martes, 16 de agosto de 2016

THE PARAGONS: Rocksteady amb molt de soul.




Fortament influenciats pel soul provinent des EUA The Paragons van començar la seva carrera a principis dels anys 60 a l’illa de Jamaica, obtenint un gran èxit tant a l’illa caribenya com a Anglaterra des dels seus inicis i convetint-se en banda referent tot just la música jamaicana patia l’evolució del Ska al Rocksteady, es a dir una ralentització del tempo força influenciat pel R&B i soul americà molt adecuat per l’armonització vocal i el so característic de la banda.
Signant la primera formació tenim a Leroy Stamp, Bob Andy, Tyrone Evans i Junior Menz, siguent Bob Andy amb només 16 anys l’encarregat dels arranjamants de la banda, poc de temps més tard Stamp i Menz abandonaren la banda siguent substiutits per Howar Barrett i John Holt, aquest últim guanyador del concurs de talents Joseph Verejohn en nombroses ocasions i més tard pes pesat en la història de la música jamaicana.

No va pasar molt de temps per a que Coxsone Dodd reputat productor qui juntament a Duke Reid van establir les bases de l’industria de la música jamaicana, així doncs The Paragones enregistrava els seus primers treballs "Love at Last" i "Good Luck and Goodbye," al Studio One de Coxsone sota la direcció de Duke Reid signat pel seu segell Treasure Isle. Ambues canços en van convertir en èxit en veure la llum a la radio jamaicana. El pes de Holt en entrar a la banda va fer que Andy es sentís una mica desplaçat ja que els dos eren bons compositors, arranjadors i cantants, no va pasar molt de temps fins que aquest va abandonar la banda, emprenent carrera en solitari, la qual no li va anar gens malament posant en primera linea els seus temes en solitari ("Feeling Soul," "My Time," i "Going Home”) obtenint un gran reconeixement de públic i crítica. Tot seguit va formar el duo Bob & Marcia (Marcia Grifiths) amb qui va petar les lllistes de vendes a Anglaterra amb el tema original de Nina Simone “Young, gifted and black”. 

Una vegada Bob Andy havia deixat The Paragons la banda va continuar la seva carrera com a trio sota la supervisió de John holt com a compositor i arranjador principal, posats de ple en el nou so, el Rocksteady (1966-1968) amb una gran influència per les bandes vocals de soul, amb aquesta transformació la banda convertia en or tot el que tocava per a alegria de Duke Reid i els seu segell Treasure Isle qui molt encertadament havia ecollit, ni més, ni menys que al llegendari saxofonista Tommy McCook i els seus Supersoniscs de “backing band” per al trio vocal.

Encara que totes les cançons duien el segell de Holt, l’any 1967 va haver-hi un excepció notable, una versió del calypso de Harry Belafonte/Lord Burgess, “Island in the Sun” qui alguns crítics van reconeixer nomenant com a “himne alternatiu de l’illa de Jamaica”.
La capacitat per composar de Holt era tan sublim que cada tema que lliuraven es convertia inmediatament en numero 1, així temes com "Happy Go Lucky Girl," "On the Beach," "My Best Girl," "Riding High on a Windy Day," i "The Tide Is High" es van convertir en essencials dins el cataleg de música Rocksteady i Reggae moltes d’elles revisades anys més tard per artistes de Dub i Dancehall com Yelloman o U-Roy, inclús artistes de fora del gènere, com Deborah Harry qui va popularitzar el tema "The Tide Is High" amb la seva banda Blondie en 1980.

Durant el seu apogeu la banda va llançar dos albums recopilatoris: “On the beach with The Paragons (1967; més tard reeditat el 1999) i “Ride up with Paragons” (1968)). En aquestes col·leccions l’influència de la banda per gèneres com ara el R&B i el soul és evident, així doncs diversos crítics van comparar el so dels jamaicans amb altres grups vocals de Motown com ara els Four Tops, Delfonics, o Miracles.
Tot i l'enorme èxit popularcom el grup va tindre problemes financers, com era comú entre els artistes jamaicans de l'època, perquè no hi havia lleis de drets d'autor per protegir els seus interessos creatius i financers. En 1970, Evans i Barrett van rebre beques per estudiar als Estats Units, i Holt van començar el que va resultar ser una carrera en solitari de gran èxit. La separació va ser amistosa, i el trio fins i tot va intentar reunir a gravar un altre àlbum a principis de 1980, però el projecte mai es va completar. Mentre Holt continuava augmentant el seu nom dins l’història de la música jamaicana.


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada