QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 31 MODS I HOMOSEXUALITAT per Robert Abella




Als mods, al llarg dels temps, se’ls ha pogut titllar de moltíssimes coses. Ja sabeu: fatxendes, fatxes, vanitosos, homosexuals, extravagants, violents, covards, ridículs, imbècils... Normalment és per part de gent que opina sense estar informada o que els és del tot impossible entendre de què va, i sol ser resultat de l'aversió i desconfiança que crea tot aquell que defuig formar part del ramat i aspirar a ser diferent. De totes aquestes acusacions potser sigui la que fa referència a l’homosexualitat dels mods la més fàcil de rebatre, però cal dir en defensa dels ignorants i/o malintencionats acusadors que de motius al llarg de la història n’han donat per a donar i per a vendre’n.
El primer motiu ja el trobaríem en expressions modernistes antecedents directes dels mods, com seria el cas dels modernistes del Jazz o dels estilistes jueus, pel fet de donar forma a un moviment eminentment masculí. Naturalment, això va ser així perquè els nois de les dècades dels 50s i 60s tenien més diners i gaudien de més llibertat per part dels pares que les noies. Aquest fet va anar diluint-se al llarg dels 60s, quan les noies van començar a incorporar-se al món laboral i emancipar-se dels seus pares. Tanmateix, és curiós que amb el Mod Revival de 1979 es tornés a donar aquesta circumstància d'abassegadora majoria de nois entre els neo-mods, però aquí el motiu el trobaríem en la violència que envoltava aquella escena tan inspirada en «Quadrophenia».

El segon ve per la seva manera de vestir. Els primers mods van sentir la necessitat d’acompanyar les seves ànsies de superació creant un estil de vestir elegant que s’adeqüés als seus gustos i s’adigués amb la seva edat. El simple fet de ser homes de classe obrera i demostrar aquesta preocupació pel vestir ja els convertia en sexualment sospitosos. Els rics havien de fer ús de l’elegància per demostrar el seu estatus social, però aquesta fixació en joves de classe obrera en aquells temps els posava de seguida en el punt de mira de tothom. Richard Weight, al seu llibre “Mod, a very british style”, diu: «Per primera vegada, els joves de classe treballadora estaven mostrant una obsessió amb la roba que prèviament només s'havia observat en el moviment Gai. El Modernisme ha perdurat perquè sempre hi haurà qui vulgui vestir bé en aquest món gris que voldria veure’t constantment fet una merda». El punt de partida per apartar-se de l’estètica pròpia dels adults i dels fatxendes de classe alta el van trobar en el juvenil estil Ivy League -tant propi dels joves universitaris nord-americans com dels jazzistes del Bebop-, la correcció del qual els va mantenir dintre la discreció ja que, de fet, la imatge Ivy League estava inspirada en l’elegància britànica. La primera incorrecció estètica en que van caure els mods primigenis del Jazz modern va ser quan, a la segona meitat dels 50s, es van enamorar del sexi cenyiment de l’Italian Look. Ells van ser els primers britànics en extreure’l del context artístic i vestir-lo al carrer. Aquella jaqueta cenyida i curta que permetia veure aquells pantalons cenyits marcant culet i paquet reforçava les intuïcions dels malpensats. 

Però, la gran i autèntica revolució estètica dels mods va arribar quan, impulsats per la seva joventut i per la seva necessitat d’originalitat, se’n van cansar d’haver de vestir en rígid color negre i tonalitats de gris, i van atrevir-se a incorporar roba de color a la seva indumentària. Com deia Paolo Hewitt al seu llibre “The Soul Stylists”: «Els homes adults portaven vestits foscos de caire conservador. El color estava mal vist. Era un signe de feminitat. Tota aquesta rigidesa va canviar amb Cecil Gee, un sastre lituà establert a Londres». Efectivament, Cecil Gee s’havia fet popular per abastir tota mena de professionals de l’espectacle, les extravagants creacions que havia de fer pels seus clients va convertir la seva sastreria en un lloc força visitat per gais; havent estat l’introductor de l’Italian Look a Gran Bretanya, va atreure els joves modernistes que volien vestir com els seus herois jazzistes i va ser a la seva sastreria on van trobar originals peces de vestir en colors insospitats que fins llavors només s’havien atrevit a vestir els gais. A partir d’aquest fet, els mods van copsar de seguida que si volien trobar alguna cosa original amb colors atrevits calia regirar per les botigues freqüentades per homosexuals. Així que si algú volia acusar els mods d’homosexuals ja tenia un altre motiu. 

La influència gai en els mods cal posar-la, indubtablement, al mateix nivell d’importància que la dels músics i marines nord-americans, estudiants francesos, immigrants jamaicans i italians, o comunitat jueva. Aquí teniu algunes il·lustratives cites extretes del “Mod, a very british style” de Richard Weight sobre aquest fet:
«La influència gai va ser crucial per als primers mods. Pels clubs de Londres s’hi movien gran quantitat d'homosexuals amb extravagants vestits blancs i talons alts. Els mods s’hi van fixar en el seu ardit de semblar com més originals i atractius millor.»

«Em vaig comprar una formidable camisa rosa a una botiga que es deia Gay Lord. La vaig posar a rentar i a l'endemà quan vaig anar a buscar-la no hi havia manera de trobar-la. Li vaig preguntar a ma mare on era la camisa rosa i em va contestar que l’havia estripat. No m’ho podia creure! Li vaig preguntar per què ho havia fet i em va dir: ‘Perquè tothom pensarà que ets marica. Et donaré diners i te’n compres una altra, però, si us plau, que no sigui de color rosa’».

«En aquell moment ser gai t’abocava a la burla, l'ostracisme o, directament, a ser agredit. L’homosexualitat entre homes majors de 21 anys va ser legalitzada al 1967, i només a Anglaterra i a Gal·les. Vestir de rosa no només suposava un estil de vida sinó també un acte de desafiament, i tot això els mods ho van capgirar. No és que els mods fessin una campanya pels drets dels homosexuals, els mods van suposar el primer moviment juvenil en connectar estretament amb la cultura gai».

A més a més, hi havia massa coses en els mods que qualsevol mortal només podia explicar-se relacionant-ho amb l’homosexualitat. Com sinó es podia explicar que es vestissin per agradar-se a ells mateixos i no per agradar les noies? Com era que als seus clubs no s’hi anés a lligar quan l’únic motiu de ser dels salons de ball era aquest? Com era que dins dels clubs els nois i les noies ballaven a rogles diferents? Per què, quan un noi i una noia mods deien que eren parella, no se’ls veia mai agafats de la mà o fent-se un petó com a la resta de parelles? 
Per acabar d’embolicar la troca, qualsevol persona no gaire entesa en el tema que entrés a Le Duce, el club gai del Soho, i a l’Scene, el club mod per antonomàsia, molt possiblement l’única diferència que hi podria distingir seria el nombre de noies assistents. A Le Duce la música que hi predominava quan la moda Mod de mitjans 60s era Tamla Motown; la dolçor del seu so i de les lletres amoroses de molts dels seus temes van collar com cap altra en l’escena gai. A “Mod, a very british style” també es diu: «El principal club dels mods –l’Scene de Ham Yard, darrere de Shaftesbury Avenue- era bàsicament una fidel versió del club (gai) Le Duce. Econòmicament, els que freqüentaven l'Scene i Le Duce tenien del mateix origen social obrer propi del sud i de l’est de Londres. Ambdós grups es fixaven molt en la manera de vestir, que era ben semblant, cosa que no tenia res d’estrany perquè solien comprar a les mateixes botigues. Ambdós grups prenien les mateixes drogues i compartien la mateixa música».

I estic del tot convençut que el darrer motiu d’aquesta confusió el trobaríem en el senzill fet que de mods homosexuals de ben segur que n’hi devia haver més d’un. Em nego rotundament a negar aquesta possibilitat malgrat que Ken Browne digués al “Mod: a very british phenomenon” de Terry Rawlings: «No vaig conèixer mai cap mod homosexual. Tots eren força heterosexuals, encara que no demostressin gaire interès per les noies. Estaven massa absorts en si mateixos, en les seves escúters, roba i pastilles. Vaig tenir unes quantes núvies però cap d’elles era mod».
Independentment de si llegint aquesta empatollada meva us ha quedat prou clar com si no, us recomano llegir igualment l’article «Gay London at Le Duce» que el blog Jack That Cat Was Clean va publicar el 28 de febrer del 2008, article originalment publicat al magazín QX.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Entrevista a... LAS INFRARROJAS (Especial Sant Antoni Pop Festtival, Betxí 20/01/18)

A la cabina de l'Allnighter... Andy Allnighter

A la cabina de l'Allnighter... BERNAT FA (Castelló)