lunes, 2 de febrero de 2015

THE REDSKINS, pop i soul a cop de falç i martell.



Hi han bandes que no els fa falta tindre una extensa discogràfia per deixar una bona emprenta al món de la música, curiosament malgrat disposar de unes poques referències de gran qualitat, moltes vegades aquestes bandes queden relegades a ocupar un espai en les prestageries dels més incondicionals, dels col.leccionistes o be pasen de forma injusta a l’oblit, aquests podrien ser un dels casos de The Redskins, una banda amb uns quants singles i només un LP d’estudi editat, una curta carrera musical però amb una qualitat musical i sobre tot unes lletres esmolades, directes que potser no han els han fet justicia dins l’ampli espectre musical. 

Però qui van ser els Redskins? els “Pells rojes” van ser un trio de York (Anglaterra) encapçalat per Chris Dean (vocalista i guitarra), Nick King (batería) i Martin Hewes (baix), Hewes també acostumava a signar amb els sobrenoms de Martin Militant i Martin Leon (suposem que per Leon Trotski). Lo cert es que malgrat tindre una aparença d'skinheads setanters, es a dir infuènicats pel punk o l’ska revivalista del segell Two Tone, la banda praacticava un so més proper a bandes de l’escena mod revivalista, desenvolupant pop influenciat per clàssics de soul, rhythm and blues o fins i tot rockabilly, en l’ona dels Clash de “Sandinista”, els Jam de “All mod cons” o Dexy’s Midnight Runners. En referència a les lletres els Redskins ho tenien clar, un discurs esquerrà i un compromís ferm amb les causes caracteristiques del grups d’esquerres, no en va Dean i Hewes eren membres del Partit Socialista dels Treballadors (SWP), la força més poderosa en la política britànica d'extrema esquerra per aquells temps del Tatcherisme. Els seus concerts sempre tenien un motiu o causa per defensar, ja fos en suport de les vagues dels miners davant el desmantellament del Welfare State, l’Anti-nazi League, contra el racisme, rebutjant l'apartheid, o en contra del retalls constants als drets bàsics dels ciutadans per part del govern de Margaret Tatcher etc. El seu primer single va ser anomenat Lev Bronstein, ni més ni menys, que el veritable nom de Trotski. 

The Redskins van naixer a la ciutat anglesa de York l’any 1982, sorgits de les cendres d’una altra banda No Swastikas, de la que Chris Dean (vocalista i guitarra) i Nick King (batería) formaven part, al temps i ja establits a Londres se’ls va afegir Martin Hewes com a baixista i corista. Un bon so, imatge impactant, actitud i compromís, eren les caracteristiques principals del grup, així es com podriem definir la banda de Dean, fets que els van portar a obtindre en certa fama, això i el fet de que Dean havia fet algún treball per la revista NME, ademés de militar junt a Martin al Socialist Workers Party com hem comentat abans. 
Van començar la seva carrera amb bon peu de fet, el mateix Paul Weller (The Jam, Style Council) va posar l’ull en ells amb l’intenció de que editaren els seus dos primers treballs sota l’etiqueta Respond, però finalment Dean i companyia van optar pel segell independent CNT on van editar ("Lev Bronstein" / "Peasant Army", 1982) i ("Lean On Me" / "Unionize",1983) aquest últim tema versionetjat per la banda basca Negu Gorriak al seu disc de versions “Salam Agur“ l’any 96 sota el nom “Sindikatua”, no seria aquest l’unica versió que faria una banda basca amb els germans Muguruza al front, ja que anys enrere, aquests havia fet una versió del tema “It can be done” sota el nom ”Etxerat” amb Kortatu.

Aquest dos treballs junt a “Keep On Keepin 'On!” editat ja en el segell Decca l’any 84 aconseguien clavar-los entre els 50 millors treballs a les llistes d’èxits britàniques. Com definia un dels seus fans “Els Redskins, s’havien convertit en la primera banda en portar el socialisme revolucionari a la pista de ball”. Això tenia un preu i es que davant la seva populatitat, l’extrema dreta es deixava caure als seus concerts on hi havien tot tipus d’enfrontaments no sols amb els seguidors i fins i tot moltes vegades es veien involucrats els mateixos membres de la banda, creant-se un clima de violència cada vegada més insuportable. 
Van jugar un paper decisiu en la inspiració del moviment Redskin es a dir per aquells skinheads d'extrema esquerra, els quals prenien força als carrers de tota Anglaterra com a resposta a la politització del moviment skinhead per part de l’extrema dreta. Les seves lletres sobre la classe obrera, i el carisma del front man Chris Dean els convertien en banda de culte per a la joventut genuïnament proletària. 

El seu breu pas per el panorama musical anglés va coincidir amb la vaga de 1984-1985 protagonitzades pels miners, convertint-los en certa manera en banda sonora del moviment, fins al punt de lliurar el micròfon als miners per donar un discurs al seus shows en més d’una oacasió. mentrestant el grup continuava enregistrant temes a estud, musicant el seu discurs socialista i editant singles amb el segell Decca, com ara "Bring It Down (This Insane Thing)", i “Kick Over The Statues" / "Young & Proud (Anthem Of Mistake)", que veien la llum l’any 1985, aquest últim amb la signatura d’Abstract Records. 
El seu compromís era tan fort amb la causa dels miners que van editar l’EP instrumetal “
Wake up!” , oferint a aquests tots els benefici, sense el coneixement o consentiment de la seva companyia discogràfica, lo qual els va provocar un greu problema amb l’etiqueta, el mateix Dean va assegurar-se que els diners recaptats en el projecte anaren destinats a aquesta causa.

Poques bandes han estat tant en el punt de mira de la crítica i abús com els Redskins. Els seus oponents no van venir només des de la dreta, però, també la mateixa esquerra moderada com el Partit Laborista.
Durant l’any 86 editen dos treballs més en format 7” “The Power Is Yours" / "Ninety Nine And A Half (Won't Do)", It Can Be Done" / "K.O!K.O!", un 10” "The Power Is Yours" i el seu únic treball de llarga durada i obra més representativa “Neither Washington Nor Moscow,” un álbum fantàstic on la banda clava dins la cocktelera musical: pop, soul, rnr i rockabilly, resultant un album realment extraordinari. 

Però malauradament la banda va patir una serie d’agreujaments que va anar desmoralitzant els seus membre i desgastant el conjunt d’una banda implicada en moltes causes, algunes potser inclús amb les que es van sentir un tant decebuts, llavors es quan ens podem plantejar la pregunta, què va passar amb els Redskins? que va ser d'aquells dies de convicció socialista? com els va anar amb els canvis de temps? Doncs les coses no els van anar be del tot . Després de “Bring It Down” (Decca 1985) el qual es va col.locar al Top 40, el seu single “ The power i yours” va aconseguir el lloc 59. Llavors, es quan arriba l’estancament i els seus treballs descendeixen als llocs més baixos del Chart. significant una perdua de popularitat. En una entrevista de 1986, Dean feia unes declaracions en les quals sonava un tant desmoralitzat:  “Hem tingut una mica d'una crisi després de la vaga dels miners veient com les audiències queien. Hi va haver problemes amb l'etiqueta la promoció i així successivament. En gran part pel fi de la vaga. Durant l’any i mig que va durar la vaga mai vaig pensar, què el que estavem fent ". I ara tot és diferent... Ara som una banda de pop i tenim unes limitacions, hem parlat amb el Socialist Worker i les contradiccions s'estan tornant cada vegada més agudes. Bé pot arribar a un punt en què hem de renunciar-hi.” 
La gent tenia una idea romàntica que la música pot canviar el món i tot tipus d'idees absurdes i ridícules, com que la música en si mateixa és tan poderosa, però no ho és. És increïblement sagnant i feble. És només forta quan es vincula a la lluita política com durant la vaga minera, ahí es quan realment comença a significar qualsevol cosa...” en poques paraules Dean es referia al fet que s’havien convertit més en una banda de pop-rock centrats en la música i estaven deixant de banda el compromís i el contingut polític, posiblement el motiu principal de la seva existència.
La cosa estava en que el Socialist Worker havia volgut fer dels Redskins un instrument més de propaganda, el que feia cada vegada més dificil la relació entre la banda i el partit Troskista, això sumat a la devallada de seguidors arrel la finalització de la vaga del miners i la violència constant al seus concerts amb elements de l’extrema dreta, la banda es trobava en un punt més proper a la desaparició que no pas a intentar tarure material nou.

La banda va dir adeu l’any 87, Dean va arribar a la següent conclusió: "Es va fer cada vegada més difícil ser membre del Partit Socialista dels Treballadors (SWP) i els Redskins. El grup estava fora de temps, fora de data i fora de sintonia amb la realitat política de la Gran Bretanya en 1986 ". La banda va fer una última gira per Europa, tocant en un festival a Bèlgica, un concert a Munic i cinc concerts a Itàlia, dos d'ells en els festivals organitzats pel diari comunista L'Unita. Després es van separar, deixant enrere un deute de 136.000 £ i la seva fantasia incomplerta de revolució." 
Després que els Redskins es van dividir Chris Dean va formar una nova banda amb el nom de P-Mod. No se sap molt sobre P-Mod, però si que van gravar algunes demos d'estudi. Després de P-Mod Chris es va traslladar a França. Martin Hewes es va integrar a la banda de Raj & The Magitones qui lliurà un single nomenat "It’s A Funny Old World “ Paul Hookham es va unir al grup de folk elèctric Barely Works. 
L’any 2005 es va editar un album tribut a la banda sota el segell Red Star Records, amb disset temes aportat per bandes de diversos països com ara Italia, Euskal Herria, Estats Units i Anglatera. 




No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada