QUÈ T'EMPATOLLES ARA? - 18, Mods i existencialisme (2ª part) per Robert Abella.


En un moment en que la Guerra Freda amenaçava que el dia que un dels dos bàndols premés el botó que activés els seus caps nuclears la destrucció total del planeta seria un fet, els modernistes van identificar-se per igual amb la filosofia existencialista com amb els aires de rebel·lia i alliberament que portaven implícits cada nota interpretada pels impulsors del Bebop, com amb els marines negres de les bases nord-americanes a Anglaterra que, conscients que al dia següent podien ser destinats a Corea on, per la seva raça, serien situats a primera línea de foc, s’agafaven cada permís de dos dies com si fossin els darrers dies de la seva vida. Modernistes, Bebop i marines negres van collar pels clubs del Soho més exclusivistes on l’Existencialisme hi aportava un sentit d’intel·lectualitat que impedia a tots plegats caure en la desesperança i els animava a viure aquella situació de la millor manera que es podien permetre.

De quina manera podia l’Existencialisme canviar la consciència del jovent de post-guerra sempre ho he vist molt ben reflectit en el següent paràgraf de “L’estrany” d’Albert Camus, traduït a la nostra llengua per Joan Fuster:
“Poc després el patró m’ha fet cridar, i això, d’entrada, m’ha irritat, perquè em pensava que voldria dir-me que telefonés menys i que treballés més. Però no. M’ha explicat que em demanava per parlar-me d’un projecte encara molt vague. Només volia saber la meva opinió sobre el particular. Tenia la intenció d’instal·lar una oficina a París, que portaria els seus negocis en aquella plaça i, directament, les relacions amb les grans companyies, i volia saber si jo estava disposat a anar-hi. Allò em permetria de viure a París i de viatjar una part de l’any. ‘Vós sou jove, i em sembla que és un tipus de vida que us agradarà’. He dit que sí, però que en el fons tant se me’n donava. Llavors m’ha preguntat si no m’interessava de canviar de vida. He contestat que ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens. Ha fet cara de descontent. M’ha dit que jo sempre responia amb evasives, que no tenia ambició i que això era desastrós en els negocis. He tornat al meu treball. M’hauria estimat més no contrariar-lo, però no veia cap raó per a canviar la meva vida. Ben mirat, jo no em trobava malament. Quan era estudiant havia tingut moltes ambicions d’aquesta mena. Però quan vaig haver d’abandonar els estudis vaig comprendre de seguida que tot això no tenia cap importància real.

Al vespre, Marie ha vingut a buscar-me i m’ha preguntat si volia casar-me amb ella. He dit que això m’era indiferent i que podíem casar-nos, si volia. Aleshores ha volgut saber si jo l’estimava. He contestat, com ja ho havia fet una altra vegada, que això no significava res, però que sens dubte no l’estimava. ‘Doncs, per què et casaries amb mi?’, ha dit. Li he explicat que això no tenia importància i que, si ho desitjava, ens casaríem. D’altra banda, era ella qui ho demanava, i jo m’acontentava de dir sí. Llavors m’ha fet observar que el matrimoni és una cosa molt seriosa. Jo he replicat: ‘No’. Ha callat una estona i s’ha quedat mirant-me en silenci. Després ha parlat. Simplement volia saber si jo hauria acceptat la mateixa proposició en el cas que procedís d’una altra dona a la qual estigués lligat com amb ella. He dit: ‘Naturalment’. Aleshores s’ha preguntat si m’estimava, i jo he contestat que no podia saber res sobre aquest punt. Després d’un altre moment de silenci ha murmurat que jo era un home estrany, que sens dubte m’estimava per això, però que potser algun dia deixaria d’estimar-me per la mateixa raó. Com que jo callava perquè no tenia res més a afegir-hi, m’ha agafat del braç i, tot somrient, ha dit que volia casar-se amb mi. He contestat que ens casaríem quan ella voldria. Llavors li he parlat de la proposta del meu patró, i Marie m’ha dit que li agradaria de conèixer París. Li he contat que jo hi havia viscut un quant temps, i ella m’ha preguntat com era. Li he dit: ‘És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca’.

Després hem caminat a través de la ciutat, pels carrers més importants. Les dones eren boniques, i he preguntat a Marie si se n’adonava. M’ha dit que sí i que em comprenia. Hem estat una estona sense parlar. Tanmateix, jo volia que passés la nit amb mi, i li he dit que podíem sopar plegats al restaurant Céleste. A ella, li agradava la idea, però tenia coses a fer. Com que érem prop de casa meva, li he dit adéu. Ella m’ha mirat: ‘Què potser no vols saber què haig de fer?’ Sí, que volia saber-ho, però no hi havia pensat, i això és el que ella semblava reprotxar-me. Llavors, veient-me tot confós, s’ha posat a riure i, amb tot el seu cos, se m’ha acostat per oferir-me la boca.”
Com deia David May, un altre mod original que va participar amb Steve Sparks en el “Days In The Life: Voices from the English Underground 1961-1971” de Jonathan Green: “Els Mods van ser sempre intel·lectuals. No ens barallàvem amb els Rockers, estàvem molt més interessats en les increïbles sabates d’algun noi o en el seu abric de pell. Però, juntament amb tot això, també va haver qui va llegir Camus. ‘L’estrany’ estava allí, i explicava moltíssim”.

Naturalment, com podíeu intuir, jo també vaig tenir una adolescència existencialista, i no em va arribar via Miles Davis… potser va tenir més a veure amb els Beatnicks. 
Sempre he tingut com una sort haver anat a l’institut d’Ulldecona on solíem tenir professors molt joves. Molts van començar la docència amb nosaltres. Eren inexperts, però encara estaven impregnats de l’ambient i les corrents ideològiques universitàries, i es posaven davant nostre amb la sana intenció de conscienciar-nos que aquest món calia canviar-lo, fos com fos. 
Un dia la professora de francès va arribar amb un munt de llibres. Ens va proposar llegir el nostre primer llibre en francès i fer-ne un treball. A l’hora d’escollir-lo, ens va cridar en ordre alfabètic i, com jo sóc “Abella”, vaig tenir el privilegi de ser el primer en triar-lo. Ho vaig veure clar, em vaig dirigir recte com un fil cap al llibret més petit i primet, i, quan el vaig fullejar, encara ho vaig tenir més clar, era una obra de teatre, la qual cosa suposava encara menys text, i estava acostumat a llegir-ne perquè per aquell temps estava llegint Shakespeare. Quan li vaig ensenyar la meva tria, la professora em va avisar: “Ufff, és un llibre molt difícil. Si no entens res, no et preocupis, potser ho acabaràs d’entendre quan busquis informació per al treball”. Es titulava “En attendant Godot” d’un autor irlandès anomenat Samuel Beckett!!! Amb l’estrambòtica situació que plantejava l’obra, ja vaig entendre que ho havia de gaudir no com una història convencional sinó com una obra d’art, com un quadre abstracte o com una pel·lícula d’autor francès o italià. Em va agradar tant que a aquella lectura li van seguir Kafka, Sartre, Camus, Unamuno…Al 1985 vaig aconseguir veure representat “Tot esperant Godot” al Festival de Teatre de Tortosa per la companyia La Gàbia de Vic. Un dia, la noia amb la que sortia em va demanar que, si no deixava aquelles lectures, m’acabaria deixant perquè m’estava tornant molt estrany. Ara no recordo si a qui vaig deixar va ser a ella o si em vaig avenir a deixar-me aquelles lectures i al final em va acabar deixant ella, igualment. Jo què sé… tant fa, no? 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew