sábado, 12 de noviembre de 2016

QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 24 SUD CONTRA NORD, per Robert Abella.


La capital és la localitat que millor representa un país a nivell internacional, però ja sol passar que realment són les localitats menys genuïnes del seu país.
En la història del Modernisme hi ha un seguit de capítols on Londres i, per extensió, tot el Sud d’Anglaterra han xocat amb les expressions modernistes del Nord, que han evolucionat de manera ben diferent.
Cal tenir molt en compte que, encara que les primeres manifestacions juvenils modernistes conegudes són londinenques, això només respon al fet que Londres és el centre de poder amb més pes de Gran Bretanya i tot allò que s’hi produeix té els mitjans de difusió més a prop. Segurament, de joves amerats pel Bebop nord-americà als 50s n’hi devia haver per més ciutats d’Anglaterra, però va ser al Soho londinenc on es van detectar perquè hi havia més ulls pendents del que allí s’hi podia coure.
Certament, Londres sol tenir més possibilitats de crear manifestacions subculturals més originals perquè sol ser la ciutat anglesa més internacional, que aglutina més cultures diferents i n’afavoreix la seva aculturació, a part de ser un centre internacional de la moda que necessita mantenir-se actiu.
Quan al 1964 l’estil de vida Mod havia impregnat bona part del jovent del sud d’Anglaterra, Keith Rylatt, un mod original, recordava a “The Influential Factor” de Graham Lentz: “Em va sorprendre que, quan el Leeds va venir a jugar amb el Fulham, la meitat dels nois que van baixar de l'autobús del Leeds anaven vestits amb caçadora de cuir plenes de reblons i texans bruts amb pentinats de Teddy Boy, mentre que els del Fulham anàvem vestits amb pul·lòvers amb coll en punta, amb polos a sota i Hush Puppy. El sud era mod, el nord no”. Testimoni que em val per fer notar la importància del futbol en el procés de presa de contacte, interrelació i uniformització de les diverses manifestacions subculturals juvenils britàniques des de sempre.
Richard Weight al seu llibre “Mod, a very british style” ens dóna el motiu d’aquesta discrepància estilística: “Quan l’estil Mod es va posar de moda, hi va haver molts adolescents que es van negar a adoptar-lo perquè el trobaven massa tou i ridícul, especialment al nord i en zones rurals”.
El sofisticat estil Mod es veia massa londinenc, massa de capital i urbà com per adoptar-lo segons on. La qual cosa no ens pot portar a menystenir el nord, com si estigués més endarrerit ni res semblant, simplement que la realitat n’era una altra de ben diferent. No podem passar per alt que la primera moguda musical juvenil anglesa comercialment rendible havia estat el Mersey Beat de Liverpool i no hauríem d’olvidar tampoc com de bocabadats es van quedar els Rolling Stones quan, en la seva primera visita a Manchester, Roger Eagle (el DJ del Twisted Wheels) els va punxar les cançons del seu primer LP en el mateix ordre però en versió original.

A l’estil Mod li va costar collar al nord però, quan ho va assolir, no ho va fer com una moda sinó com una manera de viure que va haver d’adaptar-se a les condicions de vida del nord i hi va iniciar una evolució totalment diferenciada del sud. Al 1965 la moda Mod era seguida per més de la meitat del jovent britànic, tant fos del nord com del sud, però a partir de mitjans del 1966 les noves modes que es van anar promocionant des de Londres per superar l’estil Mod només van seduir els fatxendes de les classes mitjanes urbanes, mentres aquella cultura genuïna entorn a escúters, roba elegant, amfetes, clubs i música Soul van esdevenir l’estil de vida de la majoria de joves dels suburbis londinencs i d’arreu de Gran Bretanya, sobretot en les ciutats industrials del nord i Gal·les. A la segona meitat dels 60s, quan a Londres tothom portava cabells llargs, camises florides i pantalons acampanats, escoltaven Pop o Psicodèlia, i es col·locaven amb LSD i canuts, a les Midlands i al nord l’escuterisme s’havia convertit en un estil de vida i tothom qui tenia escúter formava part d’algun scooter-club, als clubs no se’n volien saber res de la música moderna i iniciaven el culte al DJ i un elitisme entorn als discs més obscurs de Soul, i les camises Ben Sherman (imitació de les Brooks Brothers), els pantalons Sta-prest, les sabates Loafers o Brogues, les caçadores Harrington i els abrics Crombie o de pell de vaca esdevenien la norma... i les amfetes, clar.
Sean Hampsey recordava al “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley: “Havien anat al Twisted Wheel de Manchester i al Mojo de Sheffield. Havien escoltat i comprat nous discos, i ens els havien dut al poble. Clubs com el 1812 de Dinnington i l’Up & Up de Rotherham congregaven els mods de la comarca per ballar Soul. I la majoria de nits de la setmana hi podies veure davant una llarga filera d’escúters i a mi punxant-los aquells discos des d’un racó de la sala. Tothom marcant tendència i jo seguint l’estil, naturalment. Jaquetes elegants i pantalons ajustats s’anaven imposant. Mai se’ns hagués acudit vestir d'una altra manera.

Els principals clubs de les Midlands i del nord, com el Golden Torch d’Stoke i el Highland Room de Blackpool, eren essencialment clubs Mods que van continuar la tradició del King Mojo de Sheffield i el Twisted Wheel de Manchester, i atreien els que s’havien engrescat en ‘mantenir la fe’ a la nova dècada. Per a molts de nosaltres, el Soul encara era la música més ‘cool’. En el moment que els mods del sud van començar a adoptar altres estils de música, els mods del nord van adoptar el Soul com a banda sonora. Avui en dia la divisió nord/sud és més difusa, encara que continua existint, però en aquell temps era sens dubte molt més pronunciada”.
George Marshall deia al seu celebrat llibre “Spirit of ’69. A Skinhead Bible”: “El moviment Mod s’havia iniciat a finals dels 50s als clubs i cafeteries del Soho londinenc, però havia necessitat més temps per collar al nord de Watford Gap. Tanmateix, l’escena del nord sobreviuria bastant temps més, centrada com estava entorn a clubs de fanàtics de l’escúter i les allnighters souleres a locals com el famós Casino Club de Wigan o The Torch d’Stoke”.

Els dos següents capítols sobre aquest xoc nord/sud són per exemplificar aquestes paraules d’en Marshall.
A finals dels 60s i principis dels 70s, als clubs de Londres els DJs es guanyaven la clientela oferint-los les darreríssimes tendències del Funk americà, altrament al nord els DJs arrossegaven els seus seguidors de club en club perquè posseïen uns quants discos del Soul més obscur que no tenia ningú més. Dave Godin, llavors, era l’amo d’una botiga de discos especialitzada en música negra anomenada Soul City i se’n va adonar que, cada vegada que baixava algun club de futbol d’alguna ciutat del nord a jugar a Londres, la botiga se li omplia de jovent que li remenaven obsessivament els calaixos de 45s i es quedaven els discs més rars de petits segells de Soul americà com Okeh, Mala, Cameo Parkway o Ric Tic. Per facilitar-los la recerca, va agrupar totes aquestes rareses del Soul en una secció que va anunciar amb un rètol que deia “Northern Soul”, fent referència a la seva clientela del nord. L’any 1970 anomenava així la peculiar escena soulera del nord a un article per a la revista “Blues and Soul” i així és com per sempre ha estat coneguda.

Aquesta devoció del nord pel Soul es va mantenir viva fins finals dels 70s, però l’escuterisme m’atreviria a dir que s’ha convertit en etern. Amb el revivalisme Mod dels 70s les sooter-runs (concentracions escuteristes) i els scooter-clubs (clubs d’escuteristes) van revifar i en van brotar per tota Gran Bretanya. Aquestes scooter-runs van esdevenir multitudinàries quan al 1979, aprofitant aquest revivalisme i l’estrena de la pel·lícula “Quadrophenia”, es va promocionar la moda Mod Revival. A les scooter-runs dels anys següents al Revival-79 s’hi distingien molt clarament dos tipus d’escuterista; un era el format pels nois que seguien la moda, totalment influenciats per “Quadrophenia”, amb l’escúter ornamentada fins l’exageració i tothom abillat amb la parka militar de rigor, que n’eren majoria; i l’altre el formaven membres de clubs escuteristes del nord, aquests solien ser més grans en edat, portaven escúters de major cilindrada amb una aparença que responia més a qüestions pràctiques que a lluïment, i amb una roba adaptada a la climatologia més dura pròpia del nord. Certament, a aquestes concentracions de càmping i tenda de campanya anar en tratge i corbata més que inadequat era ridícul, i aquests scooter-boys del nord tenien una imatge que no era producte de cap moda ni de cap pel·lícula, la seva roba responia a una llarga evolució de més d’una dotzena d’anys a partir de la imatge del mod escuterista de finals dels 60s.

La norma necessària era roba texana, esportiva, militar i, inclús, de cuir. Els noiets mods anaven a la moda, però els escuteristes del nord de cap manera se’ls pot considerar uns desfasats; els mods estaven adoptant de forma artificial una manera de vestir de quinze anys abans que intentaven adequar als temps actuals, altrament els scooter-boys eren producte d’una llarga evolució que continuava viva. A mesura que la moda Mod Revival va perdre gas, el nombre de mods també va anar minvant perquè molts no van dubtar en apuntar-se a la moda següent (els New Romantics), mentre el nombre de scooter-boys es mantenia o, inclús, creixia degut que molts dels noiets mods van acabar seduïts per aquella manera tan entregada de viure l’escuterisme i, naturalment, van trobar més pràctic adoptar aquella manera de vestir. Entre els anys 1983 i 1985 els scooter-boys s’havien convertit en majoria a les scooter-runs i els que van mantenir-se fidels a l’estil Mod van preferir crear unes scooter-runs més exclusives i adequades a la seva dèria elegant, més orientades a clubs urbans que a càmpings al camp. Com era tan típic als anys 80s i com ha estat una constant en les subcultures juvenils britàniques, la secessió es va produir a galtades, més i quan a l’escena escuterista s’hi van sumar skinheads i, fins i tot, psychobillies.

El pròxim capítol ens du a l’any 1977. Aquell any Londres havia aconseguit convertir-se novament en el centre de les mirades de tot el món gràcies a l’Explosió Punk, una revolta juvenil sorgida de l’ambient universitari que venia a ser una reacció violenta al fracàs del Hippisme; l’Amor deixava pas a l’Odi, la Pau a l’Anarquia i el “fes l’amor” es convertia en “destrueix”. Aquella revolta va anar sufocant-se a mesura que molts dels seus protagonistes van anar obtenint cobertura mediàtica i es van convertir en referents d’una nova tendència força impactant, quasi sempre gràcies a formar part d’un grup de rock. En fi, un enrenou de l’hòstia que va convertir el Punk en una atracció turística més de Londres durant molts anys... segur que encara hi queden força vestigis. Doncs, en aquells mateixos dies en que Londres s’agafava a qualsevol cosa sols tornar a acaparar l’atenció del món i recuperava el protagonisme quant a marcar les noves tendències de la moda juvenil durant uns quants anys, al nord del país, a les grades dels estadis de futbol de ciutats com Liverpool i Manchester, s’estava coent la darrera subcultura modernista que ha esdevingut una moda de masses: els Casuals. Com correspon a la seva natura modernista, el moviment va anar prenent forma discretament, gairebé en total secretisme i sense ser conscients d’estar donant forma a un moviment nou.

Al ser un estil que va néixer de forma natural i espontània, i es manifestava de manera diferent en cada membre d’una colla, en cada barri, ciutat o comarca, i amb noms diferents segons club o ciutat, el moviment no va ser intuït fins uns quants anys després, fins 1982 o 1983 quan, com altres subcultures modernistes, es va tirar a sobre l’atenció dels media mitjançant actes violents com baralles multitudinàries entre incondicionals de diferents clubs i afegint-se a la gran batalla intertribal pròpia dels 80s –ja sabeu: teddies, mods, rockers, skins, heavies, punkies, psychobillies, etc. tots contra tots- a la qual no hi havien pogut estar invitats perquè ningú sabia de la seva existència en no fer-se visibles, com la resta, associats a algun tipus de música. El moviment original va experimentar una forta davallada a finals dels 80s amb l’arribada de la cultura Rave, moment que molts hi marquen la seva mort; però a partir d’un revivalisme –que, com sempre sol passar amb tot revivalisme de qualsevol moviment modernista, més que un revivalisme va ser més una reinterpretació estandarditzada i empobrida del moviment original protagonitzada per nois de naturalesa poc o gens modernista- que va experimentar a la segona meitat dels 90s va esdevenir un estil de vestir amb cobertura mediàtica i abast mundial.

Per al darrer capítol que us vull presentar en aquest nou “empatollament” cal que ens remetem a principis dels 90s. La dècada havia començat amb la irrupció i domini del Grunge, amb Nirvana al capdavant i amb Seattle com a epicentre d’aquest nou punk nord-americà. Respondre a aquest domini del rock nord-americà es presentava com un atractiu repte per als grups britànics, però encara més per a un Londres que s’havia vist relegat a un segon plànol durant tota la dècada dels 80s davant les contínues propostes musicals sorgides des del nord d’Anglaterra –sobretot, Manchester i rodalies- i Escòcia. La motivació era tan gran que els Suede havien estat primera plana al NME i al MM abans d’haver publicat cap disc, cosa inaudita. Suede era un grup londinenc que es presentaven com l’antítesi del Grunge, executors d’un Glam Rock actualitzat via Smiths i liderats per un cantant immers, en consonància, en la personificació de la tradicional ambigüitat sexual pròpia del rock més britànic –o menys al gust nord-americà- escrita per grans noms com Bowie o Morrissey. Però la seva proposta carregada de sofisticació capitalina es va veure superada per una altra proposta londinenca més accessible i fàcil d’entendre per tothom. 

Els Blur, després d’haver fracassat estrepitosament com a grup de Madchester-Sound dos anys abans amb el seu àlbum debut “Leisure”, al 1993 presentaven “Modern Life Is Rubbish”, un disc amb una col·lecció de cançons en la tradició més bàsica anglesa (això és: Beatles, Kinks, Small Faces, Bowie, Pistols, Jam, XTC, Teardrop Explodes...) i amb una ocorrent imatge de mods amb Dr Martens que havia de connectar millor amb l’anglès mitjà. Blur havien tret el disc que tothom esperava i les alabances de Paul McCartney i Paul Weller els van catapultar cap al cim del nou Pop britànic. Quan els periodistes musicals ja estaven esmolant els seus llapis per bastir una rivalitat Suede-Blur que es pintava comercialment tan interessant com les protagonitzades feia anys per Beatles-Stones, T. Rex-Slade o Jam-Clash, Creation Rds llançava els Oasis de Manchester i la guerra nord/sud del Brit-pop de seguida va fer olvidar el Grunge. Els Blur havien demostrat que eren capaços d’interpretar el paper que trobaven convenient, però els Oasis eren bàsicament el que veies i el que escoltaves, no hi havia més. Els Oasis eren cinc futbolers damunt d’un escenari fent Rock-and-Roll per a qualsevol que volgués passar-s’ho bé, i no hi havia més. Vestien com a Casuals no perquè s’haguessin proposat vestir-se així sinó perquè era la seva manera de vestir-se, no s’haguessin pogut vestir d’una altra manera. I musicalment no constituïen ni cap resposta ni cap ruptura amb res, eren simplement resultat del moment; executaven un Rock (en majúscula) que invitava a no deixar de pegar bots, a la festa i als excessos tan sorollós com el Shoegazing i amb l’ímpetu del Grunge amb un punt de romanticisme... que l’alcohol això ja ho té. Allò tan bàsic cobrava una dimensió subliminal gràcies a una guitarra volàtil d’un virtuosisme autoritzat des de John Squire. La seva fórmula era tan bàsica que Noel Gallagher (guitarrista i compositor del grup) va avisar des del principi que només podien donar per a un parell d’àlbums, per la qual cosa fins a la dissolució del grup no va parar de fer canvis en la seva formació esperant que els nouvinguts a la banda aportessin alguna cosa diferent. Eren autèntics i no sonaven a res més que a 1994, i només aquí eradicava el seu èxit fortuït.

No sé vosaltres, però durant tot l’empatollament a mi m’ha fet l’efecte que més que parlar d’una rivalitat nord/sud he estat escrivint sobre el xoc entre la necessitat de Londres d’imposar contínuament noves modes –siguin artificials, siguin inspirades en algun moviment juvenil espontani- i un jovent de classe obrera capaç de crear-se el seu propi estil, mantenir-lo i fer-lo evolucionar, o sigui, l’etern conflicte entre moda i Modernisme.


2 comentarios: