domingo, 19 de junio de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 19 UP WEST (5ª i darrera part) per Robert Abella


Havíem perdut totalment la noció del temps fins que la visita inesperada d’un parell de bobbies atrets per les rebolcades d’Ed i i Jean sobre la gespa ens van tornar a la realitat. Va ser molt fort com Ed va resoldre la situació. Quan els polis ens van preguntar què estàvem fent, Ed va amollar Jean, la va posar en peu d’una estirada de braç, els va respondre que ens estàvem preparant per anar al Flamingo i tots cinc vam començar a córrer alegrement, no amb presses com qui fuig sinó pegant botets com cinc brètols penjats de la vida, deixant els agents bocabadats sense reacció ni ganes de complicar-nos la vida.

No n’havíem parlat abans, però eren les dues passades i a tots ens va semblar una bona idea assistir a la sessió de ball que Georgie Fame & The Blue Flames estaven oferint darrerament totes les tardes de diumenge, amb la qual cosa complíem els nostres primers desitjos: anar a l’Scene Club i al Flamingo.
Normalment, quan anem al Flamingo solem passar primer pel Coffee An a pillar més píndoles, però aquell dia això no ens calia. Una vegada dintre, els Blue Flames van desplegar el seu repertori expressament dissenyat per fer-nos ballar sense parar i nosaltres no els vam decebre durant aquells dos sets fins les sis del vespre. A mitant actuació se’ns va tirar al coll el nostre amic Phil The Pill tot eufòric perquè acabava d’arribar de Brighton i no l’havia enxampat la pasma després de passar-se tot el matí fent barrabassades per tota la ciutat costanera. Anava endollat d’amfetes com nosaltres mateix. Va ser el moment ideal per retrobar-nos, em van recordar vells temps.
Abans que s’acabés el segon set, Ed es va acomiadar de tots perquè al vespre-nit havia d’ajudar al pub, deixant la Jean amb un pam de nas.
Quan poc després vam sortir del Flamingo, el carrer estava ple de mods amb escúter tots eufòrics pel cap de setmana que, com Phil, havien passat a Brighton. Alguns no havien entrat al Flamingo perquè no els quedava pasta, però a molts altres no els havien deixat entrar perquè no anaven vestits adequadament. A l’Scene igual haguessin entrat, però no al Flamingo. Gairebé tots tenien clar que calia allargar-nos a Richmond a veure els Yardbirds al Crawdaddy Club, i calia presentar-s’hi ben aviat perquè s’havia instituït com la millor manera d’acabar la setmana i era un local tan petit que arribava un moment que ja no podien deixar entrar ningú més. Phil em va invitar a portar-m’hi amb la seva escúter, amb la qual cosa em vaig acomiadar de les noies tot agraint Pauline que hagués estat l’autèntica artífex d’un cap de setmana tan fantàstic. Em va donar una més que efusiva estimada i em va regalar dues càpsules més que ens vam repartir i engolir de seguida Phil i jo.

Quan vam arribar al Crawdaddy ambdós estàvem volant! Després de saludar amigablement tothom –TOTHOM!-, vam aconseguir entrar al local. Aquí al Crawdaddy s’ha vist parir un nou concepte Mod: el grup mod. Aquí al Crawdaddy els Rolling Stones van crear un nou focus modernista. De fet, el local es diu així perquè els Stones sempre acabaven la seva actuació tocant una llarga i esgotadora versió del “Crawdaddy” de Bo Diddley. Fins a aquell moment es podia considerar que hi havia certs “grups per a mods”, com els Blue Flames de Georgie Fame -amb els seu repertori extret de l’Scene-, Chris Farlowe & The Thunderbirds, Zoot Money & The Big Roll Band, Graham Bond Organization o Long John Baldry & The Hoochie Coochie Men, que tenen un so molt pròxim als originals afro-americans i jamaicans, però els Stones es van posar a la butxaca a tota aquesta canalla tan sorollosa que puja i que ha acabat envaint l’escena Mod amb les seves escúters, les seves parkes, la seva cridòria i les seves baralles, gràcies a unes actuacions engrescadorament elèctriques i salvatges partint del so més rock-and-roller de Chuck Berry i Bo Diddley, i el van convertir en “el grup dels mod” o “grup mod”. La gran expectació que van despertar amb el seu èxit a Richmond els ha valgut per convertir-se en el grup de Londres més famós del país i ara tenen la residència al Marquee, al Soho; però això la canalla mod no s’ho ha agafat gaire bé perquè han deixat de ser allò que eren quan tocaven al Crawdaddy: “el SEU grup”. Quins collons tenen aquesta colla de galifardeus! Ara al Crawdaddy els han substituït els Yardbirds, un grup que intenta fer el mateix que els Stones, i ara ja ningú se’n recorda dels Stones. Realment, els Yardbirds són un grupàs, segurament millors que els Stones, però el mèrit de tot plegat continua sent dels Stones per haver estat els primers, els artífexs del fenomen, i ni els Yardbirds poden evitar que n’hi hagi que enyori aquella energia dels Stones. 

Si a l’Scene ja costa ballar, imagineu-vos al Crawdaddy, a rebentar de nois que no saben ni ballar, només saben botar i cridar. N’hi havia que es penjaven de les bigues... t’ho juro! Quin fart de suar! No sé si hi tornaré mai més! Bé, ara me n’adono que això mateix m’ho repeteixo cada vegada que hi vinc. Em vaig sentir tan aclaparat que vaig acabar refugiant-me a un racó. Allí vaig intentar ballar i de seguida se’m va posar al costat una noieta, suposo que atreta pel meu art (o pel meu físic?). Ens vam presentar, era d’allí a prop, de Fulham. Quan va acabar el concert, se’m va agafar del braç per fer front a l’allau humana que pretenia sortir del local. Una vegada a fora, vaig buscar Phil i ella no se’m va separar. El vam trobar i, quan començava a fer-me il·lusions amb tanta predisposició demostrada per la noia, va ella i em pregunta que quina escúter tenia; jo que li dic que cap, Phil que li diu que una Vespa GS160, i va la marrana i s’amolla del meu braç, s’agafa al d’ell i li demana que la porti a casa! Val a dir que no em va costar gens trobar un altre escuterista d’Ilford que em dugués a casa. Sí que hi hagués pogut anar sol, però avui en dia, amb tot el merder aquest de mods contra rockers, anar sol i de nit s’ha tornat força perillós.
Bé, Robert, tot esperant que l’escrit t’agradi i el puguis utilitzar en un futur com a article per algun blog, s’acomiada el teu futur amic:
Peter The Pinter
Salut!


No hay comentarios:

Publicar un comentario