domingo, 21 de diciembre de 2014

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 1 MODS I MASACLISME. Per Robert Abella

Obrim una nova secció dins del bloc, aquesta es "Que t'empatolles ara?" un seguit d'escrits del senyor Robert Abella, dels quals no sabem quants hi hauràn, ni de quins temes tractaràn, ni la seva periodicitat, com be reflexa el nom de la secció son empatollaments de l'autor. En Robert pense no necessitarà presentació si ets seguidor habitual del bloc, però per si t'acabes d'incorporar, a continuació et deixe uns quants enllaços relacionats amb aquest senienc enamorat de l'escena mod i el seu país. En Robert es un seguidor fidel d'aquest espai i amic personal, per tant considere un privilegi gaudir dels seus escrits, els quals el lector podrà estar d'acord o no,  però aquests si més no suscitaràn debat cosa que els fa més interessants si cap. Siga benvingut a casa seva mestre.


QUE T'EMPATOLLES ARA?

Una sèrie de venades modernistes que em surten del temps que em queda de la meva atrafegada vida laboral, familiar, social i sexual, i del gust de cagar-me en déu, el Papa de Roma i tot el clergat en peça, la monarquia i tota l’aristocràcia en peça, els polítics corruptes, els militars i demés imbècils que imposen els seus privilegis per aprofitar-se de la gent treballadora.

Suposo que la majoria d’empatollaments que penso oferir-vos es deuen a que fa més de 30 anys em vaig enamorar del moviment Mod pel seu rupturisme modernista i em contraria veure que hi ha qui s’identifica més que res en la seva estètica i elitisme per donar sentit a la seva incapacitat per adaptar-se als nous temps agafant-se a un tradicionalisme i a una nostàlgia per uns temps pretèrits no viscuts que precisament van tenir en els modernistes els primers interessats en què no haguessin hagut de ser com van ser.

MODS I MASCLISME

Deu fer uns 25 anys la meva parella i jo ens vam fer una foto al Walrus Weekend lleidatà asseguts a una escúter que hi havia aparcada enfront del local on havíem de veure The Clique en viu. Aquesta foto, amb el mod davant i la mod al darrera, després l’he vist tantes vegades que he acabat avorrint-la i odiant-la perquè he vist en ella com una mena de demostració d’ostentositat en què la noia es veu reduïda al mateix nivell de possessió que la impecable roba i calçat o l’escúter exageradament ornamentada, més i quan em consta que alguns mods de les darreres generacions s’han agafat el moviment Mod com una cursa per veure qui té més, qui posseeix més, qui té la millor col·lecció de vestits, calçats, singles en vinil, escúters o inclús mobles vintage. Una cursa en que els diners predominen per sobre del gust, la imaginació i l’originalitat. Si he fet pública en algun moment aquella foto és només perquè no tinc fotos de jove anant de festa. Com em deia un amic avui mateix: “Qui sap viure no va fent-se fotos”.

Aquesta imatge, el logotip pop-arter dels Who combinant la diana britànica amb el símbol sexual masculí i algunes fases històriques del moviment en que els homes han estat aclaparadora majoria poden donar la imatge que el moviment Mod és cosa d’homes o, inclús, masclista i no crec que això s’ajusti gens a la realitat.
Per molt que alguns vulguem idealitzar-los i altres criminalitzar-los encara que, per sort, la immensa majoria de gent ni saben, ni els importa, qui són, ni què fan els mods, els mods no eren extraterrestres, els mods eren persones d’allò més comuns i ordinàries producte del seu temps. Els mods originals eren tan masclistes com tothom ho era a Londres i a Gran Bretanya a principis i mitjans dels 60s. Només cal que vegeu la pel·lícula “Alfie”! Tanmateix el moviment Mod es va desenvolupar enmig d’una època de canvis profunds, uns canvis que a ells no només els van afectar especialment per la seva joventut, pel seu esperit modernista, per la seva condició social i pel lloc geogràfic on eren sinó que van ser un dels col·lectius que més engrescadament van demostrar abraçar-los.

Als mods hi ha qui els considera conservadors (cosa molt discutible i que segurament m’hi hauré d’empatollar un dia o altre), però ningú no els pot titllar mai de tradicionalistes, almenys als originals. Els mods de principis dels 60s eren joves que cercaven fugir com fos del món dels adults al qual només hi recorrien per treure’n els diners que els permetessin assolir els seus anhels. Generalment, eren fills de la classe obrera, molts d’ells fills d’immigrants, culturalment desarrelats i totalment enfrontats amb el tradicionalisme típic de les classes acomodades britàniques. En la recerca d’un món totalment juvenil on sentir-se importants que compensés la frustrant condició servil que patien en el món dels adults hi van coincidir tant nois com noies.

Abans que l’estil de vida mod prengués forma hi havia hagut ja alguns moviments juvenils a Anglaterra –els teddy boys, els edwardians, els tone-ups, els scooter-boys... inclús els seus precedents modernistes- en què les noies no havien passat de ser “la noia de...” (la noia del teddy boy, la noia del modernista...). Inclús, en l’embrionària època dels estilistes jueus fills de sastres el fenomen Mod es presentava com un moviment tan exclusivament londinenc com masculí. Però cal tenir-ho com una conseqüència dels temps: les noies ho van tenir molt més difícil que els nois a l’hora d’assolir una independència econòmica, degut als seus sous ostensiblement més baixos que els nois, i encara més a l’hora d’aconseguir l’emancipació, cosa que, contràriament al cas dels nois, solia comportar una sèrie de conflictes derivats de la moralitat de l’època que podien acabar fins i tot amb la ruptura de relacions amb els progenitors.

A mesura que les noies van començar a assolir cert poder adquisitiu i independència econòmica, en els ambients freqüentats per mods van anar fent-se un lloc les noies mods, unes noies que no tenien perquè ser la noia de cap mod. Unes noies amb un tarannà propi, similar a la dels nois mods, i amb unes regles clares que els nois calia que acceptessin tant com elles acceptaven les d’ells. A la pel·lícula “Quadrophenia” una parella mod són insultats per uns rockers etzibant-los un “qui és el noi i qui és la noia?” Això està basat en fets reals. En la recerca d’un estil de vida i estètic exclusiu i totalment diferent al dels adults, els nois mods van trobar en l’afeminament de la seva imatge –també us prometo un empatollament sobre la relació entre els mods i l’homosexualitat- una sofisticació única i original, difícilment acceptable i assolible per tothom. Les noies van aconseguir el mateix masculinitzant la seva imatge; el més fàcil: tallar-se els cabells a l’estil garçon i vestir pantalons. Indubtablement, la Jean Seberg d’“About de souffle” les va acabar de decidir a prendre el camí. Com també és indubtable que el seu estil va inspirar aquells que es van enriquir convertint el mercat teen de l’Era Pop britànica en el referent a nivell mundial gràcies a haver-se apropiat i explotat les necessitats dels mods, com també que ells i només ells van impulsar la moderníssima i revolucionària roba unisex.

A l’Era Mod les noies mods no solien tenir escúter. L’escuterisme era un fenomen masculí, certament. La raó està clara: les noies estaven més mal pagades que els nois en el món laboral i solien tenir més necessitats i, per tant, menys diners per a frivolitats. Però val a dir que inclús en aquest aspecte del tarannà mod les noies remenaven les cireres i de fort. Quan tancaven els clubs, tenir una bona escúter solia garantir que podies portar a casa la noia que més t’agradava. Així que... per què tenir escúter?... una despesa important menys!

Tampoc cal oblidar que un altre important factor que va afavorir que el moviment Mod fou el primer on nois i noies van assolir un estatus tan igualitari fou l’efecte del seu motor: les amfetes. Les pastilles apaivagaven l’apetit sexual i dificultava el ball en parella. A patir del twist, als clubs mods els nois solien ballar agrupats en rogles de nois i les noies en rogles de noies. Prou revelador és que, a partir del ’66, quan l’speed va ser substituït per l’LSD i el haixix en els ambients del Swinging London, les noies van recuperar la seva feminitat amb la minifalda i van començar a ser denominades “dolly birds”, cosa que no em sona gaire respectable, la veritat.
Naturalment, ara mateix no hi ha cap raó per retornar al masclisme dels 60s, ni per nostàlgia ni per romanticisme, i menys encara si hom assumeix cert tarannà modernista, per ínfim que sigui.


No hay comentarios:

Publicar un comentario