Entrevista a... DANI LLABRÉS autor de la novela "El día que a Dios le dio por existir. Diez plagas y veinte canciones para la escoria del Soul"
Quan vaig contactar amb el Dani la idea era fer una entrevista per a l'apartat de Pd. vista la meva, que l'home fa un milió de coses diferents menys la pacient tasca de repasar surcos amb l'agulla a festes nocturnes, es a dir no punxa des de fa alguna decada com ell em va dir. Descartant aquesta opció i en vista de la predisposició de l'home a col.laborar en el blog en qualsevol altre tema en els que empra el seu temps, així va ser doncs i el resultat no es altre que aquesta entrevista al responsble d'una de les millor webs informatives referides a l'escena Mod www.realmodworld.com i autor del llibre "El día que a Dios le dio por existir. Diez plagas y veinte canciones para la escoria del Soul" que va vore la llum els darrers dies, ademés de col.laborar en blogs, fanzines, televisió... coneguem més de prop a Dani Llabrés i la seva obra.
Básicament em dedique a la reflexió des del punt de vista existencialista i al modernisme com a forma d'existència. No soc més que un tipus obssesionat amb l'acció i l'elegància (estètica, musical i vital) que tracta de ser consequent en un món apátic i groller.
-Quan i d'on surgeix la idea d'escriure un llibre?
-Quan i d'on surgeix la idea d'escriure un llibre?
Jo sempre he sigut un comptador d'històries però durant anys les meves històries tenien un cordó umbilical molt curt que tan sols els separava un parell de metres d'una barra de bar.Amb el temps he apres dues coses al respect i per experiència: quant més es parla d'un projecte menys posibilitats hi ha de que aquest es faça realitat i dels diferents mitjans que hi ha per plasmar una història (cinema, cómic, música…) la millor amb diferència es l'escriptura. Es la més rápida i no has de comptar amb ningú. Així que després de l'experiència pilot del llibro de relats curts “Pequeños Freaks” (que, incomprensiblement per mí, va vendre la seva tirada de 300 exmplarss en uns mesos) sabía que tocaba clavarse en un llarga durada.
I ja de pas conta als lectors de que tracta el teu llibre, de manera que no es puguen resistir i tinguen que eixir corrreguent a comprar-lo, com aquell que diu exagerant.
Això no es problema. Exageració es el meu segon nom… si no el primer.
“El día que a Dios le dio por existir. Diez plagas y veinte canciones para la escoria del Soul” es la història de Duque —un producte del jazz modern que tracta de “viure elegant en circunstàncies difícils”—, de Moriarty —un promiscu cel.lador d'hospital—, de Santo —un tipus obsesionat amb les conspiracions que pasa els dis despullat front al televisor— i de Boris —un aficionat a las arts marcials que només parla amb frases de cinema— i de com aquestos quatre outsiders es converteixen en els escollits per salvar el món. Tot això, salpimentata amb plutjes de granotes sobre suicides japonesos, combats de lluita lliure mexicana i llanostes atacant en Las Vegas als espectadors d'un concurs d'imitadors d'Elvis. Vamos, el que vindria a ser un llibre no apte per assenyats.
Per si la meva sinopsis ha causat l'efecte pretés ací teniu un enllaç on el podeu adquirir:
-Quin consideres son els teus referents literaris?
Pel que comenta la gent que ha llegit el llibre (sempre més conscients en això de les referències que el propi autor) la cosa oscila entre (¡glup! trague saliva amb cara d'incredulitat) Palahniuk, Irvine Welsh, Boris Vian i John Kennedy Toole. Encara que si et soc sincer quasi tots els comentaris han anat més al voltant de reminiscències cinematogràfiques que no pas literaries (ací torne a tragar saliva): Tarantino, Álex de la Iglesia…
Malgrat el teu nou treball literari, la teva vida gira al voltant de la música, sense anar més lluny el titol del llibre fa referència al Soul, si s'adaptara a la gran pantalla, quina seria la banda sonora?
Doncs la veritat es que la productora no tindiraa que calfar-se molt el cap. Tots els capitols de la novela porten com a subtitul una cançò. Ademés, la música es present a tot el relat. Es quasi un personatje més. Entre els himnes que apareixen entre línies no falten: el “Breakin’ Down the Walls of Heartache” via Dexys Midnight Runners, el “Wang Dang Doodle” de Howlin’ Wolf, el “Keep on Walking” de Al Supersonic and The Teenagers, el “Ella Fue (She Was the One)” de la Fania All-Stars, el “54-46 Was My Number” de Toots and The Maytals, el “Michael (The Lover)” de los COD’s, el “007” de Desmod Dekker o el “My Generation” dels The Who, entre altres. Encara que supose que una adaptació cinematogràfica de la meva novela sería tan serie Z que no pasaria de tindre una banda sonora instrumental i grinyolant al més pur estil película porno (o de xinesos, al seu defecte) estil anys 70. Lo que, ben pensat, no estaria gens malament.
Com et sents endinsante en un circuit nou com es el de la literatura?
Doncs no em sent de cap manera. Més que altres coses perque no crec haver entrat en aquest circuit. Sense una editorial forta i pencaire a les teves esquenes no existeixes al mon literari. I més encara contant amb un editor empenyat en defensar el teu manuscrit a galtades, si no escrius llibres d'auto-ajuda, novela-històrica o vens avalat per certa fama rància i catòdica no tens cabuda al mercat estatal. En aquest sant país no hi ha lloc per a la literatura underground. Sembla que lés editorials d'ací no s'han adonat encara de que hi han més de 500 milions de persones que parlen castellài que existeix un públic nombrós més enllá del mainstream.
-Supose que estaràs al corrent de les crítiques en general que rep el llibre, com t'ho fas per això?
El mateix dia que la novela fou editada es va obrir un grup al facebook on la gent ha anat deixant les seves parers (http://www.facebook.com/home.php#!/groups/284809844952562/). Allí he seguit, en molts casos, el capítul a capítul dels lectors. Mai us cregueu aquells que diuen escriure només per ells. Tothom escriu para compartir-lo amb els demés o no fer cas a cop de melic l'opinió dels lectors es el major dels errors
Si algo m'ha ensenyat la perpetració d'aquest endimoniat manuscrit es que els que patim diarrea verbal-imaginativa no ens podem enfrontar a la pàgina en blanc sensse un pla. Perque quan et vols donar compte portes 600 pàgines i encar no has girat la cantonada. Lustros de abogacia m'haurien d'haver mostrat les virtuts de l'alevosia i la premeditació pero no fou així. La realització del llibre es va allargar molt en el temps i al final estava d'ell fins a l'escroto i només volia llevar-me'l de damunt. Per això que quan el vaig parri havia perdut totalment la perspectiva i no sabia molt be que dimonis havia llançat al món. D'ahí que les bones críticas (algunes d'ellas de una vehemència a titllar de perillosa) hagen resultat tan satisfactòries com asombroses.
Aprofitant la tesitura ací teniu una resenya de la novela via el magnífic blog Magic Pop: http://magicpopcat.blogspot.com.es/2012/12/un-lunes-de-resaca-apocaliptica-el-dia.html
Doncs si, a banda d'intromisions al món del curt-metratje i de la radio a lo que més m'he dedicat es a donar-li a la ploma. Ja siga escribint un llibro de relats curts, guionitzant cómics o col.laborant tant a webs de televisions digitals i d'índole mod com en publicacions en cel.lulosa d'aquesta i a l'altra banda de l'Atlanctic. Com malalt de l'acció sempre estic disposat a col.laborar amb altres activistes. Això sí, em rebenta de manera extraordinària el dedicar hores en una col.laboració i aquesta no veja la llum.
-Continues col.laborant en alguna publicació o blog a banda del treball que fas a la teva web www.realmodworld.com?
De forma periòdica no (ja tinc masa pals en una sola baralla), però esporádicament sempre que em requereixen.
Ja que ens endisem en el tema de la web, conta'ns una mica d'ella, quan neix i com varen ser els inicis.
La idea va surgir fa més de 3 anys quan algú em va preguntar on podia trobar en internet informació sobre la història del Soul. A banda de la tramposa wikipedia poc/res vaig trobar, ni en pàgines especialitzades ni (i ací em vingue la major sorpresa e idea) en pàgines dedicades a l'escena mod. Així que com no sabia res de res sobre com dimonis fer una web em vaig llançar a l'habitual do it yourself, em vaig clavar un curs intensiu, vaig estar un any dissenyant-la i vaig donar llum a www.realmodworld.com.
La cosa hauria d'haver quedat ahí. En una mena de guia amb la història del rotllo mod, de les músiques predilectes d'aquestos bojos amb corbata, la seva roba, scooters i demés. Però la criatura començà a demanar aliment i ha acabat amb 5 actualitzacions setmanales i más de 400 nous events cada mes.
Ja m'agradaria comptar amb col.laboradors però el personal ja consumeix de sobra els seus 15 minuts de fama warholiana amb les reds socials i no está molt per la causa. A banda d'aportacions puntuals d'Iltres. connoisseurs com Alberto Valle o Dani Herranz i més que puntuals (pero igual d'agraïdes) d'erudits com José Lledó, Mocky i Álvaro, Félix A. Limaña, Eze Ríos, Javier Morales, Sergio Albentosa… la cosa es d'aquest que suscriu.
Doncs, ardu treball Real Mod World a banda, els meus projectes actuals entre mans son una tenda de discos online, la meva mi següent novela (“Navidades suicidas”) i cert llibre sobre Mods del que no puc desvetllar detall algun so pena de ser lapidat, sodomitzat i decapitado i no precisament per aquest ordre.
Un llibre: La conjura de los necis.
Un estilode música: el Soul Jazz.
El disc entre los discs: el “More Heavy Soul!” de Billy Hawks en Prestige.
La veu entre les veus: (solista) ací m'es imposible la contenció i em veig en l'obligació de fer justícia por génere (humà i musical).
En Mod Jazz: Nancy Wilson/Lou Rawls.
En R&B: Etta James/Bobby Bland.
En Ska: Doreen Shaffer/Jackie Opel.
En Soul: Aretha Franklin/Jackie Wilson o Marvin Gaye.
Les veus entre les veus: (grup vocal) ací tres quarts del mateix.
En Mod Jazz (i davant la dificultat d'un gènere principalment instrumental): Sergio Mendes & Brasil ’66.
En R&B: Ike & Tina Turner.
En Soul: The Temptations.
En Ska: The Maytals.
Una firma de roba: no soc molt amic del Ready-to-wear però si tingués que escollir una marca seria Fred Perry sempre cualsevol producte de fa, al menys, una década. Es a dir, quan la seva roba no tenia un periode de caducita d'un parell d'anys.
Una prenda de roba: el tratje.
Un/a sastre/sa: Pepe Ruiz. Sense cap dubte. Vestint al modernisme valencià des de fa més de 20 anys. Visitar a Pepe es com endinsar-te en una dimensió paral.lela.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada