Dizzy Gillespie for president!



Les contribucions de Dizzy Gillespie al jazz han sigut enormes, fet pel que és considerat un dels millors trompetistes de jazz de tots els temps (alguns dirien el millor), va ser un mestre entusiasta, innovador, qui ansiava en transmetre els seus coneixements a les següents generacions, assegurant així que el bebop acabaria convertint-se en el fonament del jazz.
Dizzy Gillespie també va ser un dels principals fundadors del jazz afro-cubà (o llatí), afegint la conga de Chano Pozo a la seva orquestra el 1947, i utilitzant complexos ritmes des del principi. Líder de dues de les millors bandes de la història del jazz, Gillespie es va diferenciar de molts artistes de la generació bop per ser un mestre i un showman que podia fer que la seva música semblara accessible i divertida per al públic. Amb les seves galtes inflades i la trompeta doblegada, Dizzy era un comediant natural, també va ser un magnífic cantant de scat i ocasionalment va tocar la percussió llatina per divertir-se, però va ser la seva forma de tocar la trompeta i la seva capacittat de lideratge que el van convertir en un gegant de jazz.

El més jove de nou fills, John Birks Gillespie, es va ensenyar el trombó i després va canviar a la trompeta quan tenia 12 anys, crescut en un entorn de pobresa, va obtenir una beca a una escola agrícola (Laurinburg Institute a Carolina del Nord), escola que va abandonar l’any 1935 per buscar feina com a músic. Inspirat i inicialment molt influït per Roy Eldridge, Gillespie (que aviat va guanyar el sobrenom de "Dizzy") es va unir a la banda de Frankie Fairfax a Filadèlfia. En 1937, es va convertir en membre de l'orquestra de Teddy Hill ocupant el lloc d’Eldridge. Dizzy va fer el seu debut enregistrant la interpretació de "King Porter Stomp” per part de Hill, durant el seu curt període amb la banda va recórrer Europa. Després d'un període d'independència, es va unir a l'orquestra de Cab Calloway (1939-1941), El músic va haver d’abandonar després d'un incident, sembla que algú van gastar una broma a Calloway, i aquest va acusar a Gillespie (el culpable era Jonah Jones), Dizzy va ser acomiadat d’inmediat.

Llavors Gillespie ja havia conegut a Charlie Parker, qui va confirmar la validesa de la seva recerca musical. Durant els anys 1941-1943, Dizzy va passar per moltes bandes, incloses les protagonitzades per Ella Fitzgerald, Coleman Hawkins, Benny Carter, Charlie Barnet, Fess Williams, Les Hite, Claude Hopkins, Lucky Millinder (amb qui va gravar el 1942) i fins i tot Duke Ellington (durant quatre setmanes) també va aportar diversos arranjaments a bandes com la de Benny Carter, Jimmy Dorsey i Woody Herman; aquest últim li va aconsellar renunciar a tocar la trompeta i adherir-se a la producció a temps complet.
Ni que dir que Dizzy va ignorar els consells, tancat a la Minton's House of Uptown i Monroe, va posar en pràctica les seves noves idees i a la fi de 1942, es va unir a la gran banda d'Earl Hines on Charlie Parker va ser contractat com a tenor, l'orquestra tot i ser poc recordada va ser la primera en explorar el primerenc bebop. Llavors Gillespie ja tenia el seu estil propi, moment en que va escriure la seva composició més famosa “A Night in Tunisia”, a banda va tindre el temps suficient per gravar uns quants temes amb Eckstine el 1944 (el més notable "Opus X" i "Blowing the Blues Away"). Aquest any també va participar en un parell de sessions dirigides per Coleman Hawkins que sovint es consideren com les primeres composicions de bebop, menció especial per a "Woody'n You".

Del treball colze a colze amb Charlie Parker van naixer composicions com ara "Salt Peanuts", "Shaw Nuff", "Groovin 'High" i "Hot House" fanàtics del swing es trobaven confusos a mesura que el so evolucionava; com a mostra la reinterpretació de "I Can't Get Started” de Bunny Berigan. Els següents dos anys van ser frenetics en la carrera del trompetista, finalment, el nou estil començava a prendre protagonisme dins l’esfera del jazz. Gillespie va liderar una gran banda sense èxit el 1945 i a finals d'any va viatjar amb Parker a la costa oest per actuar al club de Billy Berg a L.A. per una audiència poc entusiasta Dizzy (sense Parker) va tornar a Nova York de seguida.
L'any següent,  va formar una orquestra força influent que va sobreviure durant gairebé quatre anys memorables. Van convertir "Manteca"en un estàndard, l'emocionant i futurista "Things to Come", i "Cubana Be / Cubana Bop" com a carta de presentació amb Chano Pozo. Junt als futurs membres originals del que seria més endavant el Modern Jazz Quartet (Milt Jackson, John Lewis, Ray Brown i Kenny Clarke), a demés de James Moody, J. J. Johnson, Yusef Lateef, i fins i tot un jove John Coltrane, la gran banda de Gillespie era un terreny de cultiu per a la nova música. La boina de Dizzy, el goatee i les "ulleres de bop" el van convertir en un símbol de la música i la seva figura més popular. Durant els anys 1948-1949, gairebé totes les bandes de swing anteriors estaven intentant tocar el bop, i durant un breu període, les grans companyies discogràfiques van intentar posar de moda aquest estil.

Cap a 1950, “la moda” havia acabat i Gillespie es va vore forçat, a causa de les pressions econòmiques, a trencar la seva orquestra revolucionària. Va tenir reunions ocasionals (i sempre emocionants) amb Charlie Parker (incloent un fabulós concert de Massey Hall en 1953) fins a la mort d’en “Bird” en 1955. Va encapçalar sessions de gravació de totes les estrelles (Stan Getz, Sonny Rollins i Sonny Stitt entre altres) i va liderar combos que, per un temps, també van comptar amb Coltrane i Milt Jackson en 1951. El 1956, Gillespie va ser autoritzat a formar una gran banda i realitzar una gira a l'estranger patrocinada pel Departament d'Estat. Va ser tan exitós que van seguir els viatges, incloent recorreguts extensos al Pròxim Orient, Europa i Amèrica del Sud, i la banda va sobreviure fins a 1958. Entre els joves protagonistes estaven Lee Morgan, Joe Gordon, Melba Liston, Al Gray, Billy Mitchell , Benny Golson, Ernie Henry i Wynton Kelly; Quincy Jones (juntament amb Golson i Liston) van aportar alguns dels arranjaments. Després de la ruptura de l'orquestra, Gillespie va tornar als principals grups petits, amb Junior Mance, Leo Wright, Lalo Schifrin, James Moody i Kenny Barron. Va conservar la seva popularitat, de tant en tant va dirigir grans bandes especialment muntades per l’ocasió i va participar en diversos festivals de jazz. A principis dels anys 70, Gillespie va anar de gira amb els “Gegants del Jazz” (Thelonious Monk, Kai Winding, Sonny Stitt, Al McKibbon, i Art Blakey) al voltant d'aquell moment, la seva trompeta començava a desaparèixer, una disminució progressiva que faria que la majoria dels anys 80 estigues practicament desaparegut. No obstant això, Dizzy va romandre com a inspiració i referent per músics més joves, i durant els últims anys va ser el líder de l'Orquestra de les Nacions Unides (amb Paquito D'Rivera i Arturo Sandoval). Va estar actiu fins a principis de 1992, l’any següent la trompeta de Dizzy Gillespie deixaria de sonar per sempre víctima d’un càncer de pàncrees.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew