lunes, 29 de mayo de 2017

QUÈ T'EMPATOLLES ARA? 30- MODS: INDIVIDUALISTES O GREGARIS? per Robert Abella


En l’empatollada del mes passat -MODS I IDEOLOGIA POLÍTICA- em vaig adonar de com diferent n’és una manifestació modernista quan ve d’un individu de quan ve d’un grup, la qual cosa trobo que té molt a veure amb com de diferent és parlar amb un adolescent a soles a quan els hi parles quan estan amb la seva colla d’amics, els valors que et transmeten moltes vegades poden esdevenir fins i tot antagònics. Això ens demostra que ser mod, per si us n’havíeu fet una idea idealitzada, no té gaire d’especial i que els mods són simplement uns joves com uns altres producte del seu temps. El Modernisme va néixer impulsat per joves de classe obrera que miraven de cultivar-se per assolir un enriquiment cultural que reafirmés la seva individualitat davant un món aborregat; malgrat això, en l’actualitat ser mod pot resultar molt enriquidor segons per a qui, però també convertir-te en una persona obsoleta i anul·lada, com també simplement pot suposar un moment fugaç de la teva joventut sense cap mena de transcendència personal. 

Al meu llibre «Revival Mod 1974-1988. Historia de un renacer» (Lenoir, 2008) em va agradar citar aquella memorable sentència de Steve Marriott que deia: «Mod és una expressió individual, així és com comença. Tan aviat com esdevé una expressió de masses, deixa de ser original i mor». Segurament, això ho va dir pensant en qualsevol manifestació cultural -sigui roba, sigui música- però aquesta és -i no una altra- la llei més bàsica que regeix tots els aspectes del Món Mod, l’equilibri natural del Cosmos Mod. L’escena Mod està formada per desenes -potser centenars- de minúsculs nuclis de mods que uns pocs activistes -moltes vegades un sol- han aconseguit aglutinar quasi sempre fent partícips alguns cinquantistes, seixantistes, escuteristes, skinheads, suedeheads, soul-boys o algun modern sense ambient. La immensa majoria d’aquestes microescenes, si aconsegueixen preservar el seu exclusivisme, acabaran desintegrant-se al cap de cert temps degut al desgast de veure sempre les mateixes cares i ballar la mateixa música. Moltes vegades d’una microescena en solen sortir d’altres; de vegades en sorgeixen d’alternatives per oposició, de vegades solen acabar amb escissions i de vegades, si han aconseguit aglutinar força penya, solen animar que els seus assidus no mods intentin crear la seva pròpia escena (com podria ser el cas d’skinheads o soul-boys). Però si una microescena creix massa, sol acabar atraient a tota mena de gent i animar els seus seguidors amb menys capacitat per engrescar-se amb els aspectes culturals del moviment a associar-se per divertir-se de maneres poc assenyades o, inclús, atreure a colles d’indesitjables a implantar el seu domini mitjançant la violència, portant aquella microescena a la seva degradació i, arribats a aquest punt, en el millor dels casos, a la seva mort. O es mor d’avorriment per petit, o es mor de violència per massa gran. Aquest és l’equilibri vital que regeix en el Cosmos Mod.

Us he fet una tria de cites que venen a reflectir aquesta evolució en el moviment Mod original: 
Els Mods no eren una banda o un grup o una tribu, ni existia cap terme col·lectiu apropiat per qualificar aquell moviment estilístic. Eren individus obsessionats en la roba i la moda. Allò que els unia era una actitud semblant davant la vida.
(Terry Rawlings a “Mod: a very british phenomenon”)

Va tenir els seus arrels cap a 1960, quan uns quants adolescents van destacar per la seva obsessió per la roba. No n’hi havia gaires, només unes quantes dotzenes disperses per tot el país. No anaven en colles, ni derivaven de cap estil adolescent anterior. No es van fer famosos, simplement perquè no s’anomenaven a ells mateixos amb cap nom que els definís i això no permetia que els mitjans de comunicació tinguessin un nom a que agafar-se. No eren tangibles ni queien en patrons fàcils. Com que cap d’ells va deixar la seva empremta en altres esferes, mai van fer-se populars com a col·lectiu. Aquest era el seu propòsit, no volien ser exemples, però existien, cadascun d’ells, com a estilistes individuals.
(Nik Cohn, a “Sharper Word. Una antología Mod” de Paolo Hewitt)

A poc a poc, aquest narcisisme i l'obsessió per la roba es va estendre a altres joves. El que abans havia estat una expressió d'individualisme es va convertir en un autèntic culte.
(Terry Rawlings a “Mod: a very british phenomenon”)

Com no sortien a la premsa ni a la televisió, la seva influència no transcendia de l’àmbit local. Però altres nois els veien pel carrer, els imitaven i expandien la seva influència de barri en barri. Gradualment, la nova actitud de vestir-se per a agradar-se a si mateix més que per a rebel·lar-se va anar imposant-se i al 1962 ja hi havia prou conversos com per formar una secta, que va rebre el nom de Mod. Inevitablement, amb l’aparició d’un moviment formalitzat, es va perdre bona part del perfeccionisme original i molt individualisme va desaparèixer també. 
(Nik Cohn, a “Sharper Word. Una antología Mod” de Paolo Hewitt)

Eventualment podíem ser-ne entre quinze i vint nois i noies esperant l'autobús per anar al Lyceum. Una colla va aparèixer de sobte per la cantonada insultant-nos per la nostra roba i els nostres pentinats. Era penya xunga que generalment pervenien de famílies criminals. Ens amenaçaven i tractaven de esgarrar-nos la roba. Ens cridaven "maricons" o "somiadors" per vestir camises de color rosa i coses així. Va ser horrible. Un dels meus companys no va sortir de casa durant tres mesos perquè l'havien amenaçat. Més o menys un any després, quan l’estil Mod va esdevenir més comú, de cop i volta volien ser amics nostres. Van provocar baralles al Locarno i al Tottenham Royal també. Per nosaltres, aquesta va ser la gent que va fer malbé l’escena i van suposar la mort de la part artística del moviment Mod. 
(Mickey Modern, a “Mods: The New Religion” de Paul Anderson)

El moviment Mod es va tornar violent quan va fer-se massa gran.
(Richard Weight a “Mod, a very british style”)

Al 1964 el Modernisme original havia mort. L’autèntic mod es va apartar de l’escena. La popularitat havia diluït totalment la seva causa, i els mods contemplaven horroritzats com un moviment elitista no podria mantenir-se per ell mateix havent atret a tants adeptes.
(Paolo Hewitt a “Sharper Word. Una antología Mod”)

A partir de llavors ja no era Modernisme, era una altra cosa ben diferent. L’actitud va canviar i ja no consistia en ser modern sinó en ser membre d'una banda. Nosaltres érem mods per l'estil, la moda i l'estil de vida, sempre pendents de les novetats. Ens fixàvem en ells i ells es fixaven en nosaltres, i érem tan diferents. No eren més que una tribu!
(Richard Weight a “Mod, a very british style”)

Ara els mods eren l’esglaó més baix del jovent, nois durs sense cap perspectiva ni diners. Res a veure amb els mods que ho havien començat tot, aquells que estaven determinats a millorar-se a ells mateixos. Me’n vaig apartar i vaig deixar de ser mod, em vaig comprar una jaqueta ordinària i vaig preferir semblar un estudiant o alguna cosa així.
(Penny Reel, a “Mods: The New Religion” de Paul Anderson)

Per acabar, us aporto una cita extreta d’unes declaracions fetes per Paco Ortega al modzine lleidatà «Los flequillos de la morsa» al 1993. Paco és un madrileny que fa anys treballa de professor per instituts del Baix Cinca i va ser baterista de diversos grups, entre els quals dels madrilenys Los Flequillos (molt possiblement, el primer grup mod espanyol) i dels lleidatans Unexpected. Les seves declaracions sobre l’escena Mod madrilenya dels 80s em valen d’exemple per demostrar-vos que aquesta evolució no només es va donar als 60s a Anglaterra sinó que ha continuat donant-se al llarg dels temps i arreu:

«L’escena Mod que jo vaig conèixer era musical, divertida: ballar, escoltar música, fotre claus, prendre drogues... De sobte, van començar a aparèixer una espècie de cretins mentals i va començar la violència. Les festes al Rock-Ola acabaven en autèntiques batalles campals a l’Avenida América. I, com a mi tot això no m’interessava, me’n vaig haver de desentendre. Crec que la culpa la va tenir un poc ‘Quadrophenia’. Amb l’arribada de la violència va acabar la primera època daurada de l’escena Mod madrilenya.»


No hay comentarios:

Publicar un comentario