QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 16 UP WEST (4ª part) per Robert Abella


Passades les tres de la matinada d’aquell diumenge 4 d’octubre de 1964 la presència a cada cantonada de coneguts camells d’amfetes, com Willy “The Pill”, Bisto o Lippy, ens anunciava que acabàvem d’arribar a Ham Yard. Bisto sol ser el nostre proveïdor de blues, però només amb un gest meu va entendre que anàvem servits. Abans d’entrar al carreró on és l’Scene Club ens vam engolir una càpsula més. L’Ed es va desmarcar de nosaltres en veure una rotllana de faces davant la porta, mentres jo convencia una perquè ens deixés entrar de bades i Jerry Duncan ens obria la porta amistosament. Calia intentar-ho apel·lant a que en sóc membre, si no ho hagués aconseguit, després de la desmarcada d’Ed, els hagués hagut de pagar l’entrada a totes tres en compensació per les dexies. Una vegada dintre vaig veure que als plats no estava Guy sinó Sandra. Realment m’era igual. Sandra és total... en tots els sentits! No hi ha mod que freqüenti l’Scene que no se l’hagi pelat pensant en ella. La tia està bonota, té els vint anys passats i ens fot que només s’ho faci amb negres... la paia sap el que és bo! Musicalment a mi m’agrada molt, no et sorprendrà com en Guy, però és una obsessa del ritme: James Brown, Rufus Thomas, Wilson Pickett, Blue Beat... Mai ens falla!
Vulguis o no, patia per la Pauline, més que res perquè és forastera i darrerament hi ha hagut escorcolls policials i cal estar alerta per si això passa. A mi no m’han trobat mai res a sobre, però et xafen la nit. Després de l’ensurt, és impossible recuperar la màgia del moment. Li vaig proposar de portar jo el flascó de les dexies mentre estiguéssim a dintre el club, però la Pat ja se m’havia anticipat... poca son!

Tot i la música i les dexies, cada dia es fa més difícil ballar a l’Scene, estava de gom a gom i feia molta calor. Li ho vaig comentar a la Pat i em va proposar d’anar al Limbo, un club que tanca més tard que l’Scene, tanca a les vuit de la matinada, i com és un club jamaicà molta canalla no s’atreveix a anar-hi. No li vaig dir que no, però abans de dedicar-me a ballar exclusivament Blue Beat, necessitava gaudir una estona de la música de la Sandra. El Blue Beat és una música amb un ritme ideal per anar endollat d’amfetes, però prefereixo la barreja d’estils, la veritat.
D’aquell moment màgic et contaria moltes coses, fets, pensaments o sensacions, però em quedo amb el cas curiós que hi ha un noi, crec que de la meva mateixa edat, que no tinc ni idea ni de com li diuen –si mai ens hem presentat, no recordo quin nom em va dir-, ni d’on és –crec que deu ser foraster, perquè sempre ens trobem en cap de setmana-, que sempre acabem ballant al mateix rogle. Gaudim de ballar plegats, ens piquem i fruïm amb les nostres giravoltes i moviments improvisats. No té res a veure amb l’homosexualitat, he estat amb ell tancats al lavabo del club trafegant píndoles i mai m’ha faltat al respecte, com a molt ens hem donat la mà per saludar-nos. Gaudim de compartir les sensacions que ens dóna el moment barrejant música, ball i l’efecte de les amfetes, és tot. Quan el veig, me n’alegro, sé que m’ho passaré bé ballant. Vaig regirar la meva butxaca i encara em quedaven algunes bombers de les que vaig captar al Two Puddings. Li vaig allargar la mà com per saludar-lo i n’hi vaig passar una. Va somriure i em va picar l’ull. Després d’una estona, em va dur un refresc que em va anar d’allò més bé per apaivagar la set i la calor, i reforçar-me el ball amb el que hi havia dissolt.

La primera vegada que vaig aconseguir deixar de ballar, vaig sortir a fora a veure com li anava a l’Ed. El control a aquell carreró era total. Només treure el nas per la porta del club, Ed ja m’havia ataüllat i m’estava cridant. Em va animar, engrescat com poques vegades l’havia vist, a unir-me a la rotllana dels més elegants i originals del carreró. Estava Pete Meaden! Suposo que Meaden per a Ed deu ser tan important com Guy Stevens per a mi. La primavera i estiu passats Meaden s’havia imposat com una mena de rei mod, el líder mod o l’Ace Face indiscutible de l’escena. El veies per tot arreu. S’havia convertit en el mànager del grup més mod de l’escena, els High Numbers, amb els que s’havia de menjar el món. Altrament, després d’haver fracassat amb el seu primer disc, s’havia fet car de veure per Ham Yard. Ed m’ho anunciava com si fos una primícia mundial. La veritat és que sempre m’ha costat atorgar-li galons a qualsevol, llevat d’algun disc-jockey... i a molt pocs. Per Ed escoltar Meaden és com obrir la millor i més avançada revista de moda del món. Vaig fer un primer intent de colar-me a la rotllana però hi vaig fracassar, tothom s’estrenyia entorn Meaden per escoltar-lo millor i, en aquell precís moment, es va obrir la porta de l’Scene i el ritme persistent de l’”In The Midnight Hour” se’m va endur cap a dintre.

En tornar a la pista, novament em vaig sentir contrariat per no poder ballar amb l’espai que necessito per sentir-me còmode. Estava pensant que no tornaria més a l’Scene en cap de setmana, quan Pat, com si estiguéssim mentalment connectats, em va agafar de la mà i em va cridar: “Al Limbo!”, vaig mirar enrere i Pauline i Jean ens seguien empenyent-me cap a fora. Estava clar que anàvem prou endollats per allargar la sessió de ball fins les vuit i fins l’hora que fes falta. Eren quarts de sis de la matinada, però jo, entre visites al flascó i els refrescos adulterats, sortia de l’Scene més posat que quan hi vaig entrar.
Havent-se’ns afegit Ed només sortir al carrer, vam pujar Lexington Street rebentant tots els rècords de marxa atlètica batuts i per batre, ningú ha anat mai tan de pressa sense córrer. De seguida els camells jamaicans situats a cada cantonada, amb els seus pork pie hats rebotits de pastilles i les seves ulleres negres, ens donaven innecessàriament la benvinguda. A aquella hora tothom sol passar pel Limbo a lligar més amfetes, però nosaltres només teníem un neguit: ballar i ballar. Jo, per una qüestió de gentilesa, em vaig aturar un moment a saludar a Brown Sugar, el meu camell habitual en aquelles hores; és una cosa que cal fer, a mi m’importa un rave com li va, però tampoc no ho trobo gaire correcte que només li parli quan m’interessa lligar-li alguna cosa. Si l’Scene Club diràs que ha perdut la facultat de repel·lir pringats, el Limbo, replet de rude boys negres, encara intimida. A nosaltres ens coneixen de fa temps i ni les noies es van trobar incòmodes en cap moment. Realment, aquelles dues hores a ritme tan alt ens van passar volant. “Madness”, “Oh, Carolina”, “Housewife’s Choice”, “Blazing Fire”, “My Boy Lollipop”... van anar sonant una darrera l’altra! Tot un plaer, però em va semblar una sessió massa predictible, sense cap sorpresa ni novetat, molt de cara al públic de dissabte nit – diumenge matinada.

En sortir al carrer, el nou dia ens va encegar fins que ens vam incorporar a aquella desfilada d’ulleres de sol que dominava tot el Soho. Normalment, solem marxar cap a l’estació de Liverpool on es crea un ambient mod fenomenal, ja que hi fem cap la majoria de mods de l’est de Londres que hem estat pel Soho; allí esmorzem i és fàcil trobar més amfetes i discos d’importació. Però diumenge calia contemplar la Pauline per compensar-li l’abastiment de dexies. La noia se’n va adonar que érem a prop de Carnaby St i ens va pregar que, tot i sabent que estaria tot tancat, hi passéssim per veure si, passat mig dia i en aquell estat distorsionat, encara li feia el pes un vestidet que havia vist a l’aparador de His Clothes. Les noies ens van contar que hi havien estat la tarda del dissabte però que no havien comprat res perquè estaven totes les botigues rebotides, tot era molt car i no havien volgut carregar amb la compra tota la nit.
Jo el que necessitava urgentment era prendre’m un capuccino. Després de tantes hores sense menjar, amb les dexies i els refrescos amb gas que m’havia pres, em notava un buit a l’estómac de les dimensions d’un cràter lunar. Menjar alguna cosa fregida sabia per experiència que l’únic que em podia aportar eren unes cagarrines. Quan el que vull és dormir i apaivagar l’efecte de les rules, solc prendre’m un got de llet o una sopa ben calentes, però com estàvem tan a gust amb les noies i amb les dexies preses, la millor manera de reconfortar-nos i mantenir el nivell d’excitació era un bon capuccino a alguna cafeteria italiana. Et calenta el cos, t’alimenta i et manté despert, tot a la vegada.

La Pauline ens va demanar que li féssim de guies turístics i la portéssim a Buckinham Palace a veure el canvi de guàrdia. Ens va pagar els serveis amb una nova càpsula i ho vam trobar d’allò més encertat perquè això ens permetria reconfortar-nos amb aquell sol que lluïa i ens encaminaria cap a Hyde Park on podríem estendre’ns a la seva gespa i, si s’esqueia, fer-hi inclús una sonadeta.
Estàvem tan a gust i tan engrescats que no vam parar de xerrar durant tot el matí, especialment elles! La Pauline estava especialment extravertida. S’ho va passar millor que ningú degut a que tot era com una novetat, com un descobriment per ella. Ens va explicar que Nottingham era la capital mundial de les amfetes i que quan ella vindria a veure’ns per anar de festa que el subministrament d’amfetes el teníem més que garantit. A Nottingham hi ha la fàbrica Boots, on es fabriquen tota mena d’amfetes: blues, dexies, bombers... de la que els que hi treballen no tenen gaires problemes per treure’n d’amagat. I, a més, ella mateixa treballa a una farmàcia! Així que, no cal dir que li vam jurar amistat fidel i eterna, hahahah!!! Li vam dir que vingués a Londres sempre que volgués i que no dubtés en recórrer a la nostra companyia, ningú la tractaria tan bé com nosaltres. Com estaven les dexies, Robert! Que potents ens trobàvem! I era quasi migdia!

(continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter