QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 13 UP WEST (3ª part) per Robert Abella

Dissabte 3 d’octubre de 1964.
Divendres i dissabtes hi ha un gran ambient pels pubs de l’East End, hi ve gent de tot Londres i hi pots veure les millors paies de la ciutat, són dos nits ideals per a lligar. Però això no tocava dissabte. Només girar la cantonada per entrar al Two Puddings, el pub d’Stratford on treballa l’Ed, ja me’l vaig trobar fortuïtament fent guàrdia perquè no arribés a entrar-hi i demanar-me una pinta que mai se sap quant es pot allargar. Em va aturar en sec posant-me la mà oberta sobre el meu pit i em va demanar sisplau que fotéssim el camp. Li vaig demanar de fer una birra ràpida, però em va demanar que millor que no. Malgrat el deler, el vaig entendre totalment. L’Ed no sol tenir gaires dissabtes lliures al pub, i no seria la primera vegada que, havent-s’ho promès, l’amo se’n desdigués en el darrer moment al·legant qualsevol malencert laboral o personal, per escaquejar-se ell... l’amo! Un cabronàs com tots els amos, per molt enrotllats que siguin, la simple idea de que tenen dret a decidir què poden fer o no els demés corromp a qualsevol.

El meu amic Ed estava insultantment perfecte, crec que tothom que se’l mirés pensava igual. No hihavia detall que no estigués en consonància amb tot el conjunt estètic. Ed era un face indiscutible. Una vegada ens vam allargar fins a l’Orchid de Purnley, al sud de Londres, i, quan sortíem, una colla de brètols ens van apallissar sense motiu. Jo estic segur que va ser per enveja, aquells xulets es van sentir eclipsats per uns forasters, i especialment per Ed, i no ho podien estomagar. Poc ens va costar venjar-nos, però; no va passar gaire temps que els vam veure al Royal, vam passar la veu entre els nostres amics de Tottenham, Ilford, Barking... o sigui, la penya que ens solem aplegar des de fa temps al club Noreik, i se’n van anar tan escaldats que, quan coincidim al West End, ens eviten com si fóssim la pesta, encara que en aquell moment ens doblin en nombre.

Estava clar que havíem d’agafar el metro. Quan Ed estrena vestit, no s’asseu en tota la santa nit per no arrugar-se gens. En baixar les escales per accedir a l’estació, ens vam empassar dues purple hearts (tabletes de Drinamyl, de color púrpura) cadascun. M’encanta notar com em van pujant quan moc els peus o el cap al ritme dels sorolls dels trens. Ed, en canvi, es manté impassible, el malparit ho sap fer... jo no puc evitar-ho, i m’agrada. Quan sortim de l’estació, les escales de pujada són com una mena de rampa de llançament; ja no toquem a terra, no ens pugen les cames sinó el cervell impulsat pel brogim del carrer i la nostra pròpia excitació.

Una vegada al carrer, enfilem dret a Wardour St. La primera cosa que cal fer és pegar una ullada pels coffee-bars a veure com està el tema de les píndoles. Nosaltres ja anàvem mig servits però cal participar de l’ambient. No és gens recomanable portar una gran quantitat de rules a sobre. Fins fa poc, potser des dels aldarulls mods a la costa, que hi ha escorcolls policials sovint. Abans això no passava. La millor estratègia és pillar-ne poques i prendre-te-les en aquell moment, compartint-les amb algú si s’escau. A més de la pasma, a la porta dels locals també et poden escorcollar. Realment, el que els interessa als locals és que, si vols amfetes, li lliguis al camell del local. Això és així. Clubs com l’Scene no fan pasta amb l’entrada que fan pagar ni amb la merda de refresc de cola que venen a la barra, aquests locals els porta penya xunga de lampa que no deixaran que ningú faci negoci a costa d’ells. T’escorcollen, et prenen les amfetes que et troben, fan veure que les llencen al vàter i, si t’encantes, una vegada dintre, al cap d’uns minuts pots tenir el camell autoritzat del local oferint-te que li compris les mateixes amfetes que t’acaben de prendre. Ja t’hi cagues, però cal acceptar el joc i prendre les teves pròpies estratègies per burlar-ho.

Wardour Street és l’hòstia, el centre neuràlgic del món modernista. La gentada que s’hi aplega ja és prou per impressionar qualsevol, però allò que l’eleva fins a la sublimació és l’elegància que hi domina, això no es veu a cap altre lloc al món, i encara menys amb gent tan jove i la majoria de classe treballadora. Baixant carrer avall vam passar per davant de La Discotheque (o La Disc, que és com li diem) i, a la vorera del davant, a la porta del Contact, un coffee-bar, ens vam trobar amb la Pat i la Jean amb una amiga. Pat i Jean són dues noies mods que les coneixem des de sempre; i, quan dic que són mods, vull dir que no són com les altres noies, com les que solen anar divendres i dissabtes per l’East End a lligar, no, són noies que, com nosaltres, els nois, estan totalment compromeses amb el Modernisme. Els dies que anem de baixada d’amfetes solem alleugerir el malestar físic i mental empassant-nos unes quantes pintes al Two Puddings, ens solem ajuntar uns quants col·legues –noies també- i, aprofitant la barreja de la baixada i de la cervesa, solem deixar-nos anar en llargues divagacions en les quals solem coincidir que la nostra generació canviarà el món per a bé, no amb armes ni amb disturbis sinó amb la nostra manera d’entendre el món. Cal trencar amb tot allò que suposi una tradició. Tots tenim clar que si continuem amb els valors dels nostres pares, mestres i polítics a l’únic lloc on farem cap és a una tercera guerra mundial. 

Cal trencar amb tot allò que creï diferències entre els humans i limiti la seva plena llibertat. I de tots els que estem involucrats en aquest canvi –que no serà forçat ni imposat sinó que serà gradual i assimilable per a tothom- les dones són realment la part més activa i necessitada en fer triomfar la nostra revolució modernista. Només fa un parell d’anys pel Soho només hi veies prostitutes. Saps per què ho dic això? Perquè noies com Pat o Jean se les han hagut de veure amb tothom -pares, mares, germans, parents, veïns, professors, policies, xulos, amics, amigues...- per poder compartir el món Mod amb nosaltres. A Pat, quan els seus pares se’n van assabentar que venia pel Soho, la van fer immediatament fora de casa; després la van readmetre però ella, quan va aconseguir un treball, els va deixar amb un pam de nas per anar-se’n a viure a un pis amb altres noies mods. Nosaltres els nois mods hem canviat bastants coses, però elles ho han hagut de canviar tot. Nosaltres no deixem de ser una transgressió de l’elegància clàssica masculina. Elles han inventat un estil totalment nou, sense precedents en que inspirar-se. No pots anar fatxendejant amb elles, elles són molt més dures i llestes que nosaltres, estan obligades a ser-ho. Elles, per exemple, no poden permetre’s quedar-se tirades per l’efecte de les amfetes o per l’alcohol com fan alguns nois, per a elles això suposaria segurament exposar-se a massa perills.

Pat i Jean ens van presentar la Pauline. La noia va resultar ser una cosina de Jean de Nottingham que treballa a una farmàcia i, en dir-nos això, ens van ensenyar un flascó ple de dexedrines (o “dexies”, que és com les solem anomenar) que portava a la butxaca interior del seu abric. La jugada per part nostra estava clara, doncs, convidar-les a una Coca-Cola al Contact per empassar-nos unes quantes rules abans d’allargar-nos a l’Scene. Elles van acceptar encantades, però –cosa de noies... i de les càpsules!- ens van convèncer per canviar de plans: anar amb elles a La Disc fins que comencés l’allnighter de l’Scene a les tres de la nit. Des que el Soho s’ha massificat els caps de setmana amb mods de fora de Londres, l’Scene també ofereix una sessió allnighter. La proposició ens alterava els plans, però era acceptable. Ed només tenia la prioritat d’anar a l’Scene, i hi acabaríem anant igualment, i jo podia estar-me d’anar al Flamingo, hi podia anar altres dies i m’estalviaria pagar la seva entrada, potser la més cara del Soho. Amb elles el subministrament d’energia el teníem ben garantit i, a més, elles s’encarregarien de portar les amfetes, ja que a les noies és molt difícil que les escorcollin. A més, jo ja m’havia embolicat més d’una vegada amb Pat i Jean era el complement estètic ideal per arrodonir la fila de n’Ed.

Eren poc més de les set quan vam posar-nos a la cua per pujar les escales cap al primer pis on està situada La Disc. A la porta el senyor Rondel –del que es diu que va estar a la presó per assassinat, i coneixent a aquest personal no hi veig motiu per a dubtar-ho- ens va examinar amb la seva mirada intimidant abans de deixar-nos entrar. El local encara estava mig buit però jo ja no em podia aguantar més i em vaig llençar a la pista com un possés seguit de la Pat i la Pauline. Ed i jo preferim l’Scene, però val a dir que La Disc ho té tot per a ser el que és: un club radicalment mod. El Roaring Twenties és el millor local del Soho per ballar Blue Beat i, per això, sempre està ple de mods, però no és un club mod, és un club jamaicà. El Flamingo és indubtablement un dels bressols del Modernisme, segurament el lloc on va quedar definida la música dels mods, però no és un local mod, allí hi va tot tipus de gent i edats: prostitutes, drogoaddictes, xulos, camells, cambreres, músics, gàngsters, xoriços... Altrament, l’Scene i La Disc són clubs cent per cent mods, són els clubs mods. Té un potent sound-system i el seu sostre baix afavoreix la saturació del so per tot el local. La música és la que ha de ser: una barreja de Rhythm-and-Blues, Soul, Modern Jazz i Blue Beat, Chuck Berry, Supremes, Jimmy Smith i Prince Buster... només cal deixar fluir les amfetes! Potser la diferència entre un local i l’altre és que a La Disc pots trobar-te pringats que mai s’atrevirien a xafar l’Scene. L’aurèola de perillositat de l’Scene afavoreix l’exclusivitat del local, això és un fet. L’altra diferència és que a La Disc mai hi ha música en viu, només discs, per això es diu com es diu!

La primera vegada que vaig notar que havia de parar, per cansament i set, ja era quasi mitjanit! Vaig buscar la Pauline per veure si m’ho podia solucionar i vam decidir tornar al Contact, aquesta vegada a prendre alguna cosa calenteta i engolir-nos un parell de dexies per posar-nos en forma. Ed va posar el “Walking The Dog” al juke-box per afavorir-ho. En un tres i no-res tornàvem a estar per menjar-nos el món. Vam tornar a La Disc i qui es va lluir de debò va ser l’Ed que ja no es va poder reprimir la marxa que portava.
El control era total, però, i a les tres de la matinada vam sortir de La Disc per enfilar Wardour St. avall fins Ham Yard, al nostre ben volgut Scene.

(continuarà)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter