QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 28 MODERNISME I DROGUES (Part I) per ROBERT ABELLA
Naturalment, com en tants i tants temes, allò que no s’ha de fer és generalitzar, més i quan les expressions modernistes solen ser impulsades per individualistes –el borreguisme només apareix en l’expressió comercialitzada o en els revivalismes-, però es poden endevinar certes preferències segons el moment i l’expressió. Un mod original que vaig tenir el privilegi de conèixer, una vegada em va comentar que tot allò de les amfetes s’havia mitificat i exagerat massa i que no va ser per tant; val a dir que ell sempre va ser més escuterista que clubber. També vaig conèixer un seguidor de l’escena original del Northern Soul –em va ensenyar els pantalons típics que encara conservava i brodats de tots els clubs punters d’aquella moguda dels primers 70s- i, buscant jo similituds amb l’escena mescalinosa valenciana dels 80s que jo vaig viure tal com us ho vaig contar a l’empatollada de fa tres mesos, li vaig preguntar pel consum d’amfetamines i em va contestar que ell mai n’havia pres ni una. No ens hauria de costar entendre que, igual que ha passat amb la violència, els mitjans de comunicació sempre atorguen un major i exagerat protagonisme als aspectes més negatius de cada expressió juvenil modernista. Tot i que cal tenir molt present que per participar de qualsevol expressió modernista no és imprescindible el consum d'estupefaents, la relació entre modernistes i les drogues sempre ha existit. Potser a la propera expressió modernista li interessarà més caçar Pokémons, però de moment... Repassem fets i veureu.
La primera efemèride que ens relaciona Modernisme i drogues ja la trobem als albors de la cultura Modernista. Al 1948 un col·lectiu de jazzistes londinencs encapçalats pel saxofonista Ronnie Scott van obrir el Club Eleven, el primer local britànic especialitzat en Bebop, però només un parell d’anys després el club era clausurat per la policia per haver-hi trobat cocaïna, morfina i cànnabis en un escorcoll. Encara que no seria fins al 1955 que el Melody Maker va començar a anomenar els jazzistes de la transgressora vessant Bebop com a “modernistes”, nom que va acabar sent utilitzat també per anomenar els seus seguidors, entendre-ho que els joves que es devien arrimar al Club Eleven per amerar-se d’aquells aires de cultura rupturista i avançada ja se’ls hauria de considerar “modernistes”... potser ells van ser els primers! No de bades, més d’una dècada després el mateix local esdevindria l’epicentre de la cultura Mod amb el nom d’Scene Club. Les tres drogues que s’anomenen en aquest fet responen totalment al que era més propi d’aquests ambients. A “Mod: a very british phenomenon” de Terry Rawlings es diu: “Tots els nois negres de les bases militars fumaven, la qual cosa no era d’estranyar perquè la marihuana era la droga dels músics de jazz. Portaven molts anys fumant-ne. Val a dir, però, que la rama més dura dels jazzistes eren consumidors de cocaïna”. Com deia Tony Beesley a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices”: “El Jazz Modern era música feta més per al cap que per als peus”. El públic se solia col·locar per asseure’s còmodament i deixar-se anar mentalment per l’allau de sensacions provocades per les improvisacions d’uns instrumentistes que solien posar la seva inspiració en mans de l’efecte de les drogues i l’alcohol que havien pres.
A finals de la dècada dels 50s ens va arribar la històrica i detalladíssima descripció que Colin McInnes en va fer d’un modernista a la seva novel·la “Absolute Beginners”, en la qual no va faltar referir-se a les seves afeccions més tòxiques: “Si tinguessin un amic ionqui, com el meu amic Dean, aviat descobririen que no hi ha forma de discutir la seva addicció. Tindria tan poc sentit com discutir sobre l’amor, la religió o coses que hom només sent si les experimenta. Perquè Dean, i suposo que tots els seus col·legues ionquis, estan convençuts que és ‘una manera de viure mística’ (en les pròpies paraules de Dean), i vostè i jo, que no ens punxem calentes agulles als braços, passem per la vida perdent-nos absolutament tot allò que mereix la pena de viure. Dean sempre diu que la vida és per gaudir-la. Bé, estic d’acord amb ell, naturalment, però personalment em sembla que el goig més gran cal ser viscut amb sobrietat. Però això digueu-li a Dean!”
Aquestes afeccions van canviar radicalment quan els mods van preferir moure els músculs a les neurones. Gairebé a partir d’aquell Dean es va iniciar una evolució cap al ball en els ambients modernistes, començant pel Cool Jazz de la Costa Oest, continuant pel Rhythm-and-Blues i culminant en el so que acabaria definint el moviment Mod i bona part de les expressions posteriors: el Soul. Davant la necessitat de moure, l'estupefaent que s’imposava era l’speed. Harry Saphiro escrivia al seu article “London’s Speeding” (1988): “Cada element s’agafava del món ordinari i es redefinia en un cosmos homogeni; les amfetamines van ser l’adhesiu subcultural que unia estils de vida i valors, l’element funcional per a la frenètica activitat de mantenir-se despert, comprar roba, reparar escúters i ballar”.
Pete Meaden assegurava que havia estat ell qui havia descobert el Drynamil (amfetamines conegudes pels mods com “purple hearts”) al 1962 perquè les hi havia receptat el metge per a l’ansietat. Tot i ser conscient de la imperiosa necessitat dels mods de donar-se una importància que per a molts d’ells el seu origen social no els atorga, no gosaré posar-ho en dubte, però qui va introduir el consum de les amfetamines als ambients modernistes van ser, com passa amb molts altres aspectes, els marines nord-americans destacats a les bases de Mildenhall i Lakenheath, que miraven d’aprofitar al màxim els seus permisos de 48 hores passant-se la nit sencera de tràfec pel Soho i estalviar-se pagar una habitació a un hotel. Tot lliga amb la interessant aportació de Penny Reel al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “A l’escena Mod jueva no hi havia drogues. Les hi van introduir els gentils a principis del ‘63”. En els primers mesos de la dècada dels 60s se sol considerar que s’hi va donar la fusió entre Mods i Modernistes identificant Mods amb els Estilistes majoritàriament jueus (el nucli d’Stamford Hill que van protagonitzar l’històric article a la revista Town a finals del 1962 en serien un clar exemple) i Modernistes amb aquells assidus a clubs on les darreres tendències musicals afroamericanes els mantenien exclusivistes. Amb la qual cosa queda clar que el consum d’amfetamines havia sorgit de l’estreta relació entre marines i els afeccionats al Modern Jazz, i segurament va ser al Flamingo on s’hi va donar. El consum d’amfetes va collar de seguida en els clubs ja què permetia ballar tota la santa nit sense parar i gaudir al màxim de la música, però aviat els mods es van adonar que en podien prendre per a moltes més activitats. Pete Meaden explicava en una entrevista: “El Drinamyl és una droga per a mods perquè és funcional. Amb ella pots treballar, pots robar a les botigues, fer totes les coses que necessites, pots ballar, guanyes en seguretat, perds el sentiment de culpa... T’obre els vasos capil·lars i t'adones del teu sistema, t'adones del teu cos, i per tant, amb l'ajuda d'aquesta droga tens la teva pròpia societat, aconsegueixes el Nirvana amb una única i petita píndola porpra. A més, et sents imponent amb la roba que portes, tens confiança, energia durant tres dies i dues nits. Crec que és el màxim, és fabulós, tio!”
Dick Hebdige a “Resistance throught rituals. Youth subcultures in post-war Britain” ens ho explica amb un sentit més sociològic en aquests paràgrafs:
“L'àmplia bretxa entre el món interior, on tot estava controlat, contingut i il·luminat per l'amor propi, i el món exterior, on tot era hostil, intimidatori i funcionava a favor dels ‘altres’, era superada mitjançant les amfetamines. Mitjançant aquesta alquímia, els mods obtenien una màgica omnipotència; alhora que la dinàmica dels seus moviments es magnificava, es multiplicaven les possibilitats d'acció i s'aclarien els seus propòsits. Les amfetamines feien tolerable la vida”.
“Per conviure amb l'assetjament, constant i ineludible, i amb la interacció a alta velocitat típics d'una activa vida nocturna urbana, els mods havien de mantenir-se alerta tot el temps, funcionant a una freqüència emocional i intel·lectual prou alta com per detectar el mínim insult, broma, desafiament o oportunitat per treure-li el màxim rèdit a la preciosa nit. Les amfetamines eren necessàries per mantenir cos i ment perfectament sincronitzats”.
I força interessants em semblen aquests altres dos:
“Les amfetamines suspenien el fracàs i donaven l'energia necessària per aixecar-se i recomençar. Al seu torn, tendien a retardar el creixement mental i emocional (produïen dependència i dificultaven la comunicació en estimular la parla incessant i minvant, en conseqüència, la capacitat d’escoltar) i acceleraven el deteriorament físic. Els mods vivien al moment i, sens dubte, ho pagarien després”.
“Sol descriure’s els mods com candidats a la mobilitat social, però és probable que això s’hagi deduït incorrectament de la seva devoció fanàtica per l’aparença i la seva tendència a cridar l’atenció sota l’efecte de les amfetamines”.
Val a dir que els mods no van ser els únics en consumir amfetamines en aquell moment. Harry Saphiro, que trobava que la fase anterior al Swinging London hagués hagut d’anomenar-se Speeding London, deia: “Les amfetamines eren drogues de treball. Ningú pot tocar flipat. L’speed –i més tard la cocaïna- funcionava donant als músics el coratge necessari per sortir a l’escenari i mantenir-lo durant tota l’actuació”. Suposo que ara entendreu que quan llegiu coses com que els Beatles tocaven set hores seguides a Hamburg o que Georgie Fame tocava tota la nit al Flamingo o que hi havia bandes que oferien tres concerts en un vespre-nit no era simplement perquè els agradava molt tocar.
La canalla mod ho va tenir molt fàcil per posar-se al dia. A “Mod: a very british phenomenon” es diu: “Totes les nostres mares prenien vàliums o estimulants i tranquil·litzants. Pots pensar que era cosa dels nois més rebels però les mares feia temps que ho feien”.
Els mods jugaven amb foc fent un ús temerari de productes força perillosos i, com deia Dick Hebdige, ho acabarien pagant. Richard Barnes, al seu llibre “Mods!”, diu:
“Els ‘cors porpra’ (purple hearts) eren píndoles de Drynamil de forma triangular arrodonida d’un color porpra blavós. Els metges les receptaven per a l’ansietat. La dosi solia ser una píndola. Els mods en prenien dues, tres, cinc, fins catorze o més”.
“Una nit vam trobar un amic nostre estès a terra inconscient davant del Flamingo. El vam portar a l’hospital, el van fer vomitar i va treure setanta-sis ‘cors porpra’. Ell n’anava prenent, ho olvidava i en prenia més i més... Aquella vegada li va anar de ben poc”.
“Les pitjors seqüeles de prendre amfetamines no eren físiques sinó psíquiques. Molts nois van acabar patint paranoia i esquizofrènia”.
Pete Meaden mateix va acabar a un psiquiàtric. Pete va ressorgir de l’oblit quan els Who el van fer partícip com a conseller del rodatge de la versió cinematogràfica de “Quadrophenia”, que contava una història que tenia molt a veure amb ell, però l’excitació de veure com se’l reconeixia després de tants anys només li va valer per morir d’una sobredosi de barbitúrics dies abans de l’estrena de la pel·lícula.
Les “purple hearts” van ser les més populars. Quan van desaparèixer, els mods van descobrir les “french blues” o “blues”, les “dexys” (dexedrina), les “bennies” (benzedrina) i les “black bombers”. Els mods solien anomenar les amfetes amb noms com “pills”, “speed”, “dubes” o “leapers”. Les solien pillar a les cafeteries i a camells situats a cada cantonada del Soho. Locals com l’Scene, La Discoteque o el Marquee també tenien els seus camells engrescant el públic. Harry Saphiro contava al seu valuós article: “Al capdavant estaven membres de les més importants bandes criminals britàniques dels 60s. Portaven molts clubs del West End i no estaven disposats a permetre que es fes cap negoci rendible sense que ells en traguessin cap benefici”. El Flamingo després del “cas Profumo” va endurir les mesures de seguretat i no se n’hi solien passar, la penya se les havia de prendre abans d’entrar. Com funcionava tot això us ho vaig explicar prou detalladament al meu relat “Up West” (dividit en cinc “empatollades”) on tot està inspirat en les experiències reals de mods originals i només el nom dels protagonistes són ficticis.
El “Pills” de Bo Diddley i el “Got To Have Some” de Willie Mabon (que deia “n’haig d’aconseguir alguna, haig de tenir-ne, en necessito alguna”) van ser dos himnes dels mods pastillers del club Scene. De tots és ben sabuda la relació dels tres primers singles dels Who (“I Can’t Explain”, “Anyway, Anyhow, Anywhere” i “My Generation”) amb les amfetes, però la cançó britànica que més mod m’ha semblat en aquest sentit sempre ha estat el “Purple Pill Eater” dels Wild Ones a ritme d’ska.
Les amfetamines no van ser, però, les úniques drogues dels mods. Tom Wolfe deia al seu relat “Noonday Underground”: “Tots els adolescents de classe obrera saben que per cinc xílings no et pots emborratxar a un pub, però pots comprar prou píndoles –‘purple hearts’, ‘dept bombs’ i altres delícies de les arts farmacològiques- o ‘hash’ –oh, el boig cannabis!- per estar col·locat durant hores”. Els hàbits heroïnòmans dels modernistes del jazz van caure en desús, però no totalment. Brian Lovegrove contava al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: “Vam allargar-nos al 101 Club de Brighton. Recordo que hi havia un gran contingent de mods de Londres penjats d'heroïna. Hi havia una atmosfera paranoica realment horrible en aquell lloc”. Certament, l’heroïna pegava poc amb aquell moment d’eufòrica excitació. D’alcohol no se’n va deixar de consumir però també va perdre protagonisme davant la cafeïna (Coca-Cola, caputxinos…) i demés excitants químics. Al mateix llibre es diu: “Qui necessita alcohol havent pastilles a grapats i la millor música del món per ballar?” De la mateixa manera que cal no despistar-se amb tant sensacionalisme i entendre que no tothom necessitava col·locar-se. Dennis Munday diu al “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley: “Jo mai vaig necessitar cap droga per mantenir-me despert tota la nit, la música era el meu ‘speed’, mentres en sonés jo no podia parar de ballar”...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada