Soul i Funk, la banda sonora del Black Power.



En el moment en què l'activista i líder africà nord-americà Stokely Carmichael va fer el seu històric discurs de "Black Power" l'any 1966, la música soul i el funk ja estaven clarament vinculades a la campanya pels drets civils que portagonitzava la societat afroamericana. Tanmateix, el pacifisme del moviment dels drets civils estava sent eclipsat per demandes més militars i la música soul va assumir un to diferent. Es va convertir en la banda sonora del moviment del Black Power i el Black Panther Party.

Com a gènere, el soul era més que una simple música popular: era una expressió de la lluita afroamericana a partir dels anys 50 la qual reclamava drets i justícia en un període d'intensa discriminació i violència racials. El tema “The change gona come" de Sam Cooke va ser escrit en 1963 i ràpidament es va convertir en l'himne del moviment després del seu llançament el 1964.
La consciència negra emergent va ser la que va celebrar l'herència afroamericana amb confiança i afirmació, i va trobar expressions en cançons pel canvi com el tema de James Brown, "Say it Now, Say it Loud, I'm Black and I'm Proud" l'any 1968. El missatge era clar i vinculat directament al treball dels Black Panthers, qui havien establert programes d'aliments, transport i serveis legals i mèdics que posteriorment es van copiar a nivell local i internacional.
Aquesta transformació social i d'afirmació pels drets civils no es veia només a les imatges icones de les Panteres Negres en jaquetes de cuir negre amb fusells a punt, es va escoltar també en la música que es tocava en directe i en emissores de ràdio del país.

El vincle entre la música i la política de l'època és destacada per Steven Swartz en el seu assaig, "Black Radio i Black Disc Jockeys: Transforming Neighbourhoods into Brotherhoods", quan assenyala que els Djs de música negra 'no només punxaven els l’últims èxits de soul i i de R&B, també eren activistes pels drets civils que van ajudar a organitzar fons de finançament i projectes d'educació per a votants, van emetre informació clau sobre les marxes i les protestes, i després es van unir quan estaven fora d’antena.
"Les cançons que van fer i els missatges codificats que retransmetien entre aquestes cançons van inspirar i van reunir els seus oients", diu Swartz.
Les lletres de les cançons eren lletres d'activistes i tenien com a objectiu despertar la consciència de la comunitat negra i fer.los vore el poder que tenien de forma col·lectiva. 'Be Black Baby, Be Black' Grady Tate o 'Get Involved' de George Soule eren pura agitació cap a l'acció directa del Black Panthers, més que cap missatge generalitzat sobre la consciència negra. Fins i tot Marvin Gaye va escriure una cançó que apuntava les Panteres. La seva cançó 'You're the Man' es refereix als plans de benestar social del partit.

Els primers artistes de rap i hip hop com els Watts Prophets van escriure cançons que feien servir la paraula 'nigger' per al·ludir a aquells que no estaven involucrats activament en la lluita. La cançó 'Take It' de 1971 de Watts Prophets va ser un bon exemple.
Gil Scott-Heron va tornar a treballar el seu rap seminal "The Revolution will not be Televised", originalment gravada només amb conga i bateria, per la qual cosa podria emetres de manera més àmplia. Les seves paraules ressonaven amb l'esperit dels temps.

El Black Panther Party també tenia els seus propis músics, que treballaven tant com d’activistes com a músics, recolzant manifestacions i recaptació de fons. Elaine Brown es va unir a les Panteres quan encara estava a l'escola de Los Angeles i va ser ministra d’informació dels Panthers i posteriorment cap del partit. Va treballar amb el músic de jazz i compositor Horace Tapscott per produir el seu àlbum “Seize the Time” l’any 1969 i el seu segon àlbum, “Until We're Free”, llançat per Motown en 1971. Va utilitzar imatges fortes i estridentes i va escriure l'himne nacional del partit "The Meeting".

Els Black Panthers van comprendre el gran potencial de la cultura popular com a mitjà per difondre el seu missatge revolucionari i quan Emory Douglas, ministre de cultura dels Panthers, es va adonar en escoltar alguns dels membres que cantaven mentre treballaven en la distribució setmanal del diari The Black Panther (van arribar a circular 400.000 exemplars), va recolzar la creació del grup vocal conegut com The Lumpen. Els membres originals van ser Bill Calhoun, Clark 'Santa Rita' Bailey, James Mott i Michael Torrance. Tots havien cantat en grups en el passat, aquest van reescriure cançons antigues amb noves lletres plenes de compromís com "Revolution is the Only Solution" i "Old Pig Nixon", van escriure diverses cançons de protesta, incloent "Bobby Must Be Set Free", que es referia a l'empresonament de Bobby Seale, el cofundador dels Panthers. Van recórrer la costa oriental i de vegades van ser recolzats per bandes de rock com The Grateful Dead i Santana. El vocalista de Lumpen Michael Torrance descriu la música del grup com "simplement una altra faceta de servei al Partit i la Revolució". El grup tindria només un llançament, el seu single de 1970, "Free Bobby Now". El Dj, escriptor i acadèmic Rickey Vincent va publicar un llibre sobre la música de les Panteres Negres, anomenat "Music Party", i sosté que la importància de la música al moviment del poder negre i el Black Panthers Party han estat subestimats en la història de la política durant tot aquest temps, continua diguent que la influència i l'amplitud de la música no es pot subestimar. Segons Vincent, quan entenem els antecedents, poden escoltar i comprendre frases inclús en clàssics de l'època, incloent 'Soul Man' de Sam i Dave , que va ser escrit per Issac Hayes després d'observar un informe sobre el motí de Detroit el 1967. Aquest es va inspirar en la forma en què els residents havien marcat els edificis de propietat negra, aquells que no van ser destruïts en els disturbis, amb la paraula "Soul" i així es van crear lletres que estaven molt codificades en termes de poder i resistència de la comunitat negra.

Una bona mostra del tema que tractem amb aquesta entrada son els dos volums del recopilatori "Black & Proud:The Soul of the Black Panther era" el qual recull el canvi sísmic de la música popular negra a partir del so Motown, apolítico i la transformació d'una part d'aquest en un so funk desafiant i combatiu. Al primer volum es composa de 18 pistes on destaquen temes com "The Revolution Will Not Be Televisioned" de Gil Scott-Heron, "Ghetto Reality" de James Brown o "Ghetto Child" de Curtis Mayfield desprenent orgull, ràbia i geni a parts iguals, curiosament és troben a faltar algun tema de Sly and the Family Stone, responsables en bona part de la politització de la música soul. Tot i això, és una bona mostra del que podria ser la BSO del moviment afroamericà durant la decada dels 70.
El segon volum més eclèctic o no tan uniforme com el primer, ja que aquest està conformat fins i tot per artistes de reggae com Derrick Harriot o de jazz com Cannonball Adderley tot i tenint el soul i el funk com a base principal, 19 talls fantàstics carregats de compromís i lletres afilades, a destacar el tema que obri el recopilatori "I'm Talkin' Bout Freedom" del meravellós Syl Johnson, "Brown baby de Derrick Harriot o I Wish I Knew (How It Would Feel To Be Free) de Marlena Shaw.


Font:http://www.abc.net.au arrel l'article de Cathy Peters, juny 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Entrevista a... LAS INFRARROJAS (Especial Sant Antoni Pop Festtival, Betxí 20/01/18)

A la cabina de l'Allnighter... BERNAT FA (Castelló)

A la cabina de l'Allnighter... HELENA HOLIDAY (Barcelona)