Crònica del Festival TIME FOR ACTION, 22-23 novembre, Madrid per ROBERT ABELLA

Els pasats dies 22 i 23 de novembre es cel.lebrava a Madrid la segona edició del Time For Action, festival centrat en el mod revival, el cartell el conformaven quatre bandes dividides en dos dies per una banda Los Disparos i The Moment el divendres 22 i al dia següent els castellonencs Arte Pop i els mítics Secret Affair. Com que no van poder presenciar cap dels dos concerts hem encomanat la crònica a un expert en la matèria, aquest no podia ser altre que el senyor Robert Abella, autor dels llibres "Revival Mod 1974-1988, Historia de un renacer"(Editorial Lenoir)  i "40 Mods de les nostres terres"(Editorial base) i això es el senienc que va viure de primera ma.

Els dies 22 i 23 de novembre es va celebrar el Time For Action a la sala Silikona del barri madrileny de Moratalaz, un mod weekend dedicat al Revival Mod del 1979 i que trobo molt necessari per quan gairebé la meitat dels mods actuals tenen els seus orígens a aquella època, però la música d’aquella fase del moviment Mod sol caure en l’oblit a favor de la nostàlgia per l’època original. Al TFA de l’any passat van portar als Purple Hearts i als Long Tall Shorty, dos dels grups punters del Revival-79. Enguany s’havien de superar portant ni més ni menys que als Secret Affair, a qui molts van considerar els líders d’aquella segona onada de grups sorgits del Punk que van preferir seguir l’exemple working-class de The Jam a les extravagàncies de la resta de caps eriçats sorgits de les art-school. 

Divendres a quarts de nou Los Disparos de Madrid van encetar la demostració que ens esperava consistint en demostrar que amb bateria, baix i una sola guitarra es pot fer la música més meravellosa del món. Del grup en destacaria la força del cantant català Miquel Dargallo que li val per mantenir l’excitació damunt l’escenari i imprimir potència o bellesa segons la naturalesa de la cançó. Els que pervenim del Revival els vam agrair les versions de les entranyables “Chica del Metro” de Telegrama i “Bagdad” de Los Negativos, i quan els començava a enyorar un ska ens van obsequiar un apoteòsic “Concrete Jungle” dels Specials. 

Seguidament van sortir els anglesos The Moment!, d’entre el fotimer de deixebles que ho van intentar, potser el grup que millor va saber copsar l’esperit del Revival-79 i mantenir-lo vigent durant la dècada dels 80s. El trio es presentava reforçat per Buddy Ascott, bateria dels mítics Chords. Com passa amb els Brighton 64, la pèrdua de nervi es va veure compensat per una veterania en els instruments que els fa ser molt més efectius en directe. Els seus clàssics van sonar molt millor que quan els van gravar. L’ambient era fenomenal i les ganes de xalar dels assistents va convertir la vetllada en una festa desbocada difícil d’aconseguir en festes d’orientació més purista, culminada amb l’eficàcia dels punxes, que alternaven 60s i new wave amb predomini de grups britànics. 

Dissabte vam gaudir d’un dels millors concerts d’Arte Pop, que de cap manera atribueixo al canvi de bateria –Alfonso Pachés va haver de deixar el seu lloc a Jesús Gallardo per un sobtat problema de salut que va obligar el grup a acoblar-se a corre-cuita a només quatre dies vista del concert- sinó als nervis de Paco Vila que, quan va veure que la cosa funcionava, va deixar anar tota la tensió dels dies abans provocada per la incertesa en que se’ns presentaven. Arte Pop són un grupàs, amb cançons meravelloses que milloren, com ja sol passar, amb el caliu d’un públic entregat. 

Encara no recuperats de l’allau de sensacions abocades pels castellonencs, van sortir els Secret Affair amb una formació de cinc membres dels quals només la parella compositora Ian Page – Dave Cairns restaven dels originals. El seu directe va ser brutal. Bateria, baix, orgue, saxo, guitarra i, ocasionalment, trompeta es desbocaven per oferir-nos un power-soul furient i virtuós liderats per la guitarra omnipresent de Dave. Van desgranar tots els seus clàssics intercalant alguna peça del seu nou disc. Un set prou complet del que només vaig enyorar “Big Beat”. Naturalment, el punt més àlgid ens el va oferir la seva interpretació de “Time For Action”, l’himne innegable de l’esdeveniment. 

La cosa pintava millor que la nit anterior, sobretot pel cartell de PDs. Però una vegada més va quedar palesa que consentir el feixisme només et pot condemnar a la misèria. L’odi va amerar una festa que només van gaudir aquells que n’estan acostumats, i aquells que havíem convertit la vetllada del divendres en una explosió d’alegria vam haver de plegar bàrtuls mentre la festa anava apagant-se com un misto. Un lleig final que no es mereixen els organitzadors però alguna cosa n’hauran de fer si volen convertir el TFA en un clàssic, com així desitjo que sigui.

Fotos propietat de Javier Marquerie i kilometro 6

Text: Robert Abella