara n’hi hauria gràcies a 2Tone. Els quadrets op-art que adornaven tots els discos i cartells que feien referència al seu segell tenien el propòsit de reflectir la naturalesa biracial del “nou” estil i, des de llavors, s’han convertit en símbol distintiu de l’ska modern.

El moviment no hagués estat possible, però, si no haguessin hagut uns quants bons grups amb un estil similar, com va ser el cas dels Beat i UB40 de Birmingham i els londinencs Madness i Bad Manners, als quals es van afegir de seguida els Selecter i les Bodynatchers, formats per amics seus de Coventry.

Els primers discs d’aquests grups van revolucionar la New Wave. Promocionats des de les principals publicacions musicals com Revival Ska, British Ska o simplement com Two-Tone Sound, van portar la New Wave a les pistes de ball, i molts dels noms punters de la New Wave –Clash, Elvis Costello & The Attrastions, Police, Joe Jackson...- van apuntar-se a la moda amb alguna peça a ritme skatalític.

Dammers va deixar molt clares les seves intencions amb els primers singles dels Specials: “Rat Race” estava dedicada als skinheads neonazis i “A Message To You Rudy” (una versió de Dandy Livingstone, la primera estrella britànica de reggae en guanyar cert reconeixement nacional a la segona meitat dels 60s) dedicada als rastes. Malgrat el suport rebut per l’èxit obtingut musicalment, la lluita va ser dura. La violència envoltava cada concert d’ska britànic. Els londinencs Madness van haver de dissoldre’s temporalment perquè, com no tenien membres negres al grup i les seves cançons no reivindicaven res, s’havien convertit en el grup skatalític preferit dels fatxes. El juliol de 1980, Lynval Golding, guitarrista negre dels Specials, va ser apallissat per uns racistes a la sortida del londinenc Moonlight Club i va haver de ser hospitalitzat amb fractura de vàries costelles (la cançó “Why?” ha quedat per recordar-nos-ho). L’estiu de 1981 els Specials troben convenient partir peres (uns formaran Fun Boy Three i els altres continuaran com a Special AKA), no sense abans deixar caure una bomba més sobre la interessada permissivitat del govern davant la violència practicada pels sectors més ignorants i fàcils de manipular de la societat; malgrat les crítiques de la premsa conservadora, “Ghost Town” va assolir immediatament el número u de les llistes d’èxits i ha passat a la història com una mena d’himne generacional pels adolescents d’aquella època. Com tota moda, el regnat del Two-Tone Sound va tenir una vigència efímera entre 1979 i 1981.

I ara suposo que tocaria acabar el relat amb allò tan mediàtic que tant li agrada al capitalisme d’”iniciativa amb molt bones intencions que fracassa per no seguir-li la veta als dictàmens morals i ètics del sistema”. Doncs... no! Jo sóc massa optimista i tu, estimat lector, ja ets prou granet per sucumbir a una ploranera i massa típica i tòpica història de perdedors. Serem tan positius com Two-Tone es mereix, xe! I el seu enooooooorme llegat ens ho posa en safata. Un llegat que no penso abordar perquè ens demanaria tant o més espai del que portem esmerçat. Permeteu-me només quatre pinzellades: Two-Tone va suposar un xorro de color –o, si més no, de vistosos contrastos op-art- a la foscor de l’After-punk abocant tothom a les pistes de ball (inclús als Joy Division!), la seva fórmula de barrejar rock blanc amb ritmes negres ha continuat resultant infalible al llarg de tot el pop britànic posterior (només cal recordar el Manchester-Sound), aquesta escena multiracial que buscava va anar prenent cos al llarg de tota la dècada dels 80s fins a fer-se realitat en menys de deu anys amb l’escena londinenca de l’Acid-Jazz, per no parlar ja de l’eterna i encara vigent escena skatalítica antiracista internacional impulsada des de Nova York imitant en tot detall l’estil de la 2Tone –recordeu els Toasters, Urban Blight, NY Citizens, Second Steps, The Boilers...- que ha deixat en la total marginalitat l’escena dels skinheads neonazis (ara més coneguts com a “boneheads”, caps buits). Però a mi la part que més m’agrada d’aquesta història és aquella en la que la majoria de modernets de mitjans anys vuitanta es van assabentar de l’existència i vicissituds d’un senyor anomenat Nelson Mandela gràcies a la cançó dels Special AKA “(Free) Nelson Mandela”... que poc s’esperava el genial Jerry Dammers al 1984 que Mandela esdevindria el primer president electe de Sud-àfrica només deu anys després! GOOOOOOOOOOOOL!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Altres articles relacionats amb el Robert Abella