QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 7, MODS I EDAT per Robert Abella

Divendres 26 de juny del 2015, The Who executen “My Generation” al festival Summer Time davant un Hyde Park londinenc de gom a gom. En finalitzar la cançó, el públic comença a cantar el clàssic “We Are Mods, We Are Mods, We Are, We Are, We Are Mods!” Pete Townshend s’apropa al micròfon i deixa caure: “Cap de vosaltres pot ser un Mod, sou massa vells per a ser Mods!” Què collons s’empatollà Pete?

Perquè una manifestació subcultural sigui sorprenentment original i moderna –i pugui esdevenir “Modernista”- calen una sèrie de factors que s’hi integrin, però sobretot cal que els seus impulsors-creadors-seguidors estiguin mancats de bagatge cultural. Per això els impulsors-creadors-seguidors de les manifestacions subculturals modernistes generalment són nois i noies de les classes baixes, desarrelats dels seus orígens culturals -és a dir: immigrants o fills d’immigrants- i extremadament joves. La pèrdua de la tradició cultural familiar en viure en un país diferent al del seus arrels i créixer envoltat d’uns veïns i companys de col·legi amb orígens culturals diferents són aspectes que afavoreixen l’originalitat de les manifestacions subculturals que hi puguin sorgir; tanmateix, la seva immaculada joventut conjuntarà originalitat i modernitat.

Aquells a qui se’ls va atorgar per primera vegada la denominació de “Mods” per enfrontar-se amb el Jazz Modern com a bandera als “Trads”, seguidors del Jazz Tradicional, eren uns joves que havien pogut entregar-se a la immediatesa i excessos característics dels anys de la postguerra gràcies a que el seu sou –o bona part d’ell- no feia falta als seus pares per tirar endavant gràcies al bon moment laboral que vivia la Gran Bretanya a la dècada dels 50s. O sigui, eren joves que treballaven, que tenien més de 16 anys i, generalment, la seva atrafegada etapa juvenil no solia allargar-se més enllà dels 20 anys quan, esgotats, arruïnats o penedits pel seu mal viure, sucumbien a l’ordinària vida adulta d’obligacions familiars i econòmiques

Aquests Modernistes del Jazz són considerats precursors del moviment Mod, a part de per molts altres aspectes, per ser adolescents que gaudeixen de cert poder adquisitiu gràcies als seus primers treballs. En la fase de transició dels Modernistes jazzistes de finals dels 50s al Mod que esdevé popular al 1964, la majoria de Mods respondran a aquest perfil, però hi destacarà una altra expressió subcultural, que se fondrà amb aquesta, que no sempre reunirà aquest requisit laboral. Igual que hem vist el terme “Mod” com a abreviatura de “Modernista”, a principis dels 60s també es considera Mods a uns joves obsessionats en crear modes que poc o res tenen a veure amb els Modernistes –en el seu cas “Mod” no vindria de “Modernisme” sinó de “moda”- però que influiran estèticament a les noves fornades Modernistes que superen els jazzistes passats de moda amb rhythm-and-blues i estètica d’influència continental. Eren nois de classe mitjana, la majoria jueus, del nord i est de Londres que, en el seu neguit per lluir un estil únic i personal, van esdevenir capdavanters de l’escena Mod pel seu innovador i original estil estètic. No es consideraven Mods a ells mateixos, en el seu submón juvenil ells, els Faces, eren l’ésser superior que dictaminava les modes, i la resta, els pobres Tickets, no tenien més remei que seguir-les víctimes de la seva manca d’imaginació i gust estètic. Eren fills de petits comerciants, alguns treballaven ajudant els seus parents o aprenent l’ofici, però també n’hi havia molts que no fotien brot i vivien dels seus pares. Que vestissin tan bé no sempre tenia que veure amb el seu poder adquisitiu, molts hi treballaven o eren fills dels propietaris de botigues de roba, sastreries, pelleteries, sabateries, joieries, rellotgeries o perruqueries. En aquest col·lectiu hi destaca un bon nombre de nois en edat escolar i que altres, tot i tenir edat per fer-ho, no treballaven, trencant la norma general dels Modernistes. Encara que Mark Feld assegurés que ell ja era un Face amb 12 anys, la norma solia ser que estaven entre els catorze i vint-i-poquets anys.

El Mod que es popularitza al 1964 reuneix les característiques dels Modernistes quant al seu origen working-class i els seus treballs white-collar (treballs nets que es fan en camisa: oficinistes, dependents de botigues, funcionaris, perruquers...). Però, a mesura que el seu estil se’l van apropiant les empreses destinades a explotar el nou mercat juvenil i és comercialitzat, tot jove que s’incorpora al mercat Pop es considerat Mod i cada vegada per a ser Mod serà més necessari tenir un poder adquisitiu que imaginació. En aquest procés de comercialització amb el qual el moviment Mod anirà perdent la seva naturalesa Modernista per esdevenir un fenomen Pop, per a ser Mod només caldrà tenir diners. Els anys de plenitud del moviment Mod, entre el 1964 i 1965, havent-s'hi afegit una gernació de fatxendes de classe mitjana i alta amb les butxaques plenes de diners dels seus pares, el moviment Mod es rejoveneix notablement amb canalla menor de setze anys. En el sector working-class, la moda Mod impactarà d'igual manera, encara que qui la podrà seguir millor continuaran sent aquells de més de setze anys que estaran treballant o cobrant el subsidi de l'atur; altrament, molta canalla de classe treballadora en edat escolar s'hi afegirà igualment oferint unes manifestacions d'estil Mod més modestes i casuals que automàticament rebran el menyspreu i rebuig de Faces i Mods originals. John Entwistle, el baixista dels Who, explicava com d’incòmode li resultava vestir com un Mod quan al 1964 s’havien convertit en el grup més representatiu del moviment: “En certa manera crec que jo era massa vell per ser Mod, en tenia 19 i tots els Mods eren de 14 a 18 anys”.

La diferència entre fatxendes i mods de classe treballadora serà el que portarà a la divisió entre Swingers i Mods quan els moderns dels suburbis no podran seguir les modes del Swinging London per falta de poder adquisitiu. El procés d'apropiació del moviment Mod per part de les classes altes culminarà en el Dandy Mod de finals de dècada, amb fills de l'aristocràcia de més de vint i, inclús, trenta anys com a màxims exponents, com una manera de retornar el domini de la moda a la classe aristocràtica, com sempre havia estat. El Dandy Mod, certament, més que la culminació, constitueix arribar a un carrer sense sortida i a la seva mort conseqüent. Mentre, d'aquells Mods dels suburbis continuaran sorgint noves i contínues expressions modernistes, sempre més lligades a l'originalitat que al poder adquisitiu, retornant a mans dels més joves.

A finals dels anys 70s el moviment Mod torna a primer pla mediàtic. The Who van posar involuntàriament les bases del revivalisme Mod quan al 1974 van publicar el seu disc “Quadrophenia” com un homenatge als seus primers seguidors, els Mods. L'èxit del primer grup de Paul Weller, The Jam, i l'estrena de la versió cinematogràfica de “Quadrophenia” porten els media a parlar del ressorgiment del moviment Mod i a potenciar la moda Mod Revival. La publicació New Musical Express no bada i aconsegueix la reunió més esperada: un cara a cara entre Pete Townshend, el líder dels Who com a representant del moviment Mod original, i Paul Weller, el líder dels Jam com a portaveu de la nova fornada de Mods. En l'intercanvi d'impressions queda patent com de diferents són els seus punts de vista. Sempre m'ha semblat que el mal dels artistes provinents dels anys 60s no és que s'hagin quedat a aquella dècada tan creativa sinó que, malauradament, on s'han quedat ancorats ha estat als decadents 70s. Altrament, Paul Weller, malgrat la seva identificació amb Townshend i amb el moviment Mod, no parava de parlar del futur, d'evolucionar i de progressar mirant endavant. Per a Townshend el moviment Mod va tenir el seu moment a la primera meitat dels 60s, per a Weller calia desenvolupar un moviment Mod adequat als nous temps. Trobo que ambdós van fer honor a qui representaven. Als 60s ser Mod –igual que formar part dels fenòmens Rock o Pop- era cosa d'adolescents que calia superar per afrontar la vida ordinària pròpia de la maduresa. Altrament, la meva generació –la dels nascuts entre finals dels 50s i principis dels 60s- això ho vèiem molt diferent; recordo a Carlos Segarra de Los Rebeldes dient fa molts anys que la nostra generació seríem els primers que amb més de cinquanta o seixanta anys continuaríem anant a concerts de Rock; i a Paul Weller li he sentit dir vàries vegades que ell SEMPRE serà Mod, independentment de l’edat que tingui.

Els Mods revivalistes vam complir amb el requisit juvenil, al menys al principi. Vam sorgir seguint les corrents rejovenidores del Punk i la New Wave per superar el Rock madur i decadent propi dels 70s. Érem prou joves per sentir-nos identificats amb l’empatollament mental del protagonista de “Quadrophenia”. Vam iniciar el nostre intent de ser Mods als 80s com un procés d’investigació i d’aprenentatge sobre la manifestació original dels 60s del moviment Mod per aplicar-la al nostre temps i al nostre entorn social i geogràfic. Aquest procés, però, ens va dur a mantenir-nos engrescats més enllà –molt més enllà- de l’edat que era pròpia dels Mods originals, sumint-nos en una eterna i prematura crisi de maduresa. A l’allau de Mods sorgits del Revival-79 molt pocs s’hi anaven afegint, sempre amb un nombre insuficient per provocar un rupturista relleu generacional que havia de continuar revitalitzant el nostre moviment. Vam intentar-ho, vam ser Mods moderns seguint grups moderns del moment, només cal que pegueu un cop d’ull a les fotos i a les cançons de grups capdavanters de llavors com els anglesos Style Council o els catalans Brighton 64. A Londres la maduresa assolida pels Mods revivalistes almenys va donar peu al fenomen de l’Acid Jazz, però aquí la majoria dels Mods revivalistes, tots al voltant dels 25 anys, vam anar plegant, sense haver estat superats per cap generació posterior, després que el nostre grup més representatiu, Brighton 64, al 1987 publiquessin un darrer disc de títol simptomàtic: “El problema es la edad”.

El buit deixat i la irrupció d’una nova tongada de grups encapçalats per Los Flechazos de Lleó ens va aportar aquest relleu juvenil que, com a tal, el que no podíem pretendre era que fos del nostre gust. A la dècada dels 90s les distàncies geogràfiques es van acurçar espectacularment i la nova fornada de Mods es presentaven negats de qualsevol pretensió original ni modernista en acceptar els dictàmens marcats pels Mods londinencs, els quals havien preferit sacrificar aquests trets bàsics del moviment original per preservar l’exclusivitat i l’elitisme davant les incessants intromissions comercialitzants. Escúters en models de l’època original, singles de vinil en edició original de R&B i Soul dels 60s, roba i calçat fets a mida o original de segona mà rescatats a mercats de carrer, instruments musicals i amplificadors de vàlvules de l’època original, etc, etc… Un consumisme vintage només apte per a gent econòmicament pudent.

Actualment, amb Internet, ja no cal ni passar per un llarg procés d’investigació ni d’aprenentatge. Tot allò que necessita algú per semblar un Mod impecable està a la xarxa, tant la informació com allò que cal posseir. Només fan falta diners. Si als 80s i 90s els Mods ultrapassaven els vint anys perquè necessitaven cert temps per formar-se, ara ho pots aconseguir tot en qüestió de setmanes; però, a part de tenir gust, el temps continua resultant imprescindible per veure si aquest Mod tan impecablement arrodonit en qüestió de dies es manté compromès amb l’estil amb el pas dels anys o només va ser fruit d’una collonada, d’un capritx propi d’aquell que s’ho pot permetre tot. Els diners no són solament necessaris per obtenir possessions (roba, escúters, discs…) sinó també per poder assistir a les cites obligades d’una escena internacional amb actes per tota Europa i tot el món.

S’ha donat els darrers anys que hom no es fa Mod en edat adolescent sinó després d’haver-se cansat de la despreocupada vida juvenil; generalment, són gent afeccionada a la música que acaben seduïts pel gust musical i estètic de l’ambient exclusivista i perfeccionista de l’escena Mod. A més, la gent ara sol començar a treballar més tard, sobretot si ets un estudiant de classe mitjana-alta. Altrament, el moviment Mod només es rejoveneix en moments que rep cobertura mediàtica, com va passar amb el Mod Revival del 1979 o amb el Brit-Pop dels 90s; la darrera onada de nous Mods es va produir gràcies a les Olimpíades de Londres del 2012 en que la capital britànica va demostrar en les cerimònies d’obertura i cloenda l’enyorança que sent per l’època original dels Mods i, de fet, d’aquella dècada dels 60s que la va encimbellar com a capital cultural del món.

Per acabar de fer-nos una idea més exacta de l’edat del públic que podia haver el proppassat 26 de juny al Summer Time Hyde Park i que van rebre perplexos la sentència d’en Pete, trobo encertat de recórrer a aquell estudi que va fer el blog ModCulture quan va investigar l’edat dels assidus a les seves pàgines i els va sortir el següent resultat:

- Un 8,3 % dels usuaris pervenien dels 60s, o sigui gent que ara mateix poden estar entre els 60 i 70 anys.
- Un 53,5 %, o sigui, més de la meitat, pervenien del Revival-79, que ara deuen estar entre els 45 i 55 anys.
- Un 21,3 % procedents dels anys del Britpop, que ara deuen estar entre els 30 i 40 anys.
- I un 16,9 % que s’hi havia fet en el nou segle, o sigui gent entre els 15 i 30 anys, més o menys.

Així, doncs, com ho veieu, va estar encertat el gran Pete Townshend quan va tractar el seu públic actual de ser massa vells per ser Mods? Personalment, trobo que ningú en pot tenir més dret, més i quan Pete ha hagut d’aguantar al llarg de tota la seva carrera que se l’hagi tractat de vell per escriure amb 20 anyets aquell famós vers de “My Generation” que deia: “Vull morir abans de fer-me vell”. Això, sí, exactament el mateix dret que tenen els seus fans Mods de passar-se la seva sentència per baix cama i continuar considerant-se allò que els roti. Guaita!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter