QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 21 NOIES MODS (Iª Part) per Robert Abella




Dos aspectes a tenir en compte abans d’abordar amb profunditat el tema:
- He vist moltes vegades com es feia referència a les noies vinculades al moviment Mod amb termes com “birdies” (durant els 60s), “dolly birdies” (sobretot durant el Swinging London) o “modettes” (durant el Revival-79), però crec que el més assenyat i encertat és anomenar-les com “noies mods” (traducció literal de “mod girls”) o eliminant el “noies” en expressions com “una mod” o “les mods” aprofitant que en català l’article atorga gènere.

- Els primers modernistes apareixen quan cert sector minoritari del jovent crea un estil de vida 100% jove gràcies a la seva autonomia econòmica. Hi ha qui considera que l’escena Modernista comença a bastir-se a partir de finals dels 40s en certs tuguris londinencs del Soho dedicats al Bebop. Doncs, de noies modernistes haurem d’esperar molts més anys per veure’n. Els motius són clars: les noies sempre ho han tingut molt més difícil per aconseguir una autonomia econòmica en una societat masclista com la nostra. Moltes noies no accedien al món laboral perquè es considerava que havien de dedicar-se a les feines domèstiques, i les que aconseguien un treball remunerat rebien a canvi un sou sempre inferior a la del noi que estava fent exactament la mateixa feina, i si treballaven solia ser perquè el seu sou feia falta a casa i no podien destinar-lo al profit propi. Bé, això encara continua sent així en la sina de moltes famílies i la dinàmica laboral d’arreu. A més, llevat que fossis prostituta, el Soho era un lloc de difícil accés per a una noia, un lloc molt poc segur i gens recomanable per a elles. 

A Anglaterra, les primeres modes per a noies en edat adolescent es van veure sorgir de l’escena de les cafeteries (coffee-bars) i de l’Skiffle (una mena de Rock-and-Roll britànic) a la segona meitat dels 50s clarament inspirades en l’estètica pròpia dels campus universitaris nord-americans i en la Doris Day més informal. Altrament, immersa en ambients nocturns més minoritaris i exclusivistes comença a prendre forma una nova vessant femenina que rebutja aquesta generalitzada influència nord-americana per buscar l’originalitat en l’estètica continental, francesa sobretot. És el mateix que havien fet els nois que buscaven certa sofisticació i exclusivisme i l’havien trobat en l’ambient del Modern Jazz, i és que a aquestes noies que comencen a amerar-se d’aquesta manera de viure la nit cal considerar-les més com “la noia del modernista” o “la núvia del modernista”, ja que solien ser la parella d’algun d’aquests obsessos del Jazz modern. El seu model estètic no podia ser altre que Juliette Greco, la núvia francesa de Miles Davis, el més mediàtic i elegant dels astres del Modern Jazz. Colin McInnes a la seva novel·la “Absolute Beginners” del 1959 ens ofereix un detallat retrat d’aquestes primeres joves cool: “La (noia) del noi modern jazz, vora curta, calces sense costura, sabates de punta d’alt tacó d’agulla, enagos enrevessats de crepè de nilons, jaqueta curta d’esport, pentinat arreglat a l’estil elf. Cara pàl·lida, color cadàver amb un bri de malva, abundant rímel”.

Fins principis dels 60s, però, no trobarem noies mod no perquè siguin la parella de cap mod sinó perquè estan igual d’implicades en l’estil, en crear-se un estil propi evitant les modes comercials i intentant sempre ser originals, exclusivistes, sofisticades, pràctiques i modernes. Angela McRobbie i Jenny Garber expliquen a “Resistance throught rituals. Youth subcultures in post-war Britain” el seu origen en aquests dos paràgrafs com jo no podria fer-ho millor “(...) a principis dels anys seixanta, hi havia més dones joves treballant que mai i, certament, sorgien nous tipus d’ocupacions, especialment treballs glamurosos en boutiques, de cosmètics o de roba, i treballs de secretària, els quals, encara que fossin rutinaris i sense gaire futur, les permetia haver de vestir-se bé per anar a treballar ‘al centre’, al menys en les grans ciutats. En les boutiques, el glamur i l’estatus freqüentment compensaven els pobres ingressos. Potser que la canviant estructura econòmica i laboral permetés a les noies empleades prendre una part més activa en el consumisme de la cultura Mod, però aquesta implicació també estava estructurada culturalment. Per a les noies era més fàcil mantenir els valors i els comportaments d’una mod ‘cool’ a la seva casa, escola i treball, sense provocar reaccions dels seus pares o d’altres adults, que altres seguidores d’estils subculturals més agressius”.
“La relativa fluïdesa i ambigüitat d’aquesta cultura feia que una noia pogués sortir sense necessitat d’estar directament associada a un noi: podia ‘ser una mod’ en una parella mod, en una colla de mods o inclús sola. La participació tenia molt a veure amb la vestimenta, l’aparença i l’estil; com el noi, la noia mod demostrava la mateixa atenció pels detalls de la roba, la mateixa preocupació per l’aparença. Potser que les noies mods fossin més visibles perquè elles i els nois es vestien de manera similar (va ser probablement la difusió de l’estil mod el que va portar la indústria de la moda a la confecció del gènere unisex)”.

Com veieu, una noia és mod com ho és un noi. Gairebé tots els aspectes referents als nois mods valen per a les noies. Com els nois, fugiran de la generalitzada influència estètica nord-americana i buscaran inspiració en la moda francesa i, mentre els nois respondran als cànons de la moda nord-americana efeminant la seva estètica, les noies hi respondran d’igual manera masculinitzant-la. Recordeu aquella escena de “Quadrophenia” en que una colla de rockers provoquen una parella de mods preguntant-los “qui és el noi i qui la noia”? Doncs, no és una ocurrència del guionista, està basat en la realitat. Quan l’estil mod es va convertir en moda, aquesta va ser una broma molt popular que els feien als mods tots aquells que no la seguien.
Dins de la societat mod, la relació noi-noia va ser realment modernista, transgressora i revolucionària. Fins llavors, els nois havien de pagar-li tot a la seva parella, però les exigències econòmiques que comportaven els seus gustos exclusivistes i la dedicació a sí mateix feien molt difícil continuar amb aquesta tradició. Fins llavors els balls es feien en parella, però el consum d’amfetamines això ho dificultava molt i des del Twist que els mods ja no van tornar a ballar en parella, de fet els nois compartien rogle i les noies es feien el seu apart. El consum d’amfetes també matava l’apetit sexual i entre mods de diferent sexe no estava ben vista qualsevol mostra d’afecte en públic. Els clubs mods no eren llocs on lligar; l’objectiu de la nit no era acabar al llit amb una noia, l’objectiu era compartir aquell moment al club amb tothom que estigués involucrat en l’estil, fos noi o noia. Les noies normalment s’encarregaven de portar les amfetes de la colla ja que els policies no solien escorcollar noies. Les noies demostraven el mateix anhel de millorar-se per satisfacció pròpia i no per agradar als nois. Buscaven estar al corrent de les darreres tendències culturals, musicals o estètiques. Incorporar-se al món laboral i l’ús de preservatius els va atorgar una seguretat que les generacions anteriors mai havien gaudit. Ser una mod no tenia per què comportar un conflicte amb la seva família com, per exemple, passava amb les noies rockers; les noies mods podien ser molt avançades al seu temps però, com a noies de classe treballadora i modernistes que eren, la seva manera d’actuar fora del temps d’oci havia d’adequar-se a la correcció que li exigia la seva activitat laboral i social.

Gill Evans
Així que paga la pena estendre’ns més en l’aspecte estètic, que és on es manifesten els aspectes més diferenciats, malgrat la seva transgressora tendència masculinitzant. Les primeres modernistes ja solien vestir camises d’estil masculí, però un punt d’inflexió en la seva recerca d’originalitat el va marcar la imatge de camiseta amb lletres de propaganda impreses, pantalons i cabell molt curt (conegut des de llavors com “garçon cut” per ser com el dels nois) lluït per Jean Seberg a la pel·lícula “A Bout de Souffle” de Jean-Luc Goddard. Aquesta imatge les va animar a atrevir-se a tot.
En aquella època gairebé totes les noies havien adquirit coneixements de costura a casa, a l’escola o al treball, la qual cosa els afavoria a l’hora de ser exclusivistes i originals, i ser més creatives i dedicades que la majoria de nois. Degut al seu menor poder adquisitiu, no es podien permetre ser tan assídues a sastres i modistes com els nois, però superaven aquest escull fent-se elles mateixes peces de vestir copiant models que veien a altres noies, a revistes i pel·lícules, sobretot franceses. Com recordava Gill Evans, una admirada mod original, en la seva col·laboració en el llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley:
“Jo tenia idees pròpies, tenia molt clar quina havia de ser la meva imatge. Dissenyar-me la meva pròpia roba era l’única manera d’aconseguir un estil propi i únic, i no dependre del que em trobava a les botigues ni dels dictàmens de la moda. Quan sortia, jo volia lluir el que m’havia dissenyat jo mateixa perquè això m’assegurava que era totalment exclusiu.” (Continuará)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A la cabina de l'Allnighter... Alberto Valle (Le Clean Cut, Take Ivy)

SANT ANTONI POP FESTIVAL, 21 gener 2017, Betxí (La Plana)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter