QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 12 MODS I SMALL FACES per Robert Abella

La primera curiositat pel moviment Mod se’m va despertar després de veure la pel·lícula “Quadrophenia” a principis dels 80s quan jo devia tenir setze o disset anys. De les primeres coses que em vaig adonar sobre la informació que anava rebent i trobant sobre aquest moviment era com de contradictòries podien arribar a ser. Quan donaves una cosa per segura, sempre acabaves descobrint que, si no era falsa o errònia, era molt matisable, i sobre tots els seus aspectes podies trobar opinions ben contraposades.

Aquells primers mesos de la dècada dels 80s s’estava vivint un revivalisme Mod gràcies, precisament, a “Quadrophenia”, recolzant-se en una onada de nous grups que es donaven a conèixer com a “grups mods” (concepte que us vaig comentar en dos empatollaments seguits sobre MODS I GRUPS MiG, MiG II). Aquesta manera tan polèmica de presentar-se, va retornar a l’actualitat l’oblidada controvèrsia sobre si els Who havien estat mai un “grup mod” autèntic o no. En aquells temps del Revival-79, als Who se’ls tenia com la icona més destacada del moviment Mod dels 60s, una idea que l’experiència posterior també m’ha ajudat a tombar. De fet, van ser els propis membres dels Who, en les entrevistes concedides en aquells dies de recobrat protagonisme, els primers en reconèixer que cap dels membres del grup eren mods i que havia estat el seu mànager, Pete Meaden, qui els havia convertit en un “grup mod” canviant-los el nom a High Numbers, dient-los com havien de vestir i quines cançons havien de tocar. En contraposició, sempre s’acabava afegint que els Small Faces sí que havien estat un grup format per mods, deixant els Who com a “plastes” i els Small Faces com a autèntics.

Aquesta idea m’ha acompanyat tota la vida fins que fa poc una sèrie d’interessants publicacions sobre el moviment Mod m’ho han acabat de matisar, i força.

Sembla clar que Steve Marriott, Ronnie Lane i Kenny Jones eren mods abans de formar el grup. Es veu que, com necessitaven una furgoneta per transportar l’equip de local en local, van admetre com a teclista a Jimmy Winston perquè en tenia una. El tal Winston, però, no collava gaire amb els altres tres, era més gran d’edat, molt més alt d’estatura i, quan van començar a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, intentava aclaparar el protagonisme disgustant la resta de membres del grup. Així que, tan aviat com van poder –cal suposar que quan van aconseguir una altra manera de disposar d’una furgona- se’l van treure de davant substituint-lo per Ian McLagan, teclista dels Muleskinners. Mac sempre va admetre no ser mod, això sí, sempre se’l va veure totalment integrat en el grup en tots els aspectes, inclús en l’estètic. Anava als mateixos perruquers i se’n beneficiava, com la resta del grup, del crèdit obert que Don Arden, el seu mànager, els havia aconseguit a totes les botigues de Carnaby Street –el somni de tot mod!-, però, com no tenia el gust estètic dels seus companys, preferia posar-se allò que els altres ja no pensaven posar-se més per no repetir-se. Aquest controvertit contracte que van signar amb Don Arden –i que acabaria portant-los a la ruïna- els va convertir en el grup amb la millor imatge de l’explosió Pop britànica. Paul Anderson, al seu llibre “Mods: the new religion” (Omnibus Press, 2013), diu:

L’estil Mod per a nois havia canviat de manera espectacular durant tot l'any, els cabells s’allargaven i la roba perdia sofisticació. Els cabells curts havien estatreemplaçats pel back-combing (cardat de mig cap cap al darrera amb llargues patilles de pèl). Pantalons hipsters, sabatilles de bàsquet i jaquetes Madras eren la moda imperant del moment, i els Small Faces els màxims exponents d'aquest look.”

Però no tots els mods els ho agraïen això. A “Mod: a very british phenomenon” (Omnibus Press, 2000) de Terry Rawlings, Ken Brown, un mod original, diu:

“Els Who i els Action eren grups molt admirats a l’institut. Als Small Faces sempre els vam trobar massa artificials. Eren un gran grup, però semblaven manufacturats a Carnaby Street, mentre els Who semblaven tan de classe obrera com nosaltres. Ara tothom sap que realment els Who es disfressaven de mods i tot això, però llavors no ho sabíem. Per nosaltres, els Small Faces eren un producte pop, no vestien com els mods corrents, vestien com estrelles del pop. Va tenir molta publicitat aquella història que havien estat agredits a la cafeteria del costat de l’Starlight. Doncs, sembla que els que els van atacar van ser una colla de mods. Realment, no ho puc assegurar, però és el que es comentava llavors.”

Els Small Faces sí que van aconseguir ser el grup mod per antonomàsia en cert moment, però el grup mod per antonomàsia del moviment Mod en el moment de la seva màxima comercialització. Ja em va estranyar a mi que Paul Weller, fa anys en una entrevista, es referís a ells com “el grup pop perfecte” i no, com jo em podia esperar, com “el grup mod perfecte”. Els Small Faces van arribar a ser el grup més a la moda, els màxims exponents de la moda comercial de Carnaby, però mai del Modernisme. I això se sap que els va afectar i confondre en molts moments. Per una part, estaven obligats a assolir l’èxit comercial i, per l’altra, desitjaven demostrar del que eren capaços interpretant la seva música preferida: el Rhythm-and-Blues. Només cal que li feu una ullada als discos que els va publicar la Decca: als singles us trobareu tot el seu potencial comercial i, als dos àlbums, les cançons que no havien aparegut en single són demostracions impressionants del que podien fer amb les versions de la Tamla (la seva interpretació del “Baby Don’t Do It” de Marvin Gaye és colossal) o amb cançons pròpies (a “Come On Children” aconsegueixen aglutinar tota la força i energia de monstres de la talla de James Brown o Otis Redding com només uns poquíssims privilegiats podrien fer, sembrant les bases dels posteriors Blues Rock i Hard Rock). Tot i els seus esforços mai van poder evitar que els mods opinessin així d’ells, com feia Ian R. Hebditch en la seva col·laboració a “The Soul Stylists” (Mainstream Publishing, 2000) de Paolo Hewitt:

“Els únics grups que ens interessaven eren els que s’inspiraven en la Tamla, com els Action, per exemple, o The Move, ells tenien el so adequat perquè tocaven versions de la Tamla. Altres grups que ens podien agradar eren The Art Woods, Geno Washington, Herbie Goins and the Nightriders, els Paramounts... El problema amb grups com The Small Faces era que atreien a una insufrible audiència d’histèriques i xisclaneres adolescents. Eren massa comercials per a nosaltres.”

Em va cridar també l’atenció que en un article de Paul Gorman inclòs a una edició especial de la revista Q dedicada als Who –val a dir que amb la clara intenció de desballestar certs tòpics sobre el moviment Mod- Eddie Phillips dels Creation deia:

“Ens movíem pel mateix circuit que els Birds, els Action, els Brian Auger Trinity, Long John Baldry i Geno Washington, tocàvem als mateixos locals, els mateixos pavellons per tot el país i, després, pels mateixos estadis de futbol. Vam tocar amb el High Numbers en un petit local prop de la sastreria Burton a Uxbridge. Des del punt de vista creatiu, tant musicals com estètics, era una escena excitant. Mai he tornat a viure res igual. Era elèctric!”.

I, en contraposició, en aquell mateix article Ian McLagan confessava:

“Mai vaig veure els Action o els Creation en directe, no tocàvem als mateixos locals ni formàvem part del mateix ambient.”

Us en recordeu que us deia al MODS I GRUPS (II) que, per molt perfecte que sigui un grup, res no li atorga gratuïtament la benedicció del públic mod? Doncs, llegiu aquesta darrera cita que us facilito i treieu-ne vosaltres mateixos les conclusions que vulgueu:

“Recordo que vaig anar a Boston Gliderdrome en una furgoneta amb una colla d’amics de Lincoln cap al 1966 per veure els Small Faces. Els teloners van ser anunciats com un grup que visitava per primera vegada el Regne Unit. Es tractava d’Edwin Starr amb una autèntica banda al complet, amb cors i tot. En devien ser una quinzena sobre aquell gran escenari. El so, les cançons, la seva presència, tot impressionant. Ens adonàvem que estàvem davant d’alguna cosa excepcional. I pensàvem que, si aquests eren els teloners, de què serien capaços els nostres "déus" dels Small Faces? Malauradament, van fer salat. Quins temps! L'escenari era massa gran i ells quatre es veien tan petits! No van aconseguir reproduir el so d'estudi dels seus discos. La gent va començar a esbroncar-los i, seguidament, es van llençar algunes ampolles cap a l’escenari. Kenny Jones va resultar ferit al cap. Steve Marriott i Plonk Lane es van encarar al públic abocant tota mena de desgradables insults. La multitud, llavors, els va respondre cridant: “Edwin, Edwin, Edwin!” Quan el grup d’Edwin Starr va tornar a l’escenari la gent va embogir. Aquella nit ningú hagués estat capaç de fer-li ombra a aquell paio que ben aviat esdevindria una veritable llegenda de l'escena Mod/Soul.”

Glenn Field, a “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” (Fastprint, 2014) de Tony Beesley.`

Indubtablement, ha estat en les dècades posteriors quan la relació Small Faces – mods s’ha anat estretint a mesura que el moviment Mod ha servit de referència a aquells que han reivindicat l’existència d’un estil estètic i musical genuïnament britànic. Cada vegada que des de les Illes Britàniques s’ha albirat la més mínima possibilitat de recobrar el lideratge en el terreny de la moda, normalment aprofitant algun moment òptim per al pop-rock britànic –com quan la New Wave o el Brit-pop- o algun esdeveniment que els hagi convertit en el centre d’atenció mundial –com quan l’Olimpiada de Londres al 2012-, s’ha recorregut a promocionar els aspectes més cridaners, espectaculars i atractius de la fase més comercialitzada del moviment Mod, la dels anys 1965 i 1966, o sigui: escúters sobreornamentats, grups pop britànics, roba Carnaby Street, Mary Quant, la minifaldilla i botes altes, la platja de Brighton, simbologia Pop-Art, l’omnipresència de la Union Jack, etc. En moments com aquests en que es desferma la nostàlgia pels temps que Londres era la capital cultural mundial i de la moda, quan es recorda els grups britànics que van provocar l’explosió Pop, al costat dels indiscutibles Beatles, Rolling Stones, Who o Kinks, no hi falten mai els Small Faces gràcies a aspectes pels quals tant se’ls va criticar al llarg de la seva carrera, com la seva comercialitat i la seva impecable estètica Carnaby, passant davant de molts dels seus contemporanis per haver estat mods, passant davant d’altres grups mods per haver estat mods autèntics abans de formar el grup, passant davant d’altres grups britànics per ser londinencs, i passant davant d’altres grups londinencs per lluir aquell accent cockney típic de l’East End tan valorat entre la gent de classe treballadora.

A tot això cal afegir-hi encara que, paradoxes de la història, un dels desencerts que més els van minar el camí cap a l’estrellat internacional a la llarga ha acabat ajudant-los a ser valorats almenys al seu país. A nivell musical, grups i artistes com els Jam, XTC, Madness, Prisoners, Blur, Ocean Colour Scene, Kaiser Chiefs, Miles Kane o Paul Weller en solitari han actualitzat, revitalitzat i donat vigència atemporal a una manera purament britànica d’interpretar el pop-rock recorrent a la influència de molts grups britànics, però sempre coincidint en dos: els Kinks i els Small Faces. Cosa que ha servit, en certa mesura, per reparar la injusta situació a la que es van haver d’enfrontar ambdues bandes en el moment més decisiu de la seva carrera. Tant els Kinks com els Small Faces no van poder aprofitar els seus respectius primers números u a les llistes per fer el salt al mercat nord-americà –el mercat més gran del rock- per unes desafortunades circumstàncies que els van marcar i condicionar per sempre. Els Kinks van estar vedats als Estats Units entre 1965 i 1970 per haver destrossat l’habitació d’un hotel durant la seva primera gira nord-americana; indubtablement, van pagar la patenta perquè després gairebé han estat els mitjans els que han obligat a cada nou grup britànic mitjanament mediàtic a fer-ho per guanyar-se una mala fama que afavorís la seva promoció. Tanmateix, els Small Faces no vam poder aprofitar el seu número u amb “All or Nothing” per sumar-se a la British Invasion del mercat nord-americà per no tenir encara l’edat permesa per treballar als EEUU. Així que, tant uns com els altres, van veure com la seva gran oportunitat passava de llarg i, mentre els seus més immediats competidors a les llistes engrandien el seu nom, la seva fama, el seu èxit i els seus ingressos publicant discos adaptats al gust nord-americà i fent les corresponents multitudinàries gires a l’altra banda de l’Atlàntic, ells havien de conformar-se en mantenir seduït el públic britànic i limitar-se a les gires britàniques i a alguna d’europea. Per la qual cosa, mentre tothom evolucionava cap a somnis psicodèlics de llibertat campestre de caire californià o blues-rock sureny, ells van continuar cantant a la realitat asfàltica i quotidianitat laboral britànica signant una sèrie d’àlbums i singles entre el 1967 i 1969 que els han convertit en els imprescindibles referents per a qui vulgui continuar manufacturant música popular “made in UK”.