Què t’empatolles ara? 32: SER MOD per Robert Abella

Generalment, s’accepta que ser mod és anar a la moda juvenil londinenca de mitjans 60s. Això és: vestit cenyit de tres botons i solapes estretes, corbata estreta, sabates o mocassins ben lluents, o també Fred Perry, Levi’s i desert boots, amb la indispensable parka militar en tots dos casos; i posseïdor d’una o vàries escúters italianes -Vespa o Lambretta- en models dels 60s. I au. Realment, sembla que no faci falta res més. Jo m’he trobat amb casos de gent que, havent assolit això, demostraven una total despreocupació cap a altres aspectes que per a altres poden ser essencials i imprescindibles. Per a mi, per exemple, trobo que aquests mínims almenys -i dic «almenys» per ja posar-me a esperar massa, com certa actitud alliberada i modernista davant la vida- haurien de complir amb el requisit musical, però m’he trobat casos que ni això complien. Normalment, la gent que es conforma amb aquesta interpretació tan bàsica sol demostrar ser un ignorant en tota la resta d’aspectes que conformen l’univers Mod. 

Per poc que hom faci per informar-se una micoteta, pots trobar-te per qualsevol dels llibres sobre mods que s’han anat editant aquests darrers anys explicacions com aquesta:

“Què és Mod? A alguns els recordarà quan visitaven clubs de Jazz o cafeteries del Soho a finals dels anys cinquanta. Mentre que per altres això significarà escapades als clubs juvenils dels seus amics jueus del nord de Londres a principis dels anys seixanta. Per a altres, que potser es consideraven l'elit, ser mod va consistir en afartar-se d'amfetes per The Scene o The Flamingo, vestits a mida i sortir al ‘Ready Steady Go!’ televisiu com a membre de l'audiència. També hi haurà qui consideri els seus anys mods aquells de batalles territorials amb altres colles de joves al Londres de mitjans dècada, amb periòdiques visites a les ciutats costaneres per fer front a l’’enemic natural’: els rockers. Ser mod li podria recordar a algú els seus anys d’institut a Lincoln cap al 1967 quan somniava despert a classe amb rendir als seus peus aquella rossa enlluernant-la amb la seva resplendent camisa i la seva Lambretta.Tot i la legitimitat i validesa de cadascun d'aquests exemples esmentats, tots són ben diferents i cap definitiu». 

A Martin Gainsford se li va fer necessari introduir així la seva interessantíssima participació en el “Mojo Talkin’. Under the influence of Mod” de Tony Beesley, on va aportar un acurat article sobre la immensa influència del cinema i de la televisió en els joves modsoriginals. Més endavant diu: «Mod pot ser rodar en escúter amb parka o anar al futbol amb una camisa i pantalons perfectament planxats i sabates ben embetumades. Fins i tot en expressions tan diferents, després d'un examen més detallat, hi podem distingir com es manifesten certs aspectes comuns. Potser els elements més definits són la joventut, l'aspiració, l'estil, la música, l'atenció al detall i la mobilitat. Tots aquests factors estan inserits en el codi d’un mod».

La versió estandarditzada a la qual us feia referència al principi de l’article és la que es va vendre quan la moda Revival Mod del 1979 totalment inspirada en «Quadrophenia», la pel·lícula basada en el disc dels Who del mateix títol on Pete Townshend trena les cançons per oferir-nos una «obra conceptual» on s’evidencia com de vulnerables són els adolescents davant l’allau d’interessos que lluiten per aprofitar-se de la seva inconscient influenciabilitat: interessos econòmics només tenir el primer diner a la butxaca, ideològics només tenir edat per votar, etc. Generalment, quan una expressió modernista és sostreta del seu àmbit marginal per adequar-la al consum general, ja sol passar que allò que s’acaba venent és una versió empobrida i, normalment, massa distorsionada de l’amalgama de manifestacions que van donar forma al moviment original. El Revival-79 va ser resultat d’una enyorança que va anar creixent a mesura que anaven quedant enrera els esplendorosos anys en que Londres va presumir de ser la inqüestionable capital mundial de la moda. Aquest revivalisme va anar creixent al llarg dels 70s impulsat per dos aspectes totalment contraris a la naturalesa del moviment Mod original. Un era la nostàlgia, aspecte radicalment antagònic amb els orígens modernistes del moviment. I l’altra contradeia la multiculturalitat del Modernisme original amb un orgull nacional que enaltia el moviment Mod com la seva màxima i més genuïna manifestació cultural, relacionant-lo directament amb l’èxit incontestable dels grups britànics que van encapçalar l’Explosió Pop i les modes del Swinging London.

Als mods que no són britànics, de vegades he sentit referir-se a ells com a «anglòfils» o com a «fans dels 60s». En el meu cas, sí que em recordo rebotant-me davant l’abassegadora americanització dels meus companys més oberts a la modernitat -la majoria continuaven deixant-se dur per la despreocupació i comoditat del tradicionalisme- abraçant la modernitat britànica per preservar el meu exclusivisme natural. Vaig fer cap al moviment Mod via el Punk-77, al qual havia arribat -val a dir-ho- mitjançant els americans Ramones, que feien la música més juvenil que havia escoltat en ma vida. 

Durant aquests darrers gairebé trenta anys, part del meu temps d’oci l’he dedicat a informar-me sobre els mods originals, però no he renunciat en cap moment a gaudir de les noves iniciatives que hi veia sorgir dels activistes de l’escena Mod. A finals dels 70s vaig veure mods seguint la vessant més seixantera de la New Wave (Elvis Costello & The Attractions, B-52’s, Specials, Madness, Dexy’s Midnight Runners, Joe Jackson, Q-Tips...), prenent alguns grups punks com a punt de partida (Jam, Buzzcocks, Generation X...) i exhibint una estètica d’original barreja d’aspectes punks, mods i skinheads. Durant els 80s en vaig veure adequant-se estèticament a tot allò que convertien en moda botigues de Carnaby St com The Cavern o Merc, i seguint exclusivament els grups que es declaraven mods: grups del Revival-79 (Purple Hearts, Chords, Secret Affair, Squire, Lambrettas...) i altres que n’anaven sortint (Truth, Moment!, Gents, Makin’Time...). Però la norma general durant els 80s va ser intentar superar la comercialització i estandardització de la que eren víctimes la canalla mod que pujava; alguns van intentar ser moderns seguint les darreres tendències del Jazz-Funk i seguint grups britànics com Style Council, Level 0, Special AKA, Animal Nightlife, Blow Monkeys o Working Week; altres van intentar desmarcar-se de la denigrant violència quadrofènica adoptant positures més psicodèliques, i seguint grups com Barracudas, Mood Six, Times o Prisoners; i altres es van proposar esquivar tota comercialitat intentant crear un ambient més exclusiu o recuperant la tradicional afecció britànica pel Soul (recuperant clàssics de l’arrelada escena del Northern Soul) o tornant a l’estil dels 60s i gaudir de l’efervescent escena garatgera (Milkshakes, Crawdaddys, Tell Tale Hearts, Mod Fun, Creeps...). A finals dels 80s en vaig veure involucrant-se en l’escena de l’Acid Jazz i participant de la nova eufòria balladora desfermada per l’E. Als 90s també en vaig veure engrescats amb el nou moment de domini del Pop anglès -el Brit-Pop- seguint grups com Ocean Colour Scene, These Animal Men, Five Thirty, Blur o Oasis, com a continuadors de l’esperit revivalista i fent concessions a l’estètica casual. Ja al segle XXI n’he vist rebutjant el Northern Soul a favor del Modern Jazz, el Rhythm-and-Blues, l’Ska i el Soul primerenc per aprofundir encara més en els arrels del moviment, i a altres continuant mantenint-lo comercialment actualitzat per fer-ne bandera de l’orgull nacional que va embolcallar l’Olimpiada de Londres del 2012 i incorporant aspectes estètics hipsters mitjançant la popularitat de Sir Bradley Wiggins. Encara que també he vist tendències que em fastiguegen -com aquells que exhalen violència feixista, exclusivisme racial o elitisme de classe alta-, continuo esperant engrescadament veure moltes més formes d’interpretar l’esperit modernista. Perquè, encara que mai s’ha de perdre de vista la base cultural del moviment Mod, quasi que us diria que he acabat preferint aquells que, una vegada s’han amerat de tot allò que és més bàsic i genuí, han mostrat la inquietud d’anar més enllà i fer-ne una interpretació personal adequada al moment rebutjant limitacions papistes. Em sembla molt il·lustratiu que, discutint per aquestes xarxes socials, tots aquells que defensen furibundament que només hi ha una sola manera clara i ben definida de ser mod solen acabar la seva intervenció dient que ells ja no són mods. I a mi no m’estranya. Com no se n’ha de cansar un de ser mod d’una forma tan estricta i limitada! Potser és que no van saber ser mods!

La gent pot interpretar i reinterpretar tant com vulguin com va ser el moviment Mod original i com van ser els mods originals, però els fets del passat no els pot canviar absolutament ningú, i és evident que hi va haver moltes maneres de ser mod abans, durant i després que l’estil Mod fos comercialitzat durant la fase 1964-66. Més de mig segle després, absolutament ningú es pot atribuir el dret a dir-li als altres com cal ser mod, ni el possible Face possiblement més influent de la possible escena Mod londinenca (dic «londinenca», per si encara s’atribueixen la patent) actual. Si n’hi ha d’afectats per allò que va dir Richard Barnes a «Mods» sobre uns «autoproclamats líders del moviment Mod»! No se n’adonen, pobrets, que com més dret es donen a exigir als altres com han de ser, més llàstima fan?

La setmana passada, una jove em va entrevistar per al seu treball de recerca de batxillerat sobre «Les tribus urbanes» i es va sorprendre que a la pregunta «Què t’ha aportat ser mod?» li respongués que «Llibertat», perquè ella entenia que formar part d’alguna tendència t’havia de limitar a la força. Li vaig haver d’explicar que la meva infantesa havia transcorregut sota un Franquisme agressivament espanyolitzant i la meva adolescència sota un catalanisme que negava la meva manera de ser català; davant això, identificar-me amb el moviment Mod en un poble on ningú més s’hi podia identificar, em va permetre alliberar-me de tot i poder dedicar-me a formar-me a mi mateix a partir d’una molt personal interpretació d’un moviment subcultural força adequat per a individualistes. No vaig intentar mai ser mod com algú; segurament obligat pel meu peculiar entorn geogràfic i social, i per la meva peculiar manera de ser, vaig haver de ser un «mod a la meva manera», la qual cosa em va permetre burlar tot adoctrinament possible. Curiosament, identificant-me amb la desferra humana del Jimmy de «Quadrophenia», havia acabat copsant la intenció del genial Pete Townshend a l’hora d’escriure «Quadrophenia».