sábado, 12 de septiembre de 2015

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 9 MODS I TECHNO per Robert Abella

Sí, ja us podeu prendre algun tranquil·litzant per afrontar aquesta lectura o algun digestiu per a pair-la! Bé, ho matitzaré per fer-li la lectura més lleugera a algún i per evitar que altres em condemnin a morir consumint-me a la foguera. Avui us presento el QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 8 : MODERNISME I TECHNO.

Sleaford Mods
El passat 26 de juny es va celebrar al Hyde Park londinenc el festival Summer Time presentant un cartell farcit de noms relacionats d’alguna manera o altra amb el moviment Mod: The Who, Paul Weller, Johnny Marr, Kaiser Chiefs... Entre tots aquests noms de pes del Pop-Rock anglès hi figuraven els Sleaford Mods, un duet de Nottingham que aporten una arriscada barreja de Hip Hop amb una base instrumental electrònica tosca i bàsica inspirada en el Drum&Bass i el Black Metal, i unes lletres molt crítiques amb el capitalisme i la situació laboral de la classe treballadora. Indubtablement, que el seu àlbum “Divide And Exit” fos inclòs per The Guardian entre els deu millors discs de l’any passat els va facilitar força la seva participació al mediàtic British Summer Time d’enguany. Aquest hivern, però, en el transcurs d’una entrevista en la qual Paul Weller explicava com l’electrònica li estava oferint nous espais sonors per dotar el nou disc que llavors estava gravant, “Saturns Pattern”, d’un so diferent i innovador, l’entrevistador li va preguntar què li semblaven els Sleaford Mods i Weller va deixar caure amb la seva contundència habitual: “Són una merda”. Aquesta opinió tan negativa va ser molt ben rebuda pels sectors més puristes i reaccionaris del moviment Mod -que els hi ha... i no us podeu imaginar fins a quin nivell-, però sabent com odia Weller qualsevol atisbe de nostàlgia o tradicionalisme estic més que convençut que la seva resposta amb l’aspecte que menys tenia a veure és amb l’ús que en fan de la tecnologia.

Pot sobtar, confondre i fins i tot irritar algú, però la relació entre el moviment Mod i la música Techno té els seus orígens en el mateix moment del naixement de la música Techno. Ja no vull entrar en si seria encertat relacionar amb aquest tema que Muddy Waters arrenqués el R&B de l’ambient Trad per impulsar-lo a terreny Mod aquella nit de 1958 al Marquee londinenc quan va assorar tothom amb el volum elèctricament amplificat de la seva Fender Telecaster, ni tampoc sobre l’ús que de la saturació electrònica en van fer els Who per donar forma al Pop-Art musical com tampoc de la seva afecció pels sintetitzadors, em conformo en recordar Kevin Pearce definint Kraftwerk com “el definitiu grup mod alemany” al seu llibre “Something Beginning with ‘O’”, o Steve White, baterista d’Style Council, a finals dels 80s, posant Kraftwerk com a influència bàsica del Modernisme al mateix nivell que altres controvertits exemples com Miles Davis o David Bowie.

Kraftwerk
Fa temps, relacionar Kraftwerk amb el moviment Mod podia sonar desproporcionat malgrat haver-hi certs motius on agafar-se: una estètica elegant i una música originalment moderna que trencava amb tota tradició i reescrivia la història de la música juvenil mirant només cap al futur, per la qual cosa sempre se’ls va considerar més “futuristes” que “modernistes”. Però ara, veient com s’han imposat les instrumentacions Techno en la música de club contemporània, és almenys contemplable. 
A principis dels 80s, els aires regeneratius de la New Wave van facilitar a un grapat de nois de subcultura Soulboy encapçalar les noves modes New Romantic i Techno Pop que aportaven música ballable d’arrel Northern Soul modernitzada amb instrumentacions Techno, o sigui, a base de sintetitzadors. Només cal recordar l’èxit fortuït aconseguit pels Soft Cell de Leeds amb un single compost per dues versions Techno dels clàssics Soul “Tainted Love” de Gloria Jones i ”Where Did Our Love Go” de The Supremes. Martin Kemp, cantant d’Spandau Ballet, explicava així en què s’havien inspirat per donar forma al so de moda del moment: “Les nostres influències i el nostre so venen, en general, dels clubs i les allnighters. La majoria de grups estan fortament influenciats per grups i música Rock, però aquest no és el nostre cas. Nosaltres no anem a concerts, potser amb l’única excepció d’algun artista negre de Soul. La direcció que hem emprés ve del Soul-disco electrònic, de música ballable, no del Rock. No pretenem emular les bandes Disco-soul perquè aquesta escena porta aquí molts anys. Nosaltres estem fent música ballable amb un gust més europeu”. Grups com Soft Cell, Spandau Ballet, Human League, Depeche Mode, ABC o New Order aportaven la música amb el so més modern del moment conjuntant dos aspectes fonamentals de la cultura Modernista: música negra i continentalisme. 

Casuals 80's
En aquell moment, els joves que havien contribuït a fer del revivalisme mod una moda d’èxit massiu o no van tenir cap problema en continuar seguint la inèrcia de la moda i deixar de ser mods o, els que es van entestar en continuar sent mods, van donar totalment l’esquena al Techno Pop, uns intentant mantenir viva l’escena dels grups revivalistes, altres sacrificant la naturalesa modernista del moviment per recuperar el seu elitisme i exclusivisme a base de remetre’s a l’estil de la manifestació original. 
Altrament, fora dels ambients estrictament musicals i de la moda juvenil comercial, on veurem reflectida la seva influència de forma discreta serà entre els casuals futbolers. Encara que la seva roba defugís tota connexió amb el Pop, en els seus pentinats notarem l’impacte dels clatells rapats i prominents serrells propis d’en Bernard Sumner de New Order o de Martin Fry dels ABC, i en menor mesura, per espectacular, de Philip Oakey dels Human League. 

Tot això ho va trasvalsar i accelerar -i de quina manera!- la irrupció de l’E (o “èxtasi”, una nova droga de disseny) a finals dels 80s. Hi ha qui diu que el moviment Casual va morir quan els èxtasis van irrompre a les grades provocant que molts grups de casuals, enemistats a mort des de sempre, esdevinguessin amics incondicionals i preferissin la germanor dels ambients musicals amerats d’Acid House a les garrotades de l’ambient futboler. Mentre la roba dels casuals mantindrà el seu inherent estil continental, la influència del Pop anglès la continuarem veient reflectida en els pentinats, on ara es fa visible l’impacte del pentinat de Shaun Rider, cantant de Happy Mondays, demostrant com d’estreta s’havia fet la relació entre casuals i èxtasi. Aquest espectacular gir té en la figura de Peter Hooton el cas més recordat; editor de l’admirat fanzine “The End”, el més seguit pels casuals del Liverpool FC, esdevé cantant d’èxit liderant el grup The Farm assolint un èxit de vendes amb “All Together Now” (1990), una cançó que recorda el partit de futbol que va agermanar les tropes britàniques i les alemanyes durant la treva de Nadal de 1914 durant la I Guerra Mundial, i que ja us podeu imaginar quin efecte devia tenir entre els lectors més xungos del fanzine “The End”.

New Order
Una controvèrsia similar, aquesta vegada més propera als mods, la va protagonitzar Paul Weller en el seu permanent ardit de mantenir actualitzat el moviment Mod o, si més no, no perdre pistonada de les darreres manifestacions Modernistes. A Weller ja se l’havia vist adoptant certs aspectes estètics dels casuals quan, a mitjans dels 80s, va intuir que eren l’expressió Modernista més genuïna del moment; recordeu els polos Lacoste del grup, que els donaven un aire més continental que els Fred Perry, i el serrell de Paul de l’època “Our Favourite Shop” (1985). Amb l’arribada impactant de l’Acid House de la mà de l’E als clubs londinencs, Weller i Talbott veuen clar que el camí a seguir és orientar els propers discs dels Style Council cap a l’Acid House. Un canvi que causa la immediata deserció d’Steve White, més interessat en el Jazz que en el House. La nova orientació del grup ens ofereix una versió del “Promised Land” de Joe Smooth i graven un àlbum que pensen presentar amb el títol “Modernism: A New Decade”, per si hi havia cap dubte sobre les seves intencions. El resultat crea tants dubtes a la seva discogràfica que la confusa situació acaba amb la Polydor negant-se a publicar-lo i amb la dissolució de la banda. Anys després aquelles gravacions es van fer públiques i val a dir que el disc tenia tot allò que caracteritza tots els discs dels Style Council: la genial capacitat de dos mestres de la música capaços d’arriscar al màxim i sortir-se’n. Potser l’únic dubte que em creen és si el fugaç i comercial Acid House es mereixia la contribució de dos artistassos de la talla de Weller i Talbott. 
Crec que aquesta arriscada orientació presa per Weller poc va afectar els mods. En aquelles alçades, l’obra de Weller ja feia temps que havia destriat entre els mods que li serien incondicionals per sempre i els que ja l’havien defenestrat irreversiblement per comercial, com crec que als incondicionals poc els va estranyar el seu gir cap a l’Acid House i algun –així com jo mateix- inclús ho recorda com una d’aquelles demostracions de Modernisme radical que cal agrair-li a un Weller que continua, encara ara, amb 57 anys, igual de transgressor que llavors.

Style Council
Com a conseqüència d’aquesta eufòria musical provocada per l’E en van sorgir mogudes tan interessants, originals, productives i recordades com el Manchester-Sound o l’Acid Jazz, però res comparat amb com en va resultar ser de decisiu per a l’irreversible domini que l’electrònica va assolir en l’escena clubber. L’Acid House marca un abans i un després en la història de la música de ball, i a partir del qual la “música dance” esdevindrà una branca de la “música electrònica”. A Gran Bretanya l’escena de ball adulterat amb drogues de disseny dels 90s seria coneguda –i fins i tot perseguida legalment- com a cultura Rave. No crec que ni jo ni aquest blog siguem ni la persona ni el lloc adequat per explicar el seu desenvolupament, però almenys sí que em toca apuntar que el terme “rave” té els seus orígens en els anys 50s quan s’usava per anomenar la vida bohèmia del Soho i que van ser els mods dels 60s els que li van donar el significat de sessions maratonianes de ball amfetamínic.

Tanmateix, tota relació que es va intentar establir entre la cultura Rave i com haguessin hagut de ser els mods d’aquell moment era endinsar-se en aigües tèrboles. Valgui, com exemple, aquests dos punts de vista de mitjans dels 90s totalment oposats i, altrament, cap dels dos està mancat de certa raó: 
a) “Tot aquest revivalisme mod és una merda. Amb portar un Fred Perry no n’hi ha prou per ser mod. El moviment Mod va sorgir del Modernisme. Els autèntics mods d’ara són ravers, seguidors del Jungle i la música futurista. Són moderns. Nosaltres no som mods en absolut, simplement ens agrada vestir bé. I no fem música mod, fem música pop”. (Johnny Dean, cantant i líder de Menswear, al Melody Maker)
b) "El moviment Mod actual és obertament elitista, com sempre ho ha estat i com ho han estat totes les seves derivacions (new romantics, primers punks, els casuals...). Als mods sempre els ha agradat destacar de la massa per ser els únics en vestir això o en tenir aquell disc. L’Acid House era exactament tot el contrari a això, tractava d'aplegar-se la major quantitatpossible de gent en un descampat per cercar la mútua comunió deixant-se dur pel desvari provocat per l’abús en drogues de disseny. Perdoneu, però en això hi veig massa aspectes hippies que sempre he odiat. Era anti-urbà, buscava espais oberts, i el seu estil de ball era hippie, ballant per tot un camp, no era un ball mod, no tenia res d’aquell sentit presumit d’individualitat del mod. No em semblava gens elegant. Acid House i elegància són conceptes totalment antagònics”. (Robert Elms, a “From Freeze to House” de Richard Shone) 

Com veieu, relacionar mods i Techno no és un tema que me l’hagi tret jo de la mànega i com ha desfermat no poques controvèrsies al llarg dels anys. 
D’ençà, l’enorme impacte de la cultura Rave ha acabat convertint els clubs en una mena de microsucursals on la gent sembla voler mantenir el to cada cap de setmana per, arribat el moment, entregar-se a les massives Rave aprofitant alguna manifestació de l’orgull gai o l’envelat d’algun festival d’estiu. L’aspiració dels ravers continua sent compartir el ball amb la major quantitat de gent possible en un espai com més obert millor. Malgrat això, el medi natural de la cultura Dance sempre serà un club, una discoteca, un lloc tancat on les parets resultaran essencials per aconseguir la saturació d’un so excessivament amplificat, i on sempre hi haurà aquell que hi buscarà un ambient més exclusiu, més urbà, més working-class i elegant, i on haurem de continuar fixant-nos per veure florir les futures expressions modernistes.
Ben mirat, els Sleaford Mods tenen moltes semblances amb Style Council: un duet fent música de ball amb una forta càrrega de conscienciació social sobre la dura realitat de la classe treballadora. En canvi, estic quasi convençut que la mala opinió de Weller sobre ells té molt a veure amb el punt de vista que ens aporta Robert Elms sobre la cultura Rave. Els Sleaford Mods poden ser moltes coses, bones o dolentes, però el que no són, ni amb el seu so ni amb la seva imatge, és elegants. No són cool... com els alemanys Kraftwerk, per cert, sí eren.

No hay comentarios:

Publicar un comentario