QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 8 MODS I GRUPS (II) per Robert Abella

Com espero que ens quedés prou clar en el darrer empatollament (QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 7: MODS I EDAT), cal que siguem capaços d’entendre com de diferents són les constatacions que es poden treure de l’època original dels 60s i les que en podem treure de totes aquelles manifestacions posteriors que s’hagin inspirat o relacionat d’alguna manera amb el moviment Mod.

L’article MODS I GRUPS (I) l’introduïa amb dos conceptes bàsics que calia tenir presents en tot moment per afavorir l’aclariment dels conceptes següents. Recordeu que eren sobre la naturalesa clubber de la cultura Mod i la preferència pels originals negres nord-americans davant qualsevol interpretació que poguessin fer els artistes britànics. Per afrontar aquest nou empatollament que us presento ja us en podeu oblidar completament d’aquests dos conceptes bàsics. El tema és un altre. Aquesta vegada per seguir l’empatollament ens caldrà no oblidar aquestes dues cites:

1) “No hi va haver una música mod com a tal, sinó música que agradava els mods”. (Harry Saphiro, a “Waiting For The Man”)

2) “L’autèntic grup mod té molt de mite, com la gran novel·la americana” (Alan Fletcher, a “The Influential Factor” de Graham Lentz)

Reprenem la història on ens la vam deixar:

Herd

Després dels exitosos, encara que fugaços, Herd de Peter Frampton hi va haver un seguit de grups que van pretendre repetir el seu èxit entre la canalla mod sense aconseguir-ho. The Herd havien estat un quartet amb cara de nens d’una extravagància barroca de conte de fades que s’adia molt amb l’artificialitat del Pop anglès d’aquell moment. Peter Frampton, el seu cantant, havia estat escollit Face del 1968 per la revista juvenil Rave. Les seves cançons anaven des d’un Pop infantil i embafador carregat de campanetes, cornetes i violins evocant fantasies de... conte de fades! (“From The Underworld”, nº 3 als charts del ’67), al rock dur pre-glam menys punyent (“Beauty Queen”) i cançons souleres de temàtica mod (“Follow The Leader”). Al mateix temps del seu breu regnat s’havia promocionat un altre grup, The Neat Change, que sonaven ben bé igual –val a dir que segurament la culpa no fos seva sinó de les exigències comercials de les discogràfiques- però lluïen una estètica totalment hard mod / skinhead responent a aquella dualitat d’aquell moment entre Swingers i Mods dels suburbis. D’ençà, grups i solistes com Slade, David Bowie, T. Rex, Hammersmith Gorillas o The Jook havien aconseguit amb més o menys èxit atreure l’atenció dels adolescents britànics, però la parafernàlia pròpia dels 70s i, sobretot, la seva edat –generalment eren músics ja granets provinents dels 60s que intentaven a la desesperada aconseguir l’èxit comercial deixant-se portar pels interessos d’alguna discogràfica potent- els negava la identificació dels nois i noies del carrer. 

Aquesta qüestió de l’edat la van rebentar els grups punks de la segona meitat dels 70s en el seu ardit de rejovenir el panorama rocker, però, i malgrat que la premsa sí que va arribar a promocionar a alguns d’ells com una versió actualitzada de l’esperit Mod (Sex Pistols, Buzzcocks, Clash, Generation X...), els nois dels suburbis no van acabar de refiar-se’n d’una manifestació sorgida de les escoles d’art i no dels barris més desfavorits. I aquí és on radica l’èxit fortuït dels Jam de Paul Weller, un èxit més generacional i social que no pas comercial. 

The Jam

The Jam s’havien conjuntat pencant-se de valent el circuit de pubs oferint un repertori consistent en
clàssics mods negres de l’època original: “Walking The Dog”, “Hi-Heel Sneakers”, “Twist And Shout”, “Shake”, “Do You Love Me?”, “Roll Over Beethoven”, “Slow Down”, “Dimples”, “Ride Your Pony”... Gràcies a la seva joventut van poder afegir-se a la revolta Punk per provocar un necessari relleu generacional en el món de la música juvenil. Quan Paul Weller va haver de començar a composar cançons per dotar el grup d’un repertori propi, va intuir que inspirar-se en el sorollós Pop-art dels Who els aproparia al públic punk. Els Jam mai van aconseguir estar entre els grans venedors de discs, el seu èxit els venia de la fidelitat i apassionament dels seus seguidors; els seus discs eren tan esperats pels seus fans que, quan eren editats, de seguida assolien un lloc destacable en els charts, on no solien mantenir-se gaire temps perquè no responia a un èxit massiu. A partir de l’edició dels seus primers discs, les continues gires i les aparicions a la televisió, de seguida va sorgir una segona onada de grups punks identificats en l’estil mig punk, mig nostàlgic i totalment working-class dels Jam. The Jam van encapçalar el ressorgiment d’una nova escena Mod, aquesta vegada no basada en la cultura de club sinó en els grups i els fanzines, d’idèntica manera que s’havia desenvolupat uns mesos abans l’escena Punk.

A mesura que les exigències comercials van començar a obligar els Jam, immers llavors en la comercial New Wave, poc a poc van anar fent-se més visibles les influències dels Kinks, Creation, Small Faces i... Beatles! Sí, possiblement en no renunciar a l’evident i fort llegat dels Beatles, en un moment que tothom s’havia proposat deixar-los com una cosa d’un passat que calia superar, estigui la principal característica dels mods revivalistes que contradiu aquell menyspreu que els originals sentien pels de Liverpool. The Jam van abusar de la influència de la seva època “Revolver”, com també farien altres grups revivalistes com The Chords o Squire. Amb The Jam recollint els seus primers èxits comercials, la premsa va voler recrear aquelles rivalitats que tant van vendre en el passat, com la de Beatles - Rolling Stones o T. Rex – Slade, enfrontant-los als Clash. The Clash eren el grup art-school que lluïa una cultura universal i The Jam eren el grup working-class atrapat en els valors del suburbi. The Jam, que havien fracassat en les seves gires nord-americanes, reivindicaven l’existència d’un rock anglès i s’erigien hereus de la seva tradició davant l’ansietat que demostrava tothom per collar en el més gran mercat del Rock, el nord-americà, a base d’americanitzar el seu so i la seva imatge. Weller declarava: “Doncs, no, no m’atreuen els Clash, principalment perquè no em semblen un grup de rock anglès. S’han adaptat a la naturalesa americana apartant-se d’allò que és genuïnament anglès”. En la mateixa entrevista, Paul Weller es negava a definir els Jam com un “grup mod”: “Es van entestar en etiquetar-nos com a punks, després com a mods i ara estem tots formant part de la New Wave. Què és la New Wave? The Jam és un grup anglès que fa rock anglès”.

L’any 1979, amb l’estrena de la versió cinematogràfica del “Quadrophenia” dels Who, l’èxit dels Jam i el reguitzell de grups que estaven sorgint identificats amb el moviment Mod seguint l’exemple dels Jam, es va promocionar la moda Mod Revival, amb la qual l’escena dels grups i dels fanzines underground sucumbia davant la manipulació mediàtica i la comercialitat. Els mods van passar a formar part d’aquella moda de finals dels 70s i primers 80s de les “tribus urbanes” amb la qual un heavy només seguia els grups heavies, un punky només seguia grups punkies, un rocker només seguia grups de rockers amb tupé i els mods només seguien els grups mods, i calia que tots s’apallissessin violentament entre ells. D’aquest denigrant panorama juvenil en va sorgir el concepte “grup mod” que havia de fer referència a aquells “grups formats per mods que feien música mod”. Aquells anys cada moda que es promocionava per mantenir viva la dinàmica comercial de la NewWave solia aportar una nova “tribu urbana”. Hi havia teddies, rockers, heavies, mods, skins, punkies, rude boys, soul boys, new romantics, tecnos, sinistres, punk-a-billies... Segons aquest sectarisme implantat un mod havia de seguir els Jam, Secret Affair, Truth o Brighton 64, però no als Specials, per exemple, per molt d’ska que fessin, perquè eren un grup de rude boys, ni als Dexy’s Midnight Runners, per molt de soul que fessin, perquè eren un grup de soul boys. Van ser aquells anys que havies d’aguantar que et titllessin de ser massa tancat per voler anar de mod, la qual cosa em sobtava perquè a mi interessar-me pel moviment Mod era precisament allò que m’havia obert cap a tantíssims aspectes culturals i estils musicals que encara ara no he aconseguit satisfer en la seva totalitat, amb quasi quatre dècades de dedicació!

The Squire

Moltes coses se’ls ha retret a aquells neo-mods dels temps del Revival-79, quasi sempre caient en l’error de comparar-los amb els originals. I posats a errar-la, trobo que cal dir al seu favor que bona part dels que no van deixar de ser mods per apuntar-se a alguna de les noves modes que anaven sorgint van saber fer una cosa que els originals no se’n van sortir en els 60s per caure en la quasi extinció com va ser sobreposar-se i sobreviure a la massificació i a la comercialitat d’haver-se convertit en moda, val a dir que potser fent valer l’experiència dels originals. Van ser dels primers en desmarcar-se d’aquell lamentable show de les tribus que els negava massa aspectes fonamentals per a créixer com a mods -començant per la individualitat i l’enriquiment cultural- segurament perquè aquella artificialitat imposada els va ser molt fàcil de desmuntar donat que de música mod no n’existeix –i si n’hi hagués, no seria precisament el power-pop d’aquells anys- i que molts membres dels “grups mods” eren músics que es disfressaven de mods per guanyar-se un públic fàcil. L’escena dels “grups mods”, però, va aconseguir perllongar-se fins la segona meitat dels 80s pel suport interessat que rebia de certes empreses sorgides arran del Revival-79, com certes botigues de Carnaby Street, algun segell discogràfic independent, clubs, DJs i organitzadors de rallies (concentracions mods), i gràcies a l’èxit que van tenir entre un nou públic mod ja no adolescent sinó infantil, naturalment molt més manipulable. Només cal que us fixeu en la foto del públic d’un concert dels Squire de mitjans dels 80s. 

De grups presentant-se com a “grup mod” fent referència a “grup format per mods que fan música per a mods” n’han continuat sorgint, però això no els ha garantit res, més bé tot el contrari. Potser els ha pogut valer per atreure la curiositat dels mods, però també la seva desconfiança. Per una banda, que et presentis com un “grup mod” no t’assegura el seu suport si no els convences de debò reunint actitud, imatge i música; per l’altra, al mod li agrada ser ell qui descobreix i escull els grups, i no els agrada sentir-se condicionats per si els grups es consideren o no mods. 

Havent superat la moda dels “grups mods” revivalistes, es va tornar a allò més natural i enriquidor de seguir grups no perquè fossin mods -o ho fessin veure!- sinó perquè el seu estil musical fos del seu gust. Des de llavors, el ventall de grups que un mod pot seguir és espatarrant. Per una banda, encara hi ha un bon grapat de solistes i grups dels 60s que es mantenen en actiu; val a dir que, com més èxit han tingut en la seva carrera més enllà dels 60s ens podem trobar que més s’han allunyat de l’estil que practicaven quan van enamorar el públic mod original, però també n’ha hagut que han retornat gràcies a la demanda dels nous mods per cenyir-se a recordar-nos els enyorats temes dels seus primers temps. Altrament, no han deixat de sorgir nous grups de joves intèrprets dedicats no solament a recuperar el modern jazz, rhythm-and-blues, soul, ska o pop-art tal i com l’executaven els admirats grups dels 60s sinó també la seva passió juvenil; mentre els grups supervivents dels 60s solen estar més interessats en demostrar com de bé han sabut madurar i alguns encara són capaços d’omplir grans recintes i estadis, aquests nous grups et permeten recuperar el plaer de gaudir del seu ímpetu i passió juvenil en algun petit club com si estiguessis immers en l’escena rhythm-and-bluesera londinenca dels primers 60s. I en aquesta recerca d’autenticitat hem acabat on els mods originals havien començat: els artistes originals afroamericans et continuen demostrant que, malgrat la seva avançada edat, són encara únics i insubstituïbles, perquè la seva música no ha estat mai una interpretació, és genuïna. 

A més a més, naturalment, sempre n’hi ha hagut que han necessitat viure el modernisme de forma plena intentant mantenir-se a l’avantguarda de la música moderna, generalment seguint les darreres tendències de les músiques de ball afroamericanes, i sempre sorgeixen noves i personals iniciatives clarament inspirades o influenciades pels estils musicals propis de l’Era Mod original dels 60s. A partir d’aquell Mod Revival del 1979 he vist sorgir grups de tots aquells tipus que ens sortien com a més representatius dels mods dels 60s al MODS I GRUPS (I): grups que sorgeixen per convertir-se en els favorits dels mods (Secret Affair), grups formats íntegrament per mods (Makin’ Time), grups dedicats a recuperar els clàssics de l’escena Mod original (Fast Eddie) o a recrear els so dels grups britànics dels 60s (Aardvarks), grups oferint música moderna inspirant-se musical i estèticament en els originals (Creeps), grups que intenten adequar l’esperit modernista a les tendències estètiques i musicals del moment (Style Council), grups a la moda que esdevenen portaveus de la seva generació (Smiths)... Us he posat només un exemple de cada, però en podríeu trobar molts i a cada dècada.

  Noel Gallagher, Paul McCartney , Paul Weller

A nivell mediàtic, aquell capítol protagonitzat pels Jam a finals dels 70s com a grup mod que encapçala el retorn del domini del Rock anglès en el panorama rocker internacional va tenir continuïtat a principis dels 90s quan el Grunge nord-americà dominava fins al punt que les discogràfiques britàniques exigien als grups britànics a fer Grunge. Al 1993 els Blur de Colchester publiquen el seu segon àlbum, “Modern Life Is Rubbish”, exhibint un so heretat dels Beatles, Kinks, Small Faces, Sex Pistols, Jam o Teardrop Explodes, lluint una imatge d’americanes de tall mod, botes Dr. Martens, Fred Perrys, Ben Shermans, Harringtons, Levis i parkes, i reivindicant la tradició del Rock anglès com a oposició al Grunge. La premsa els dóna la benvinguda i reben la benedicció immediata de Paul McCartney i de Paul Weller. Gràcies als Blur esclata el Brit-pop en un intent de retornar el Rock anglès al lloc preeminent que havia assolit als 60s i amb la New Wave. I de seguida els sorgeixen competidors, els mancunians Oasis arrasen amb el seu primer àlbum, “Definitely Maybe”, amb un original so que conjunta una potència rockera heretada del Glam i del Punk amb melodies clarament inspirades en els Beatles. Això i la seva imatge casual els val per ser rebuts com la més genuïna manifestació modernista del nou Rock anglès i inspira la premsa per potenciar la rivalitat entre els universitaris middle-class de Blur amb els Oasis working-class d’origen irlandès. Paul Weller de seguida apadrinarà els Oasis i Noel Gallagher, el cervell del grup, no perdrà ocasió per deixar caure: “L’única banda refotudament bona que hi havia abans dels Oasis eren els Stone Roses. Abans d’ells només hi havia els Smiths. I abans, només els Jam. I abans, només els Sex Pistols. I abans, només els Beatles. Només sis bandes, això és tot. És una bretolada pensar que el Pop britànic hagi estat alguna vegada en un bon moment”. 

Blur

Els Oasis i els Blur esdevindran els nous grups mods que encapçalaran el retorn del Rock anglès a la supremacia com a hereus d’una llarga tradició entrellaçada per Beatles, Jam i Smiths... sobretot. Si voleu ampliar el llistat, ho podeu fer fins l’infinit, però a aquests essencials només els podrien fer ombra Stone Roses, Sex Pistols, Slade, Kinks i Small Faces, grups que, curiosament, i amb els Beatles com a excepció, no van collar mai en el mercat nord-americà. 

Des de llavors, a nivell popular, sembla que els conceptes “grup mod” i “reivindicadors de la tradició rockera britànica” han anat sempre de la mà. El darrer cas més de més èxit l’ha protagonitzat Miles Kane, un gran artista i compositor que es deixa la pell a cada actuació en directe, que, si bé continua mostrant-se com un obsés de la roba i és fàcil reconèixer en les seves cançons el deute amb Beatles, Small Faces, T. Rex, Jam i Oasis, també s’ha de dir que tot ho sap presentar d’una manera inconfusiblement personal i moderna. Tant la seva imatge com la seva música són indubtablement del segle XXI i, molt important, indubtablement britànics, OF COURSE!