QUÈ T’EMPATOLLES ARA? , UP WEST – 11 (2ª part ) per Robert Abella

Divendres 2 d’octubre, com Sally i la seva família havien de matinar dissabte per anar-se’n al seu poble, vaig quedar amb ella per veure el “Ready Steady Go!” a ca seva. Normalment solem anar al pub on treballa Ed. Mai ens el perdem, però la veritat és que, com més va, més patètic el trobo. Em fa ràbia veure a penya que conec de l’Scene fent el paperot davant les càmeres, encara que potser siguin els únics que demostren cert nivell. La majoria de gent vesteix i balla fatal… i per ballar fatal els dancers residents del programa que pretenen encarnar el paper dels faces mods inventant-se balls ridículs –ara ens volen colar el Carnaby, saps quin nom més original!- que se suposa hauríem d’imitar tothom… tan brètols ens veuen als joves? Però, realment, se n’estan sortint amb la seva; vas al Royal i comences a trobar-te pringats ballant els balls de moda creats pel RSG! A l’Scene, quan veiem algú que ho fa, l’avorrim a xafades, culades i empentes fins que deixa de fer l’estúpid o marxa de la pista. Tot i tota aquesta merda que t’has d’empassar, sempre treuen alguna cosa interessant; divendres va actuar el gran John Lee Hooker: IMPRESSIONANT! Abans d’ahir, dilluns, el vaig tornar a veure a Beat Room, amb els Kinks, un nou grup de Muswell Hill al que se li nota –amb les versions que fan- la intenció de seduir el públic mod, i tenen la seva gràcia, saps? No em poden oferir Modern Jazz i Blue Beat com els Blue Flames i, com a banda de Rhythm-and-Blues, n’hi ha de molt millors, però, almenys, el seu “You Really Got Me” li fot mil voltes a tot el Mersey Beat en peça. Pròximament, en Hooker tocarà a diversos locals de Londres i no me’l penso perdre; ja tinc marcada al calendari la seva actuació al Flamingo i, si puc, l’haig de veure alguna altra vegada més. Ah, i diuen que el mes vinent ens visitarà en Jimmy Reed! I és el que et dic de ser mod; la qüestió no ha estat mai ser el més modern i anar a la moda, la qüestió és que allò pel que pagues sigui el millor que hi ha. Els Beatles són els més moderns? Se’n podria parlar molt al respecte… però tinc clar que no estan entre els millors; a John Lee Hooker o a Jimmy Reed, per exemple, no els arriben a la sola de la sabata. Sobre tot això de ser modern, caldria tenir en compte també conceptes com l’autenticitat o l’originalitat, trobo. Ufff… m’acabo de perdre, no era això el que et volia dir. Explicant-te això, he tingut la sensació d’haver arribat a la conclusió més lúcida i definitiva sobre ser mod; segurament, si haguéssim estat parlant, t’ho hagués arribat a dir, en canvi, amb la preocupació per com escriure-ho, se me n’ha anat del cap. 

He començat a escriure la carta perquè em veia inspirat, però ara me n’adono que m’estic enrotllant de mala manera sobre venades que a tu tant t’han de fer. Ho sento, però espero que comprenguis que després d’uns quants dies seguits de pildoreig criminal tota lucidesa és fictícia, amic. I el que no penso fer és reescriure’t la carta amb les idees ordenades, ho sento. Res, crec que el que volia transmetre’t és que potser el concepte que jo –que vaig començar a sortir cap a l’any 1960, quan no hi havia res, ni grups anglesos de R&B, ni l’Scene, ni ràdios pirates, ni RSG!, ni botigues a Carnaby, etc- tinc sobre ser mod ha canviat els darrers mesos. Tinc la sensació que la majoria amb qui comparteixo ambient avui en dia es creuen que ser mod es basa en tenir un escúter, una parka, prendre amfetes, comprar la roba a Carnaby Street, participar en els disturbis de la costa i sortir de públic al RSG! La majoria d’aquests brètols tota la literatura que han llegit són els prospectes farmacèutics que acompanyen els potets de Drynamil, no tenen ni puta idea de qui són Sartre, Camus o Kerouac. Fa quatre anys, per als que li vam anar donant forma a l’escena, considerar-se mod era una qüestió d’amor propi. Nosaltres som de classe treballadora i no estudiem a la universitat, però això no té per què ser cap obstacle per a enriquir-nos personalment, de fet la nostra situació ens obliga encara més a intentar millorar dia rera dia, caminar cap a la perfecció fermament, tot i saber que aquesta no existeix. La nostra universitat és el carrer. Copses la idea? En fi, deixem-ho estar. Tornem als fets i disculpa. 

Després del RSG! ens vam anar a acomiadar-nos com cal al pati del darrera de ca seva. No, no et pensis que me la vaig tirar, Sally és massa jove i jo també sóc massa jove per embarassar una noia. Ja ho sé que hi ha preservatius, però ella és joveneta i temps al temps. Ens limitem a donar-nos plaer oral. Diuen que fer l’amor amb penetració és el millor, doncs ja deu ser la rehòstia perquè, després dels treballets que em fa la Sally, em quedo com l’home més afortunat del món. És allò que et deia abans de les prioritats de cadascú. Dissabte Ed va estrenar el seu nou vestit, Pete algun accessori nou al seu escúter i jo vaig sortir amb la cigala acontentada.

Després em vaig allargar al pub per veure l’Ed i quedar per l’Up West del cap de setmana. Up West és com li diem a passar-nos tantes hores de farra com puguem pel West End. Una cosa que crec que t’obliga tant ser mod com ser de classe treballadora és a saber marcar els límits de quan n’hi ha prou en un context d’il·limitats excessos. Igual em refereixo a com et gastes la pasta o les càpsules que et prens, o les hores que et pots permetre estar de festa tenint en compte que després necessitaràs un temps per recuperar-te i respondre a les exigències de la jornada laboral. Tinc molt clar que tot això que estic gaudint és gràcies al treball que tinc, per tant cal conservar-lo. Prioritats! T’explico això perquè sabia que atansar-me al pub suposava superar una dura prova de foc. M’havia proposat no foter-me cap amfeta per estar més fresc l’endemà. Aquella setmana ja havia apretat prou i divendres se’m presentava una ocasió d’or per mantenir-me 48 hores sense foter-me res. La cosa se’m complicava per haver de passar pel pub, però realment ningú m’obligava a res, només depenia de mi mateix. I la vaig superar amb èxit. Em vaig demanar la meva sagrada pinta de cervesa i, quan algú em va oferir una bomber, li vaig agafar i me la vaig posar a la butxaca. Helen, una amiga del barri, me la va posar a la boca, però vaig tenir la força mental per deprimir-me l’acte reflex d’engolir-me-la i me la vaig treure de la boca i me la vaig guardar. La prova més xunga la vaig haver de superar amb Phil, ja sabeu allò que la confiança fa pudor. Anava el paio superexcitat amb els seus amics escuteristes pregonant que ja ho tenien tot amanit per baixar a Brighton aquella matinada i intentaven fer tothom partícip de la seva eufòria repartint bombers. En veure’m, Phil se’n va alegrar i, tan bon punt se’m va posar a l’endavant, va deixar caure dues bombers a la meva pinta. Li vaig explicar que no en volia i que se la begués ell, que jo me’n demanaria una altra; es va cabrejar de debò, s’ho va agafar com un menyspreu i em va començar a demanar explicacions sobre la meva actitud cap a ell des de feia algun temps. Imagina’t, jo intentant explicar-li la meva actitud a un passat de voltes. Vam estar a punt de barallar-nos per sempre, però al final va ser ell qui em va pagar una altra pinta i el que es va acabar la meva amb les dues bombers submergides.

Ed em va dir que estrenaria un nou vestit i que, per això, li agradaria passar l’Up West entre l’Scene i el Flamingo, cosa que a mi em va semblar perfecte. Quan fas comptes d’anar al Mingo ja saps que has d’anar ben vestit. A l’Scene és diferent, Ed, de fet, ni hi entra perquè és a l’entrada del local, al carrer, on s’exhibeixen la majoria de faces del moment. Jo, quan sé que només passaré per l’Scene, normalment no em poso vestit perquè jo no vaig a lluir roba, jo m’exhibeixo ballant, i a l’Scene fa molta calor. Aquest estiu es va posar de moda l’American Look, consistent en Levi’s arromangats i desert boots, una imatge que m’agrada i que solc portar entre setmana, però per ballar a l’Scene el trobo incòmode, els Levi’s suats se t’enganxen a les cuixes i no et deixen moure, el moaré continua sent millor, més elegant, fresc i lleuger. Normalment, el meu look per anar a ballar és de roba ben lleugera (pantalons hipsters, bowling shoes, polos italians) i un bon abric de pell a sobre i bufanda, si s’escau, per a no constipar-me quan surto amerat de suor dels locals. Però, com et dic, si s’ha de passar pel Mingo, cal anar en vestit i amb corbata. Dissabte, jo no estrenaria res, però estaria igualment entre els més elegants del West End, segur!

La prova del pub em va resultar d’allò més fructífera. Me’n vaig entornar a casa amb la butxaca mig plena de bombers que em garantien que, quan l’endemà sortiria de la boca del metro d’Oxford Circus, jo ja aniria ben endollat. Caminant cap a casa, fent dringar les bombers dins les butxaques del meu mac, se’m va dibuixar un somriure maliciós pensant en la xalera que m’esperava la nit següent.

(continuarà)