BREDDA el retorn del "germà" jamaicà a la ciutat de València.

 Ara fa un setmanes els "germans" de Bredda anunciaven a les reds socials el retorn a la seva activitat després de 5 anys de parentesi, durant un decada aquest col.lectiu va treballar "per amor a l'art" en el més estricte sentit de la frase. Si més no, en els concerts els quals podien obtenir algún benefici, aquest diners eren re-invertits en posar l'ull en el següent artista relacionat amb la música jamaicana que portarien a la ciutat de València. Però mirem una mica al pasat per coneixer quina era la seva activitat i fins on va arribar aquesta estima per la música jamaicana.
Bredda Jamaican Music Club  eren un grup d'amics que durant 10 anys (1999-2009) plenaren de música jamaicana la ciutat de València, a través de punxades, però, sobre tot de bons concerts, de grups tant locals, nacionals com internacionales: The Trojans, Dave Baker, Roy Ellis, The Slackers, ….Més de 70 bandes van recalar a la ciutat del Túria per primera vegada. Tot per l'estima la música jamaicana i dintre de les seves modestes posibilitats aconseguiren posar València al mapa. 
Cal afegir que col.lectiu torna a la activitat projectant un parell de concerts per als pròxims dia 30 de decembre i 4 gener a la valenciana sala 76 Toneladas, amb l'actuació de les bandes The Gramophone Allstars i David Hylliard & The Rocksteady 7 respectivament.


- Quanta gent formava el col·lectiu?
En un principi érem 4, però la idea era ajuntar a tots els aficionats a la música jamaiquina a València ciutat i fer concerts semi privats. Havíem sentit que els rockers a Castelló funcionaven aixina. Pagaven entre tots al grup que volien en portar. Encara no sabem si això és cert o no, lo dels rockers a Castelló, però va ser la nostra espurna. 

- Com va estar el fet de posar-vos a organitzar concerts aquella època?
Va ser l’oportunitat que va eixir de fer a València el tour de NY SKA MOB, que portava a Europa a Skinerbox, Stubborn All Stars i Rocker T. Se’ls quedava penjada una data a meitat de setmana i Kodi de Skaks va tirar endavant i va demanar ajuda. A partir d’eixe concert va nàixer la idea. 
A banda estaven Ska Town a Madrid i el Rude Club a Barcelona. Tots tres junts feia més fàcil dur bandes internacionals a l’estat, i que a més a més les bandes estatals tingueren una ruta per on girar. A banda també estaven els segells Liquidator a Madrid i Brixton Records a Euskadi que també organitzaven concerts i gires.

- Conta’ns una mica com va estar l’evolució, es va anar sumant gent, es va quedar gent pel camí, notàveu cada vegada més afluència als concerts?
La idea original no va funcionar, o no vam saber com dur-la a terme, aleshores no n’hi havia facebook, whatsapp...Així es començàrem 4 gats, mai millor dit. Però més tard s’afegiren més, a l’igual que se’l van deixar uns altres. Sempre hem funcionat de forma lliure, independent, assembleària i autogestionada...ruda i rebel.

- Per que quede clar als seguidors del bloc, vosaltres no éreu una productora en si, vull dir no conformàveu una empresa, podríem dir que fèieu les coses per “amor a l’art”? I això moltes vegades costa diners de la butxaca?
En majúscules pots dir això, érem, som i serem rudes i rebels, i algo punkis també. Mai hem tret res de benefici material d’açò. Els diners que poguérem traure eren dedicats al següent concert o a tapar forats de concerts anteriors. Beneficis és poder presumir d’haver ficat a València ciutat al mapa, i la quantitat d’amics, i de breddas, que hem fet de tot lo món i de tot l’estat, i els concertassos que hem pogut gaudir. 
Diners no hem perdut, de fet tornàrem els diners als ex-membres de Bredda d’un concert al qual vam perdre prou pasta. I sí, si n’hi havien pèrdues les cobríem amb diners de les nostres proletàries butxaques. Però els diners no eren ni són el nostre objectiu, i per a mostra un botó, un concert que va eixir de categoria, se’n anàrem de birres després a celebrar-lo i al final de la nit no se qui va preguntar que on estaven els diners...se l’havíem deixat no se on i ens tocà fer la ruta de bars cap arrere. Trobàrem els diners i un cego de campionat també.

- Considerant l’esforç que suposa organitzar qualsevol concert o event similar omitim els moments dur que supose els hauran i centrem-nos en els bons, qui va ser l’artista que més goig us va fer de portar? sense menysprear la resta evidentment.
Sense cap dubte, i sense menysprear ningú, l’homenatge que vam fer a Laurel Aitken conjuntament amb Liquidator al Loco Club. Vam vendre totes les entrades, se quedà gent fora i va tindre ressò fins i tot a la tele...per youtube encara se pot vore el vídeo. Fer-li un homenatge a un dels més grans i dur per primera vegada jamaicans va ser un puntasso. Roy Ellis a.k.a Mr.Symarip i Dave Barker ni més ni menos, i a més a més fent-los de backing bands els referents de l’skinhead reggae a nivell estatal del moment com eren els Granadians i els Aggronauts.
Però han hagut molts, hem dut a lo millor del món a València ciutat, te pares a pensar-lo una miqueta i pareix increïble.

- Parlem de quants concerts en deu anys?
Doncs, unes 75 bandes més o manco, si no m’enganye. Però n’hi hagueren concerts que eren de dos o més bandes, i n’hi ha d’algunes que han repetit. No ho sabem exactament, molts.

- I aquell que us haguera agradat de portar i que no puguereu per qualsevol cosa, defunció, diners...?
Deixant de banda als jamaicans, personalment la gran espina és Hepcat; i potser a nivell europeu Moon Invaders de Bèlgica i Rude Rich & The High Notes d’Holanda. Però es que la llista de bandes que sí hem portat a València és increïble.

- Ara que no ens sent ningú, que es lo més extrany que us van demanar, per vindre a tocar?
No acceptàvem requeriments rollo divos o dives. I si venien en eixe pla o no els fèiem o no tornaven. Oferíem lo millor que podíem, sempre intentant que les bandes estigueren lo més a gust possible. Només amb dues, perdó tres bandes, que jo recorde acabàrem malament. Dir només tres de les 75 que han passat per València diu molt del col·lectiu i de les bandes, i la quantitat de bandes que han repetit són més de tres, prou més.

- Qui coneix el panorama musical a la ciutat de València i en relació a la música jamaicana que es en el que centreu vosaltres, sap que als 90 quan vosaltres començareu, la història es movia entre el Ska-punk de bandes com Skaparrapid i Ki sap i el pop-folk amb ritmes skatalìtics de grups com Obrint Pas i més tard el ventall de clons que ha tingut aquesta banda, us va costar de trobar un públic fidel més donat a furgar en els origens del gènere, penseu que aquestes bandes poden ser una bona base per iniciar-se en el gènere o parlem de “guerres” diferents?
Crec que tots hem començat sentint la vessant més punk o més 2Tone de l’ska; uns amb Kortatu, Decibelios...uns altres amb Madness, Specials...uns altres amb Skaparràpid, Ki Sap...i altres amb Obrint Pas. Tot depèn de la teua generació. Nosaltres tot i agradar-nos eixos estils, anàvem una miqueta més enllà, per evolucionar buscàvem l’origen d’eixe ritme i coincidírem amb tot un moviment mundial que buscava re-interpretar eixos sons originals encapçalat per bandes com Hepcat o Slackers...els dos punts de llança d’esta nova ona.

- Quines activitats han estat fent els membres de Bredda durant estos cinc anys de “descans”?
Es podria dir que durant aquest 5 anys, de manera organitzada o col·laborant amb altres persones, no hem perdut el contacte. Bé organitzant festes i/o punxades (SKA-BÀ DYNAMITE SOUNDS, THE SCORCHER,...) o també en l'organització de concerts (GOLDEN SINGLES PRODUCTIONS). De fet de segur que molts o la majoria d’events de caire skatalític o de ritmes primigenis jamaicos a València ciutat en estos anys ha tingut a un bredda o un altre com a col·laborador u organitzador.

- Quin es el motiu per tornar?
Un dia se'ns va presentar l'ocasió de portar a Gramophone All Stars que vindrien de pas de tocar en el Festivern. Ja havíem parlat de dur-los a València abans però mai es va acabar de fer. A més d'això, també va contactar amb nosaltres David Hillyard per poder tocar amb la seua Rocksteady 7, amb qui ja hem treballat en altres ocasions, tant amb Slackers com amb DHRS7. Fou aleshores quan ens plantejàrem tornar en format de festival de dos concerts, en dos dies diferents però sí pròxims. Treballar conjuntament tots perquè entenem el reggae i la música jamaicana com una missió i no com una competició. L’escena skatalítica sempre ha estat una escena solidaria on el companyerisme és lo més important. Mantindre la pau en una banda de 7 o més persones és lo que te.També es va albirar la possibilitat de continuar, però aquesta vegada de manera anual.

- Penseu que hi ha un relleu generacional o gent més centrada en els estils que treballeu a la ciutat de València i voltants, públic que us puga garantir un èxit per poder continuar?
Les coses a València han canviat bastant durant els últims 15 anys. Ara l'oferta jamaicana ha crescut bastant, sobretot en sounds i festes. També n’hi ha de noves bandes com Offbeaters, Oldfashioned, Le Grand Miércoles, Red Gold and Green. N’hi ha d’altres que no ho han deixat com Ki Sap/The Shake It Ups...València ha estat una mina de bandes, i això només parlant de ritmes jamaicans primigenis; Skaks, Begoña Bang Matu (en el seu periple valencià), Las Damas y La Orquesta Invisible, The Skartats...
Altra cosa mencionable és que l'oferta ha crescut considerablement, abastant a més tipus de música. Si se fiquem en el reggae o nu-roots, o l’ska punk o ska-folk, com deies abans, la llista és enorme. Menció especial també per a Juanita Club que ací continua com a temple i dinamitzador de la música jamaiquina a València ciutat. 
Relleu o no l’ska i els altres ritmes jamaicans sempre han estat ahí a nivell mundial d’una forma o un altra des de que van nàixer als anys 60 del segle passat. I a València des de que un grup com Jah Macetas va nàixer als anys 80, els primers junt a Potato a tot l’estat.

- El que si que es evident es que a dia d’avuí el que abans eren cinc bandes ara son deu i de qualitat, vull dir que moltes bandes es van separar i els seus membres han creat noves bandes per separat multiplicant així el ventall de grups, conta’ns com veieu a dia d’avuí el panorama musical jamaicà a l’estat espanyol, i quina es la diferència més sustancial a els temps en que començaveu a organitzar concerts?
En primer lloc que quasi tota o gran part la procedència de la música jamaiquina durant els inicis de Bredda, eren grups catalans, bressol quasi de la música jamaicana a l'Estat. Si ben és cert que a mesura que passaven els anys, cada vegada hi havia més diversitat en la procedència (Andalusia, Madrid, Galícia,...) i també hem vist com l'escena local s'ha consolidat i també l'escena veïna, com Jamaican Memories a Castelló, amb què tenim molta relació. També a altres ciutats com ara Reggae Warrior Crew a Granada i d’altres.

- Per finalitzar, conta’ns quins seran els primers bolos en els que esteu treballant?
Com hem dit abans, estem en la imminent celebració de dos concerts: THE GRAMOPHONE ALL STARS (30 de desembre) i DAVID HILLYARD & THE ROCKSTEADY 7 (4 de gener). El futur només Laurel Aitken ho sap. De fet la idea és juntar-se una vegada a l’any o només si l’ocasió ho requereix.

- I ja per últim desitjar-vos sort i donar-vos les gràcies per omplir la ciutat de Vañència de bona música, llarga vida a Bredda.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter