Judge Dread malgrat que no ho semble i signe els primers treballs a principis dels 70, podem considerar-lo un artista innovador. No només va posar més discos de reggae en les llistes de vendes d'Anglaterra que qualsevol altre artista (inclòs el matèix Bob Marley), va ser també el primer artista blanc en tindre un èxit de reggae a Jamaica. El "Jutge" també té el rècord de tenir la majoria de les cançons prohibides per la BBC, 11 en total, que per cert és precisament el nombre de singles que va col.locar en les llistes.
Alex Hughes va naixer a Kent, Anglaterra, el 1945, en la seva adolescència, es va mudar de Brixton a una casa de les Índies Occidentals. Hughes era un home gran, els seus primers treballs van ser com a porter del club Ram Jam de Brixton. També va treballar com a guardaespatlles de personalitats com Prince Buster, Coxsone Dodd i Duke Reid. Atleta profesional de lluita lliure, era conegut com “Masked Executioner” quelcom així com “El botxí emmascarat”, i fins i tot va treballar com a cobrador de deutes per Trojan Records.
A finals dels anys 60, Hughes va treballar de DJ a una emisora de ràdio local i posant en funcionament el seu propi sound system. Va ser Prince Buster, qui va llançar Hugues per convertir-lo en un artista. El DJ estava tan al.lucinat pel tema "Big Five" de Buster que va entrar a l'estudi de Trojan per registrar la seva pròpia versió. Al ritme de Verne & Son’s "Little Boy Blue", Hughes va recitar una sèrie de poemes infantils hilarantment grollers. Va ser per pura casualitat que el cap del segell Trojan, Lee Gopthal voltava per allí durant la gravació; impressionat, immediatament va contractar el DJ. La seva cançó porta per nom "Big Six" i Hughes va triar el nom de Judge Dread en honor a Buster. El senzill va ser llançat amb encert al subsegell discogràfic de Trojan, Big Shot. Inicialment es tractava d’un temacle dins l’escena més underground, un cop Trojan va signar un acord de distribució amb EMI, el 1972, el single es va disparar a les llistes, tot i que els distribuïdors es van negar a realitzar el registre. La cançó també va ser un èxit malgrat la prohibició de reproduir-lo a la radio, Trojan no feia mes que anunciar que el tema no tractava de sexe, però, aquests es van trobar amb el mateix menyspreu que Max Romeo amb el seu "Wet Dream", el primer dels èxits de reggae groller. La prohibició no va ser gens efectiva aquesta vegada tampoc, i el single es va oposar el numero 11a les llistes, "Big Six" va ser un èxit a Jamaica, i abans que acabés l'any Dread estava a Kingston actuant davant d'una multitud emocionada. Tot era donar voltes prop de l'escenari i el públic suposava que aquell gran home blanc era el guardaespatlles d’en Dread o potser el seu cap, fins al moment que es va acostar al micròfon, a Jamaica ningú no havia considerat la possibilitat que “El jutge” era blanc.
De retorn a Gran Bretanya, "Big Seven" la seva darrera gravació en aquell moment era fins exitosa més gran que el seu single predecessor, arribant fins al número vuit. Era també una cançó infantil amb insinuacions a un perfecte ritme de reggae i rocksteady. Amb l’arribada del nou any, "Big Eight" es va disparar a les llistes també. Sorprenentment, però, l'àlbum debut de Judge Dread, "Dreadmania", no va poder ni tan sols raspar la part inferior de la llista. No obstant això, els britànics van continuar tenint un desig insaciable dels seus singles. Enmig de tota aquesta imatge de groller i mala baba, Judge Dread va ajudar a organitzar un concert benèfic protagonitzat pels Wailers i Desmond Dekker, i també va donar els beneficis obtinguts amb el seu single "Molly". El single va ser el primer dels llançaments de Dread que no compten amb insinuació sexual, però les emisores de ràdio la van prohibir de totes maneres i la recaudació no va ser molt gran. En un intent d’obtindre uns minuts als mitjans, Dread va llançar alguns singles sota el pseudònim de JD Alex i Jason Sinclair, però la BBC no es va deixar enganyar i els va prohibir independentment del seu contingut.
El segon àlbum de l'artista, “Working class 'Ero”, va arribar el 1974, seguit desl singles "Big Nine" i “Grandad's Flannelette Nightshirt,"", però no van tindre l’èxit esperat. Judge Dread semblava haver perdut una mica de força, als dos senzills els faltava el picant dels seus predecessors. No obstant això, el DJ es va llançar de nou fins a les llistes l'any següent amb "Je t'aime", una versió més sugerent encara que l'original. Amb "Big Ten" es clabava de nou als primers llocs de la llista de vendes. Llavors veia la llum “Bedtime Stories”, que només va arribar al Top 25, mentre que el doble single "Christmas in Dreadland"/"Come Outside" va demostrar ser el regal perfecte aquells nadals. Els èxits van continuar arribant, encara que cap tornaria a entrar en el Top 25, amb un ritme frenetic d’edició, dics per any, eixia al mercat “The Last of Skinheads” any 1976.
A Anglaterra el punk cada vegada prenia més força, però Judge Dread lamentava la manca de bandes reggae als clubs, i desitjava que tronaren els skins, com deixava constància al tema "Bring back the Skins," el 77 cel.lebrava el 5é aniversari amb un EP de quatre cançóns “5th Anniversary EP”. L’artista no mermava la seva capacitat per editar grans temes. Una de les seves cançons, "A Child's Prayer", va ser escollida per Elvis Presley, que tenia la intenció de gravar-la com a regal de Nadal per a la seva filla. Encara, que el que es coneix com a “rei de rock” va morir abans que tingués l'oportunitat de dur-ho a terme. A la tardor esvalotava el corral amb "Up with the cock" amb qui va raspar el Top 50. Amb "Hokey Cokey" / "Jingle Bells" finalitzava la seva aventura per les llistes de vendes. Havia estat uns bons anys pel “Jutje”. En 1980 amb “40 Big Ones” feia un resum d'aquells anys d'èxits. Els següents anys va editar de forma esporadica, també va actuar en xicotets clubs per a un públic més minortari. El seu últim concert va ser a un club de Canterbury, el 13 de març del 1998 a mesura que el concert arribana a la seva fi, l'artista es va tornar cap al públic i va demanar "Un aplaudiment per a la banda." Van ser les seves últimes paraules. Tant com Judge Dread eixia de l'escenari, va patir un atac cardíac fatal.
Aquests setmana a la cabina de l'Allnighter el gran MIQUEL INJECTION - Quants anys portes mostrant la teva música al món? Des de 1999 any en què vaig debutar punxant, fins avui, uns 13 anys. però ja abans al 1996, havia fet de col•laborador al programa de ràdio "El sábado skakeo" de Ràdio Klara. Podríem dir que allà vaig fer el meu debut... Després seguirien uns altres ("Live Injection", "Bredda Ràdio") . - Quin o quins formats de reproducció prefereixes a les teves sessions? Actualment sent especial predilecció pel 7 polzades, fins al punt que ha esdevingut una afició malaltissa la recerca de temes que m’agraden. De fet em sent més còmode amb aquest format, però sense destriar-ne altres com els LPs i, si escau, en CD. Però sens dubte em quede amb el 7”. - Quin es l'estil principal a les teves punxades? és l'únic o també t'introdueixes en altres terrenys? A les meues punxades hi havia al principi una preponderància de la
Molt bon article. Jo he estat a aquest pub, el Penny Theatre de Canterbury, on va fer la darrera actuació.
ResponEliminaMoltes gràcies Alex, un privilegi supose haver pogut visitar aquest pub, per curiositat vas vore algún directe allà?
ResponElimina