martes, 12 de mayo de 2015

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 5. EL COMPROMÍS MODERNISTA. Per Robert Abella

EL COMPROMÍS MODERNISTA


La primera moda juvenil d’impacte massiu a Europa es va inspirar en –o es va aprofitar de...- una escena que un bon grapat de joves havien creat entorn a uns quants locals del Soho londinenc i que els media havien anomenat Mod. 
Ja s’havia intentat provocar l’esclat del “fenomen teenager” -o sigui, un mercat entorn al jovent, que tan bons resultats comercials estava donant als Estats Units des dels anys 40s- a Europa aprofitant el gran èxit que havien obtingut Elvis Presley i el Rock&Roll entre els adolescents nord-americans. Però a Europa no havia collat, ni tan sols a Anglaterra, el país guanyador de la II Guerra Mundial que s’havia convertit en una mena de porta europea a la imparable influència nord-americana a tot el bloc capitalista. El fracàs s’havia donat per una sèrie de circumstàncies i condicionants, segurament el més determinant va ser la manca de poder adquisitiu del jovent anglès i europeu, però crec que hi va haver un altre condicionant, molt estretament lligat amb aquest, que cal tenir molt en compte: mentre als Estats Units és la classe mitjana qui dinamitza el món de la moda, a Anglaterra és la classe obrera. La moda Rock nord-americana no va seduir encara els joves de classe obrera anglesa de la dècada dels 50s -com ho acabaria fent als 70s- perquè comportava allò que dur intrínsec el model americà: com més perillós sembles, més segur vas pel carrer. Mentre que la classe treballadora europea és, per essència, ELEGANT. I diria més, a Europa ser elegant no té res a veure amb l’estatus econòmic, tothom és elegant: aristòcrates, gàngsters, obrers, jueus, gitanos... 

La moda Mod, exposada al programa televisiu “Ready Steady Go!”, va esdevenir un fenomen d’abast nacional gràcies a ser jove, original, moderna, de classe obrera, elegant, acceptable i exempta de matisos delictius. L’únic que faltava era eliminar tot allò que d’exclusivista i de massa sofisticat pugués tenir l’expressió original per convertir-la en assequible per a tothom. La moda Mod va triomfar perquè estava inspirada en una escena que ja existia –no era una invenció que calia provar- sorprenentment original, atractiva i moderna en que els seus activistes vestien millor que ningú, ballaven millor que ningú la millor música ballable que els punxaven els millors DJs als millors clubs de Londres. Iep, no és que ho digui jo! Paolo Hewitt, al seu imprescindible “The Soul Stylists”, diu: “Els clubs mods eren els millors de la ciutat, els DJs mods punxaven els millors i més excitants discs, i els mods ballaven els millors balls”. Quan es diu que vestien millor que ningú no significa que anessin abillats amb la roba de més qualitat del món sinó que vestien la roba més elegantment adequada a la seva edat, al seu estil de vida i a la seva butxaca. Tampoc és que dominessin millor que ningú els balls existents, ben al contrari, el repertori de balls propis dels mods els havien creat ells mateixos; això sí, el que sí que podríem assegurar és que molt pocs o ningú hi dedicava tant de temps al ball: hi havia mods que s’hi dedicaven tota la santa nit i no només una nit a la setmana sinó vàries. No és que tinguessin millor gust que ningú a l’hora de triar les cançons d’èxit, era que ballaven la millor música ballable que ningú podia comprar a una botiga de discs corrent; els discs que es punxaven als seus clubs eren discs d’importació que, curiosament, tampoc se’ls trobava en els primers llocs de les llistes d’èxits del seu país d’edició. I, per tant, la major gràcia que tenien els seus DJs era que fossin posseïdors de les millors col·leccions de modern-jazz, rhtythm-and-blues i soul nord-americans i ska jamaicà. Els clubs que els congregaven tampoc no estaven ni entre els més luxosos de la ciutat ni entre els millors acondicionats, però sí que tenien l’equip adequat per a que el so saturés adequadament l’espai de ball. 

Qui eren aquests originals que van meréixer l’apelatiu de “mods” (com a abreviatura de “modern” o de “modernista”)? Moltes vegades els he vist definits com a “dandis de classe treballadora”. Una expressió a la que, si ja és prou xocant, encara cal afegir-hi la seva naturalesa adolescent per a fer-la més exacta i més desconcertant, tenint en compte que els dandis sempre havien estat estranys especímens provinents o de la classe aristocràtica o que havien triomfat en el món dels negocis per poder permetre’s el seu excèntric tarannà, i els mods originals o encara no havien finalitzat la seva escolarització obligatòria o tot just havien començat a treballar. El crític de teatre Kenneth Tynan va definir dandi com “un rebel que vol ser acceptat per la societat però en els seus propis termes”. Com aquella proclama generacional d’”I’m Not Like Everydody Else” que van escriure The Kinks on cantaven versos com “No prendré res del que m’ofereixen”, “No vull viure la vida com tothom” o “Ho faré, faré qualsevol cosa que vulgueu / Però que quedi clar: no sóc com tothom”. Tanmateix, els mods originals van ser uns dandis perquè no tenien més remei. Per exemple, amb el vestir, que és allò que els va fer més visibles, hi havia roba per a adults i roba per a infants, però no per a joves. Els mods van haver de partir d’allò que existia i encomanar-li la vitalitat, sensualitat, alegria, color i innovació que el seu juvenil sentit d’elegància requeria, o canviant aspectes agafats del trist i formal món adult anglès o incorporant aspectes peculiars de minories com els homosexuals o els jueus i de les cultures dels immigrants o dels visitants estrangers. Aconseguir-ho no va ser gens fàcil. Paolo Hewitt, a la introducció de “Sharper Word”, ens diu: “El que era significatiu d'aquests anhels, d’aquesta urgent necessitat de distinció, és que en els primers 60s es necessitava una increïble dedicació i un dur treball per aconseguir-ho. Articles com una camisa Brooks Brothers o un vestit de moaré fet a mida eren cars i a més no eren fàcils de trobar, ja que les botigues no estaven particularment assortides d'aquestes sofisticades mercaderies. Els mods, senzillament, van raonar que si desitjaven alguna cosa fermament acabarien aconseguint-la. Si ets espavilat i tens determinació no hi ha excusa per decaure. Era una filosofia crucial per a la seva actitud. Els mods autèntics aspiraven a millorar-se a ells mateixos”. Els joves despreocupats, deixats, còmodes, conformistes o tradicionalistes no tenien possibilitats de ser modernistes. A la dedicació que es precisava Mark Paytress, a “Twentieth Century Boy: The Marc Bolan Story”, la va arribar a qualificar d’”esclavitud”: “El do que havia mostrat per tallar tanmeticulosament la seva imatge l’havia dotat d'un sentit de la individualitat que ni tan sols l'esclavitud que tal tasca precisavapodia frenar. Kauffman era indubtablement un dels primers Modernistes -d'un grup d’obsessos estilistes que van sorgir delsclubs de modern jazz- i la idea que l'emancipació arribava a través d'una aplicada atenció als detalls en el vestir, era l'essència del que més tard seria conegut com a cultura Mod”. Doncs, com en el cas de la roba, cap dels aspectes que van conformar el món i el tarannà dels mods originals van ser resultat de l’atzar o la casualitat sinó d’una obsessiva recerca, d’una meticulosa tria i d’una llarga i vertiginosa evolució.


Des de l’explosió Pop dels anys 60s, el jovent s’ho ha trobat tot organitzat per què no calgués que ningú es rumiés en què gastar-se els diners, ja no ha calgut inventar-se res. Per a ser modern només ha calgut deixar-se portar per la moda, només ha calgut acceptar allò que se’ns ha ofert. Tanmateix, rebel·lar-se contra allò que et donen pastadet i voler fer les coses d’una manera personal continua sent una necessitat vital per alguns. Altrament, la rebel·lió modernista no té res a veure en passar de tot, molt al contrari. Sempre n’ha hagut que per sortir de festa no els ha calgut ni arreglar-se el més mínim. N’hi ha que no els importa ni sortir amb la roba de treball ni sense passar per la dutxa. I els que s’endressen solen conformar-se en vestir la roba que els compren les mares o les núvies o que es troben a qualsevol botiga de roba. Se va a qualsevol bar, pub o discoteca perquè hi va tothom, o els amics o la noia que et pica l’ullet, i com més gent hi hagi millor. No cal ni saber qui posa música ni prestar gaire atenció a la música que sona... és la que cal que sigui i avant. Un modernista no pot acceptar aquesta manera d’agafar-se la vida. Inclús en el temps d’oci o –ATENCIÓ!- sobretot en el temps d’oci cal ser personal i exigent. Cal anar impecable i cal anar a aquell determinat local perquè punxa aquell determinat DJ l’única música que t’omple. És ben sabut que els mods, si no tenien garantit que estarien impecables, s’estimaven més no sortir. 
Aquest compromís modernista continua vigent i l’he vist manifestar-se de moltes formes, inclús al nostre propi país i, com no, entre mods. El meu llibre “40 mods de les nostres terres” (Base, 2012) n’és ple d’exemples. I el primer que em ve al cap és aquell en que dos dels protagonistes ens aportaven dues opinions confrontades que demostren com aquest compromís no té res a veure amb el capritx o la frivolitat. Un deia: “Anava, per exemple, a una festa d’aniversari i posava els Who i em deien: ‘Agustííííí, això no li agrada a ningúúúuú!’. Solució: canviar d’amics”. I un altre: “Ja m’agradaria a mi anar al Purple Weekend o a l’Euroyeyé i altres festivals mods, però gràcies a Déu o per desgràcia no tinc amics interessats en el moviment Mod i no me n’aniré sol a un festival de música. Perquè no canviaré d’amics per fer només allò que un mod faria. Jo no sóc d’aquesta classe”. Sabeu què? El primer molt possiblement morirà mod –perquè segurament ja hi va néixer- i el segon ja no ho és.

Primers mods de Barcelona (1982)
On em vaig adonar per primera vegada de l’existència d’aquest compromís va ser quan vaig entrar en contacte amb els mods de Barcelona a principis dels 80s. Eren aquells anys que estava de moda allò de les “tribus urbanes”, i jo acabava de veure “Quadrophenia” i els Jam m’estaven agradant moltíssim, però els mods que vaig conéixer a Barcelona em van fer canviar ràpidament de pel·lícula. Les baralles amb rockers, punks o skins no eren l’objectiu a afrontar, eren l’inconvenient que calia evitar. Em van encomanar que l’enemic a batre era LA MEDIOCRITAT. La lluita contínua era entre nosaltres mateixos. A qui calia demostrar la nostra vàlua era a la resta de companys d’escena. I no era aixafant-li la cara a ningú sinó actuant. Per a ser algú a l’escena calia fer i calia fer-ho bé. “Action, reaction & creation”, aquesta era la consigna. Allí tothom volia ser algú, per la qual cosa tothom formava part d’un grup de rock, o editava un fanzine, o pintava, o tenia un club escuterista, o... D’aquella colla que vaig conéixer –de fet, les meves esporàdiques visites només em van permetre tractar alguns i conéixer ben pocs- en van sortir un bon grapat de músics, escriptors, pintors, periodistes, actors, cuiners, botiguers... Fa uns anys li vaig sentir dir al famós cuiner barceloní Sergi Arola en una entrevista: “Em vaig interessar per l’alta cuina gràcies a ser mod. El no voler assemblar-me a ningú em va impulsar a ser chef. No tolero la mediocritat”. Ignoro si això es va donar a tot arreu, però em consta que no perquè moltes vegades he llegit que el revivalisme mod va estar generalment mancat d’esperit modernista, per la qual cosa deixeu-me aprofitar aquest article per retre el meu humil homenatge a l’escena mod barcelonina dels 80s pel seu tarannà totalment compromès amb el MODERNISME.

Per rematar la feina, acomiadarem l’empatollament amb la lectura d’un versicle de les sagrades escriptures del “Mods!” de Richard Barnes:
“Aquella nit em va marcar especialment perquè em vaig adonar que existia un complet estil de vida Mod. Aquella nit em va impressionar com d’intensa era la seva manera de viure i com n’estaven tots absolutament compromesos. Era increïble com canviaven les modes constantment i amb la freqüència que ells deien. A mi m’hagués agradat esbrinar qui ho decidia. Estava convençut que existia un grup de política interna Mod que dictaminava la moda. Sospitava que devien tenir el seu búnker secret sota The Scene. Ara, mirant enrera, me n’adono de com n’era d’ingenu. Però errat com anava havia tocat un punt fonamental del món Mod dels 60s. Vaig pensar que hi havia un grup d’autosuficients mods que dirigien a la resta. El que mai se m’hagués passat pel cap és que el moviment estigués controlat per homes de negocis, decadents DJs de mitjana edat, editors de discs, la CIA o els mitjans de comunicació. I no ho vaig pensar perquè no era així. No hi havia cap misteri per esbrinar. Tota la seva imatge havia estat bastida pels mateixos membres de la seva exclusivista comunitat”. 





No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada