NORTHERN SOUL, hi han altres mons però tots estan en aquest.
La finalitat d'aquest post principalment no es altra que descobrir per als neòfits del gènere que és el que es coneix com Northern o Rare Soul, aprofitem per fer un repàs a la seva història, els principals artistes i quins son aquells temes que defineixen el gènere a la perfecció o aquells que no poden faltar en la teva discografia si estas començant amb l'adictiva afició de col.leccionar discos de vinil a 45 rpm. Per tot alló comptem amb l'inestimable col.laboració d'uns quants coneixedors del tema els quals invirteixen el seu preciat temps i diners en col.leccionar i organitzar algunes de les millor festes de Northern Soul del país. Així es que deixa caure l'agulla, deixa sonar a Frank Wilson, l'Allnighter acaba de començar... "Keep The Faith!"
La popularitat del Soul a les ciutats d'Anglaterra dugué al fet de que s'obriren gran quantitat de tendes especialitzades i que importaven vinils d'aquest estil. Una d'aquestes tendes era Soul City, regentada pel periodista musical Dave Godin, lligat al món del Blues i el Soul, qui va tindre gran responsabilitat en que s'establira el terme Northern Soul. L'afició dels anglesos al futbol i a acompanyar als seus equips allà on jugaven, portava a gran quantitat de seguidors dels equips de la zona nord a desplaçar-se a Londres, molts d'ells compartien la pasió pel futbol, així com pel Soul i aprofitaven els seus viatges a la capital per ampliar la seva discografia comprant novetats a la tenda de Godin, així doncs aquestos seguidors tenien certa tendència a buscar allò més antic o menys conegut, que no pas els grans exits a les llistes americanes, on els sons Funk s'estaven imposant.
Imatge del mític Wigan Casino |
Sobre qui es el vertader responsable del terme hi ha diverses opinions, per una banda Godin s'atribueix el fet, però cap la possibiltat que fos un dependent de la seva botiga Arthur Clifford qui s'encarregava de la venda per correu i classicava els discos per estils, acunyant el terme Northern Soul per aquells discos menys coneguts o de baix "èxit". Els pricipals segells d'aquells discos "raros" eren Okeh!, Verve, Cameo Parkway, Stateside, Mirwood, etc.
Les principals caracteristiques eren els ritmes ràpid, melòdics, amb uns rasgues de guitarra tallats i amb linies de baix repetitives, temes produits als Estats Units als anys 60. L'exit del Soul a Nord-america va fer que aparegueren moltes discogràfiques, la majoria limitades economicament o amb uns mitjans molt austers, algunes d'elles pasarien a ser "devorades" per Motown en referint-nos a les situades a la ciutat de Detroit que es on residia el conegut segell productor de soul per excel.lència al pais Nord-americà. La majoria d'aquestes discogràfiques tan sols tenien recursos per fer unes quantes còpies de les seves produccions i la distibució no anava més enllà d'uns quants Djs, les tendes més pròximes. La trovalla d'aquest tipus de discos es va convertir en una obsessió pels col.leccionistes i Djs anglesos els quals furgaven constantment per les tendes de discos especialitzades i que importaven directament dels Estats Units.
Els clubs de les ciutats del nord d'Anglaterra, eren un dels principals llocs on es podien escoltar aquestes "rarities" Blackpool Mecca, Torch, a la zona de Turnstall, Stoke-on-Trent, Twisted Wheel i la "catedral" del Northern Soul, el Wigan Casino a Manchester. Allí es on surgirien les primeres Allnighters, nits senceres de ballar els discos mes raros de Soul, sesions interminables que començaven a la mitja nit i que veien amaneixer, finalitzant a les primeres hores del matí. Tots els caps de setmana hi havia un peregrinatge masiu de joves de tots els punts de les illes britàniques per escoltar aquells discos que no aconseguien escoltar als seus clubs locals. Els punxadiscos començaven a agafar cada vegada més protagonisme i molts col.leccionistes es converiten en djs.
A principis dels 70 els problemes amb les drogues i l'excés d'aforament van posar en alerta a les autoritats, qui poc a poc anaven clausurant locals, això i que la qualitat de les trovalles anava minvant, va fer pensar a alguns djs que l'escena necessitava una evolució, el que va fer que aquestos deixaren de banda els clàssics dels 60 en benefici d'un Soul més contemporani i sons més Funk, la música disco que emergia en aquell moment.
Ací a casa nostra a diferència d'Anglaterra el Northern Soul sempre ha estat associat a l'escena Mod, aquesta escena principalment es la que ha promogut i ha organitzat events de tipus Allnighter amb Rare Soul rodant als plats. A continuació donem veu a alguns dels principals protagonistes de l'escena Mod i seguidors del Northern Soul al nostre pais, alguns d'ells responsables de les millors festes del gènere. A tots els vam formular les mateixes perguntes: què es el Northern Soul per a tu o que ha representat al llarg de la teva vida?, què representa dins l'escena mod? i 5 temes basics o indispensables per entendre el gènere. I això es el que ens han respost:
Robert Abella, La Sènia (El Montsià): Mod revivalista, autor dels llibres "Mods revival 1974-1988, Historia de un renacer" (Lenoir) i "40 Mods de les nostres terres"(Base) i responsable dels Aplecs Modernistes del Sènia.
Si l’epicentre de l’escena Mod londinenca era l’Scene Club gràcies al DJ Guy Stevens, l’epicentre de l’escena Mod del nord d’Anglaterra era el Twisted Wheel de Manchester gràcies a Roger Eagle, posseïdor d’una col.lecció de discos de música negra que poc o res tenia que envejar a la d’en Guy.
Quan l’estil de vida Mod va inspirar la primera moda d’èxit massiu entre el jovent anglès, les exigències comercials van desvirtuar tots els aspectes originals de l’escena Mod londinenca, entre ells el musical, on la rara música d’importació afroamericana va haver de deixar pas a la produïda per grups anglesos i editada per segells anglesos.
A la segona meitat dels 60s, mentre a Londres el Swinging London i el Flower-Power superaven la moda Mod imposant tendències més al gust de les classes mitjanes i altes, a l’industrialitzat nord del país l’estil de vida Mod havia aconseguit collar entre els joves de classe treballadora amb retard però amb més solidesa que al sud, amb l’escuterisme i el soul com a aspectes centrals. El ritme matxucant ideal per anar posat d’amfetes de la Motown dominava les pistes. Tanmateix els millors DJs que miraven de sorprendre per guanyar-se una fidel clientela van haver de remenar pels catàlegs d’altres segells que oferien un so similar –per no dir copiat- com Capitol, RCA, Okeh, Cameo Parkway o Ric Tic.
Però l’horari de les sessions allnighter, el consum generalitzat d’amfetes i la violència van servir d’excusa per atendre les queixes de veïns i pares i al 1971 se li va negar la renovació de la llicència al Twisted Wheel que va haver de tancar. Fins l’obertura del Casino de Wigan al 1973, l’escena va viure una fase de necessària evolució a locals com Metro a Wakefield, Ernie’s a Leeds o Harrison’s Hoist a Earby, que acabarien també clausurats. El Casino, però, va aconseguir consolidar-se per convertir-se en el nou centre neuràlgic de l’escena soulera del nord gràcies a haver sabut evitar i eliminar gairebé tots els aspectes modernistes dels seus orígens. A la nova escena northern soul l’energia tòxica de les amfetes va deixar pas a cossos atlètics i reconstituents sucs de fruites i tauletes de xocolata, els curts i ràpids moviments de ball a espectaculars piruetes, els elegants vestits fets a mida a roba còmoda i esportiva... Realment dels seus orígens mods només en va quedar la música, el soul.
Als anys 80s, el 6T’s Club de Randy Cozens (un mod original que havia conegut tan bé l’escena de l’Scene com la del Casino) i Ady Croasdell van animar un sector de la nova generació mod-revivalista a intentar donar forma a un nou ambient mod que recuperés l’exclusivisme original i esquivés la comercialitat moderna aprofitant l’arrelada tradició del northern soul. Tot i que, a la llarga, ha calgut marcar terreny o partir peres amb els nostàlgics i nous adeptes al northern soul, la seva riquesa ha continuat aportant fabulosos temes als millors clubs mods encara que compartint sessió amb el rhythm-and-blues, el modern jazz i l’ska, estils considerats més genuïnament mods per ser els propis de l’escena Mod anterior a la seva comercialització.
Al Wilson – The Snake
The Human Beinz – Nobody But Me
Jerry Naylor – City Lights
Herbie Coins – Number One In Your Heart
Gloria Jones – Tainted Love
Agustí Rocamora, membre de la Societat Modernista d'Elx i editor del Fanzine Circles Club als anys 90. Elx (Baix Vinalopó)
Objectivament parlant "Northern Soul" és un terme eixit del cap de l'eminent musicòleg britànic Dave Godin, per a un article que escriguè per a la revista Blues & Soul al juny de 1970 per a referir-se a la naixent escena que finalment va fer seu aquest mateix nom i que es defineix per ser absolutament underground, arrelada a les zones industrials i de classe obrera de les Midlands i el Nord d'Anglaterra, molt menys pendents de les modes que Londres i la seua àrea d'influència, i formada per joves que senzillament volen continuar escoltant Soul i passen de Heavy Metal, Rock Progressiu, Glam i demés modes de la industria discogràfica, i com a consequència la tal industria, a través de la seua premsa oficialista (el Melody Maker, el NME, etc...) els ignora, quan no els menysprea injuriosament. Ells van a la seua, i l'escena es va desenvolupant, independent i tancada en si mateixa, a indrets mítics com el Wigan Casino, el Twisted Wheel o el Blackpool Mecca, escoltant rars singles de Soul, en la seua major part sixties. A partir dels anys 80 es va internacionalitzar a poc a poc si bé mantenint i fins i tot augmentant la seua independència i hermetisme, i fins avui.
Es curiós que em preguntes això ara perque veig en el Modernisme un corrent, en mòde creixent, de separar absolutament totes dues escenes, com si no tinguessin res a veure una amb l'altra. Basicament es cert, es tracta de dues escenes diferents, i només s'ha de veure que, en front del "non lookism" de l'escena Northern, pintes casuals, etc... tenim la meravellosa obsessió dels Mods per l'estètica, el que dona lloc a dues actituds no ja diferents, sino absolutament contràries. No obstant això, em permet de recordar al personal que ells, els de l'escena Northern, fòren els únics practicament que seguien escoltant 60's Soul en un moment, des de finals dels 60 fins mitjans dels 70, en que ningú més ho fèia i la nostra mateixa escena Modernista n'havia desaparegut gairebé del tot, i que això es mereix per si soles un respecte, que nosaltres hem descobert centenars -milers?- de cançons gràcies a l'escena Northern, que hem heretat aquesta curiositat perpètua de seguir descobrint coses contínuament, d'altra manera l'escena s'extingiria a base d'escoltar sempre "lo mateix", i que, sobre tot aquí al País Valencià on jo visc, es impossible, per no dir absurd, separar una cosa de l'altra, donat que des de sempre, les festes que s'han fet a València capital organitzades pel Rat Penat Mod Club, m'estic recordant ara del mític Autumn Mod Weekend dels anys 90, fins al més recent Big Thing, s'han nodrit de Northern Soul en un 90-i-molt per cent, i el que és per mi, ha estat bé així.
Little Anthony and the Imperials.- Better use your head (Veep)
Tami Lynn.- I'm gonna run away from you (Atco)
Major Lance.- Ain't no Soul (In these old shoes) (Okeh)
Chuck Jackson.- Hand it over (Wand)
Four Tops.- Am I my brother's keeper (Dunhill)
-Aquesta última de 1973, per fer veure que també el Modern Soul ha tingut el seu espai a l'escena Northern,i hi ha temes que a mi m'encanten.
Dani Llabrés, València (L'Horta) autor del llibre "El dia que a Dios le dió por existir. 10 plagas y 20 canciones para la escoria del Soul" responsable de la web realmodworld, organitzador actualment dels Modern Bazar a València.
Per aquells que pertanyem a la juràsica generació modernista celtibérica i dels 80 el terme northern soul va apareixer als 90 i sense avisar. I amb el nostre particular esperit de "garsa" ho varem adoptar com a propi, i sense contemplacions, pasant al nostre habitual totum revolutum que ja estava en moments de "criba". Si be es dit al principi mancava de contingut (eren temps de poca informació i, a estones, poc fiable) no tardà molt en convertir-se en etiqueta definitoria de soul rar i reventapistes, per algo més tard mostrar-se'ns en tota la seva extensió com tota una subcultura hereva de lo mod i amb la seva pròpia idiosincràsia.
Per a mí el northern soul va significar una obertura d'ulls més enllá del soul clàsic. Un “hi havien altress mons però estaven en aquest”. Va multiplicar fins l'infinit i més enllá els segells, artistes i cançons que entre les que ens moviem, ballavem i victorejavem. Quelcom semblant al que m'havia succeït amb anterioritat al trobar a l'altra banda de la 2 Tone a Treasure Isle i Studio One.
La northern soul es una escena diferent a la mod. Ambdues comparteixen moltes de les seves cançons i olts dels seus idols escènics i labels de capçalera. També els víncles entre els seus acòlits són fèrrics degut al pasat modernista o afinitat amb lo mod de molts soul boys/girls. Però, insistisc, es tracta de escens difernets (com ho son l'escena 60s o skin) que cohabiten con fraternitat en aquesta escena de escenes en que vivms les criatures del underground vintage.
Si patlem de bàsics/indispensables no poden faltar himnes de llegenda com:
Jerry Naylor - City Lights
Chuck Jackson - Hand It Over
Dean Parrish - I'm On My Way
Garnet Mimms - Looking For You
Alex Magicpop, Tortosa (Baix Ebre) responsable del blog magicpopcat
Per a mi el qualificatiu de northern soul no es correspon a un estil de música, sinó al nom d’una escena, destinada principalment a la pista de ball i al col·leccionisme, on tenen cabuda temes de R&B nord-americà dels anys seixanta que van passar desapercebuts en la seva època i que foren recuperats per mítiques discoteques ubicades a ciutats del nord d’Anglaterra als anys setanta.
El modernisme és una actitud personal. Qualsevol intent de crear unes regles hermètiques de caire col·lectiu està abocat, al meu parer, al fracàs. Per tant si un decideix que el northern soul és música ideal per a l’escena mod, perfecte; i si no, doncs també. En el meu cas, m’agrada el soul de forma genèrica i gaudeixo ballant de molts temes que solen ser habituals en les punxades de northern soul, fins i tot d’algunes propostes actuals ben originals i creatives. Amb això estic més que satisfet, i no em preocupa en el més mínim el que es pugui pontificar al respecte.
5 temes bàsics o indispensables per entendre el gènere:
Ben E King - “I Can't Break The News To Myself”
Roy Hamilton - “Crackin' Up Over You”
Scotty Williams - “In the same old way [ i still love you ]”
Frank Wilson - “Do I Love You”
Dobie Gray - “Out On The Floor”
Albert Petit, Palma (Mallorca) fundador del Boiler a Barcelona, Big Thing a València i actual membre de Mallorca Beat & Soul Club a Ses Illes.
Per mi descobrir el soul, més enllà de l'escena mod, fou tota una revolució, de cop i volta vaig entrar en un món l'epicentre de tot la música, el coleccionisme i ballar, més enllà de l'estètica o qualsevol cosa que hagués viscut abans. El northern soul m'ha permés coneixer gent molt interessant, fer amics, viatjar i enriquir-me en tots els aspectes, el soul es soul perque es compón de lo millor; de jazz, de blues, de música clàssica… No hi ha dia que no escolte SOUL.
Jo soc dels que els agrada separar l'escena Mod de l'escena Soul, però, en aquest país no es pot entendre una sense l'altra, es a dir, es quasi imposible endinsar-se en aquesta escena musical sense haver sigut mod, a través d'un mod o d'algú que haja sigut mod.
Del Larks – Job Opening (Queen City)
The Tomangoes – I really love you (Washpan Records)
Bernie Williams – Ever Again (Bell Records)
Terry Callier – Look at me now (Cadet)
The Professionals – That´s why I love you (Groove City)
El Northern soul basicament es el soul nord americà, però amb una base rítmica més forta. A mitjans dels 60 quan l'era mod estava ja en franca decadència els fanatics del soul començaven a montar festes al nord d'anglaterra els cap de setmana, entre aquestos joves supervivents de l'era mod hi haven molts mods que rebutjaven de pla la deriva musical i estetica que es produia, algunos mods van optar per simplificar el seu estil d'ahi els skins es van afiliar fortament als ritmes jamaicans i altres prengueren el camí de la música de ball es a dir el soul . Com quartell d'operacions servia qualsevol hotel, sala de ball que el permetera cel.lebrar les seues festes. Ala decada dels 70 va canviar l'escena del Northern soul, ja que l'augment de la música disco dugué a molts més joves a interesar-se pel northern, ahi varen apareixer els grans locals i clubsi les millors festes, avui en dia a tot arreu hi han fanatics del ball, jaa que el northern soul es música de ball.
Per a mi significa alegria, sentimint i ritme, música ideal per a ballar ja siga sols o acompanyat, i a l'escena modernista actual es un vincle que uneix a gent de tots los rotllos relacionats .
Chubby Checker - (At The) Discoteque
The Tams - Be young, Be foolish, be happy
Valentines - Breakaway
Chuck Wood - Seven days too long
Al Wilson - The Snake
Impressionant. Moltes gràcies per l'article. Finalment ho puc compartir amb gent del meu voltant, que veurà que en realitat no estic tan boig. No he arribat a col.leccionar els vinils de 45 rpm, però posseeixo una col.lecció de 2790 cançons northern soul en mp3 que m'acompanyen a tot arreu. Crec que és una manera d'entendre la vida i la festa que tornarà a esclatar en breu.
ResponEliminaMoltes gràcies! comentaris com el teu donen força per continuar endavant i transmetre aquesta bojeria als que tenim al voltant.
ResponEliminaMagnífic article! Les noves generacions seguim keeping the faith!
ResponEliminaMoltes gràcies i que continueu molts anys, keep the faith!
ResponElimina