QUÈ T’EMPATOLLES ARA?-15 DEL PUNK AL MOD AL BELL MIG DELS PPCC per Robert Abella

Estic llegint l’I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley (Fastprint, 2014) i surt un noi explicant com va evolucionar del Punk al Mod al llarg de la segona meitat dels 70s. Naturalment, aquest testimoni és d’un londinenc, que és allò que li interessa a tothom, però aquesta evolució no només es va donar a Londres i, havent estat jo mateix un dels que ho va experimentar en la pròpia pell i al nostre país, he pensat que potser la meva particular i propera experiència li podria interessar al lector de l’ALLNIGHTER. Al juny de 1977, quan el Punk estava en el seu moment més àlgid, amb tretze anys, vaig acabar l’escolarització. Sense saber encara si continuaria estudiant o em posaria a treballar, els meus amics i jo teníem molt clar que, lliurats del control del director de l’escola -un ex-policia manyo més franquista que Franco- ja podríem anar a la discoteca, almenys a la sessió de diumenge la tarda. 

Del Punk només ens arribaven molt difusos i encara més confusos ressons, i encara més a un poble com la Sénia. Només cal dir que la primera vegada que en vaig sentir parlar va ser a un “Directísimo” de la primera cadena espanyola –la segona no la veiem- on José María Íñigo (sí, el del bigoti lleig) va entrevistar Ramoncín. Quina autenticitat, tu! El tema discotequer estava llavors en plena ebullició. Al meu poblet hi havia dues discoteques! No hi havia poble, per petit que fos, que n’hi hagués. I la música era la que tocava: música Disco. A la que podíem anar, feia una sessió dominical per a la canalla. Feien una hora de música disco, mitja hora de balades per a ballar amb parella, una altra hora de música disco, mitja més de balades i acabaven amb una sessió de rock dur. Entre aquelles quatre parets s’hi congregava tota la canalla del poble distingint-s’hi certs grups: - Fatxendes: fills d’empresaris del moble i pagesos rics. Solien estudiar a col•legis interns de Tortosa, Tarragona o Barcelona. Tenien pasta per permetre’s tot allò que desitjaven. Vestien les marques més cares, portaven motos de velocitat, bevien cubates, fumaven, prenien drogues i sempre estaven envoltats de les noies més boniques. Els més interessats per la música eren afeccionats al rock simfònic. - Heavies: classe obrera autòctona. Com treballaven, tenien diners per permetre’s tenir bones motos Enduro o de Cross, eren afeccionats als porros i a la cervesa, i atreien a les noies menys fatxendes. Vestien samarretes blanques, texans Levi’s desgastats i sabatilles de bàsquet John Smith, i portaven els cabells llargs i arrissats amb una arracada. Eren incondicionals del rock dur: Deep Purple, Led Zeppelin, AC/DC... - Quinquis: classe obrera immigrant, bàsicament andalusos o fills d’andalusos. Com treballaven tots a les fàbriques de mobles, també tenien pasta encara que, com n’havien d’aportar a l’economia familiar, el seu menor poder adquisitiu es notava en una roba de marca no-t’hi-fixis i motos 49cc trucades. També solien ser afeccionats a la cervesa i als porros, i es beneficiaven les noies que no volia ningú. El seu model estètic semblava que eren Los Pecos i altres artistes que dominaven l’escena de les fans xisclaneres. - Nosaltres! Fills de treballadors i pagesos no-tan-rics autòctons. Com no treballàvem i depeníem del que ens donaven a casa, ens havíem de conformar en comptar els quintos que ens podíem beure, gorrejàvem cigarretes i alguna calada de porro, ens vestíem amb allò que les mares ens compraven –i imposaven-, la moto era la Mobillette del pare i les noies ens miraven com si fóssim un focus de pesta amb potes. Sí, “nosaltres” érem la categoria més baixa. No n’hi havia prou en rebre el seu menyspreu que els quinquis i algun heavy –carregats de ràbia en ser maltractats i humiliats als seus llocs de treball, però corpulents pel seu esforç físic quotidià- havien trobat la manera de sentir-se millor humiliant-nos als escanyolits o grassos estudiantets.

 Un bon dia, a cavall entre les dècades dels 70s i 80s, va començar a rular entre nosaltres una cinta de casset on hi havia gravat un programa de Radio-3 que Rafa Abitbol havia dedicat íntegrament als Sex Pistols. Les barrabassades que contava Abitbol i aquella música furibunda, rabiosa i ofensiva van caure sobre nosaltres com una revelació, suposo perquè lligaven totalment amb el nostre estat de frustració i maltractament. Tothom ens tenia per una merda? Anem a esquitxar-los de merda amb la nostra presència! Amb la música dels Sex Pistols, Ramones, Clash, Jam i Damned com a banda sonora, ens vam rebel•lar contra aquella situació anul•lant. Uniforme texà, cabells elèctricament eriçats i botes militars de l’exèrcit espanyol, xapetes, imperdibles, escopinades i puntades de peu. Vam deixar de fer gràcia i pena, i vam celebrar orgullosament haver-nos guanyat les mirades de desaprovació i fàstic de la gent més tradicionalista i fatxa del poble. A la discoteca de la Sénia només vam aconseguir que deixessin de fer la sessió romàntica després d’haver-li esclafat un ou cru al cap del punxadiscos; val a dir que per la qual cosa se’ns va tirar tota la discoteca a sobre. Altrament, a l’institut de la veïna Ulldecona, on havíem d’anar perquè al nostre poble llavors no n’hi havia, vam impulsar un ambient de modernisme novaoner que va afavorir que ens dediquessin una sessió de New Wave a la discoteca d’aquell poble, on se’ns tractava amb un respecte que no rebíem a la de la Sénia, i això que els dos pobles érem rivals per tradició. 
Aquella eufòria, aquella rebel•lió dels pringats, va anar perdent fúria i matisant-se a mesura que anàvem descobrint més grups moderns i, poc a poc, començàvem a deixar de ser els més pringats perquè darrera nostre continuaven incorporant-se gent més jove que nosaltres a l’ambient adolescent... i algunes noies més jovenetes començaven a fixar-se en nosaltres, malgrat continuar sense tenir un ral, ni per convidar-les a una trista Coca-Cola. Al 1981 els quintos un any més grans que jo van portar a la Sénia la pel•lícula “Quadrophenia” per recaptar diners. L’impacte –m’atreviria a dir que sobretot en mi- va ser brutal. Els Jam ja ens havien seduït molt, però els Clash i el seu “London Calling” pesaven massa. A partir de veure la pel•lícula, estèticament a la colla i a l’institut d’Ulldecona van començar a guanyar presència les “desert boots” (que es venien tots els dissabtes al mercat de la plaça Major), les americanes, corbates i, davant la impossibilitat de trobar parkes, abrics dels nostres pares, tant imitant els Jam com els grups de la Two-Tone que tant ens estaven engrescant llavors. Érem una mena de moviment pre-Oi!: punk i ska. Al “QUÈ T’EMPATOLLES ARA?-3 (EL CAMUFLATGE MODERNISTA)” ja us vaig explicar com d’interessant va ser per a mi canviar l’ofensiva estètica Punk per la més formal estètica d’inspiració Mod. Però deixeu-me acabar aquest article contant-vos com va ser el meu darrer dia com a punky, del qual me’n recordaré sempre.

Ja estava estudiant Magisteri a Tarragona, quan el divendres que havia de tornar cap a la Sénia a passar el cap de setmana, estava jo, encara carregat de tota la parafernàlia punk, a l’estació esperant la sortida del tren que m’havia de portar a Tortosa. Palplantat allí, enmig de l’andana, se’m va apropar un “punky de veres”. Em va explicar que era membre del grup basc Cicatriz en la Matriz, que acabava de sortir de la presó de Tarragona i necessitava calers per tornar a casa, a Euskadi. Jo tot el que tenia era el que havia pogut estalviar durant aquella setmana per poder permetre’m un cap de setmana no tan ajustat econòmicament. Tot i així, li vaig donar algunes monedes. Em va suplicar que li comprés alguna cosa per menjar i, ja posats (no tots els dies podia tenir el privilegi de parlar amb un punky autèntic i membre d’un grup), el vaig convidar a un esmorzaret de cafè amb llet i croissant, que a mi també em faria favor. Mentre parlàvem amistosament, aquella desferra humana em va ensenyar les punxades negres com el sutge d’injectar-se heroïna distribuïdes pel seu cos a llocs on no es poguessin veure. Encara m’esgarrifo ara només de recordar aquell espectacle tan miserable i fastigós. No cal dir que em vaig quedar sense un duro per poder sortir en tot el cap de setmana. Aquells dos dies sense poder sortir vaig gaudir, però, d’un temps preciós per repassar els discos que tenia dels Jam, estudiar en tot detall les fotos de la carpeta interior del disc de “Quadrophenia” i d’un parell de llibres en anglès que tenia dels Jam, i per adonar-me que jo estava a anys llum del Punk. M’estimava massa a mi mateix i, al cap i la fi, malgrat totes les frustracions i merdes que m’havia d’empassar diàriament, era massa feliç com per llençar la meva vida a les escombraries. Que fos fill de la classe treballadora no em convertia en cap moment en una deixalla. El dilluns següent, al tren de tornada a Tarragona, als meus companys d’estudis poc els va costar adonar-se’n que “Robert el punky” havia estat soterrat per “Robert, el mod de la Sénia”. Tot i així, val a dir que en tinc un molt bon record del Robert Punky perquè amb ell vaig aprendre moltes coses essencials i vitals, i ens ho vam passar molt bé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew