QUÈ T'EMPATOLLES ARA - 17, Mods i existencialisme (1ª part) per Robert Abella.



A la valuosíssima entrevista que Steve Turner li va fer al 1978 per al NME, Pete Meaden responia així a la pregunta de què llegien els mods: “Llegien coses d’interès per a erudits, com William Burrough, Crec que si ho feien era per esbrinar de què anava tota la moguda de les noves drogues, informació sobre drogues... Coses pràctiques”. La importància d’aquella entrevista rau en el fet que Meaden va morir poc després per una sobredosi de barbitúrics i perquè ell havia estat l’indiscutible Ace Face de l’escena Mod en el moment de la seva popularització, perquè era el líder dels mods de Shepherd’s Bush.
El periodista Nik Cohn va explicar així el procés d’expansió del moviment Mod i del paper del “Mod de Shepherd’s Bush” en aquest procés: 
“Des dels suburbis es va estendre per tot Londres i va establir una nova meca a Shepherd’s Bush, després va escombrar la costa sud i va pujar fins Nottingham, encara que no va anar gaire més enllà del Trent. (…)

Fou l’era Shepherd’s Bush (…) el Mod de Shepherd’s Bush estava fet d’un material més ordinari. En lloc de crear-se un estil propi, formava part d’una colla i era més escandalós, menys primmirat, més físic i menys implicat”. 
El Mod va ser la primera expressió Modernista que va ser extreta de la marginalitat, de l’underground, per convertir-la en popular, en Pop. L’explosió Pop dels anys 60s té el seu primer punt de referència en l’estil de vida Mod. Després de la desproporcionada cobertura mediàtica que van rebre els disturbis a la costa al 1964 –sí, tot allò dels mods contra els rockers-, la versió Mod sorgida del barri londinenc de Shepherd’s Bush s’havia imposat en el Soho londinenc i va servir de model a aquelles empreses que ambicionaven imposar-se en l’imminent mercat “Teenager” –l’explosió adolescent s’havia donat anys abans als Estats Units i es mostrava com un fenomen econòmicament força interessant pel seu àvid consumisme- per saber adequar-se als peculiars gustos i necessitats del jovent britànic. 

Però l’estil de vida Mod s’havia desenvolupat entre finals dels 50s i principis dels 60s gràcies a poc més d’un centenar de nois i noies que van coincidir pels clubs del Soho intentant crear una forma de viure la joventut totalment nova, que no tingués res a veure amb com l’havien viscut els seus pares ni amb la manera que la societat esperava que la visquessin. Penny Reel ens explicava anys després a un article al New Musical Express com era l’estil de vida Mod just abans que de ser descobert pels media i entrés en un procés de popularització, comercialització i massificació
“És llavors quan s’implanta la imatge més difosa i coneguda dels seguidors del moviment. Vestir parkes, abrics Crombie i G-macs, camises Paisley i de lunars, jerseis de coll de cigne, suèters de beisbol, barrets Blue Beat, jaquetes d’ant, corbates d’ant, càrdigans d’ant i sabates d’ant, pantalons de colors prou curts per deixar veure els mitjons escarlata, obscurs àlbums de blues, singles de Prince Buster i literatura francesa moderna.
És també el mateix moment que el Mod reemplaça la definició més primerenca de Modernista; i les píndoles esdevenen una forma de viure, d’eterna nocturnitat”. Això era entre el 1962 i 1963.

Un altre noi que havia participat en la formació d’un ambient Mod abans del 1963 o 1964, Steve Sparks, demostrava el seu descontent en com havia vist evolucionar l’escena Mod amb aquestes paraules:
“El Mod, abans de ser comercialitzat, era essencialment una extensió dels beatniks. Venia del Modernisme, tenia que veure amb el jazz modern i amb Sartre. Jo era un Mod, un dels mods originals, un dels autèntics mods de Wardour Street. No dels post-comercialitzats mods, sinó de quan tot era Existencialisme i Rhythm-and-Blues. En devíem ser uns cent vint. La resta eren els mods de Carnaby Street. Proveníem d’Ilford, de l’est i del nord de Londres, de l’eix del club Noreik de Tottenham i de la cafeteria Mocha d’Ilford. Amfetamines, Jean-Paul Sartre i John Lee Hooker. Això era ser mod. I la roba”. 

Realment, us he introduït aquest tema d’una manera que caldria introduir qualsevol dels aspectes referents als mods. La paraula “Mod” pot fer referència a massa coses, algunes d’elles inclús antagòniques. He intentat que us n’adoneu de com diferent és parlar d’un mod posterior al 1963-64 i d’un d’abans. Al 1965 qualsevol podia ser un mod, l’únic que havies de fer era tenir diners i deixar-te portar pels dictàmens de la moda; entre aquests mods segurament podries trobar nois i noies de tota mena, amb unes inquietuds ben diferents. Altrament, entre els mods originals hi podríem trobar unes inquietuds similars i un compromís comú per compartir una moguda nova, original, moderna, sofisticada, exclusivista i, per sobre de tot, jove. 
Com heu pogut veure en les paraules dels mods originals, l’Existencialisme era tan important per ells com la música o la roba. La seva connexió amb l’Existencialisme la podríem buscar en aquesta relació que Sparks apunta amb els beatnicks. Els primers modernistes dels anys 50s eren nois de classe obrera, generalment immigrants o fills d’immigrants, culturalment desarrelats, deslliurats de qualsevol tradició, molt receptius davant qualsevol classe d’innovació i entregats a tot allò que els pogués enriquir culturalment. Pels clubs i coffee-bars del Soho van interactuar indubtablement amb estudiants bohemis influenciats pels beatnicks nord-americans, dels que van imitar viure la nit fins la matinada i el gust pel jazz més arriscat, pels licors més tòxics i estupefaents, i per la lectura dels autors de la Generació Beat nord-americana, com Jack KerouacNeal CassadyAllen Ginsberg o William S. Burroughs (on trobem la connexió amb el que deia Meaden), i els Existencialistes europeus, com Jean-Paul Sartre, Søren KierkegaardFriedrich NietzscheFranz KafkaFiodor DostoievskiAlbert Camus o Simone de Beauvoir. Però la relació entre modernistes i beatnicks mai va ser cordial, realment no es podien sofrir. Ambdós grups es menyspreaven mútuament perquè se sentien superiors als altres; els modernistes perquè, com treballaven, tenien més diners per anar més ben vestits, i els beatnicks perquè, com eren universitaris de classe mitjana, es creien més intel·ligents i es veien més cultes. 

Encara que és evident que els beatnicks van influir cert sector modernista, veig claríssim que per allò que absolutament tots els modernistes, sense excepció, es van involucrar en l’Existencialisme no va ser per una altra cosa que per l’admiració que li processaven a Miles Davis. 
Com ens deixaven clar Penny Reel i Steve Sparks, el moviment Mod venia del Modernisme, i els modernistes havien rebut aquesta denominació pel seu amor pel jazz modern. Si a tu t’agradaven Charlie Parker i Miles Davis, tu eres un Modernista. Altrament, tots els jazzistes negres que podien marxaven a treballar a Europa, on no només eren acollits com a persones sinó venerats com a estrelles, i on se sentien alliberats de la societat racista nord-americana. I, com ja havia passat a les dècades dels 20s i 30s, París era el seu destí més desitjat, però ara els beboppers (els jazziztes més avançats i cultes del jazz modern, els impulsors de la tendència Bebop) no hi eren per mantenir els vells estereotips de “com de graciosos i simpàtics són aquests negres” creats abans de la guerra sinó per integrar-se i participar en aquell engrescador ambient cultural parisenc de post-guerra. La famosa frase de Jean-Paul Sartre, "Hom ha d'actuar per ser lliure", n’era tota una invitació.

La influència de l’ambient intel·lectual de l’esquerra parisenca la podeu veure clarament reflectida en les boines, les perilles, les ulleres de pasta i vestir de negre rigorós d’artistes del Bebop com el pianista Thelonious Monk o el trompetista Dizzy Gillespie. Però, és precisament en aquest aspecte on Miles Davis marca la frontera amb el jazz modern dels beatnicks –molts dels quals també es van sentir atrets per aquesta estètica- i el dels modernistes. Davis havia estat el punt de partida dels modernistes tant pel seu estil musical com pel seu estil estètic, ell –i només ell- els havia animat a adoptar la fatxenda imatge Ivy League nord-americana, tot un sacrilegi veure-la en mans de malvividors negres i joves de classe treballadora. Doncs, a la segona meitat dels 50s, Davis demostrava la seva afinitat amb els seus incondicionals seguidors incorporant-se a les files del més sexy i estret Italian Look, creat pel sastre romà Brioni -i importat per Cecil Gee al Regne Unit al 1954- i adoptat pels seus seguidors d’ambdues ribes de l’Atlàntic. 
Miles Davis va conèixer personalment Sartre quan ell i Charlie Parker van tocar al Festival de Jazz de París al 1949. Però molt més mediàtica va ser la relació de tres anys que va mantenir amb la cantant Juliette Greco, la representant més cool de l’esquerra francesa amb la seva esveltesa, els seus cabells negres i llisos, boina negra i gavardina amb el coll aixecat, i les seves cançons murmurades amb una peresa estranyament sensual. La seva relació va ser coneguda com “el matrimoni entre el Bebop i l’Existencialisme” i, des de llavors, per a tots els sectors, ambdues coses van anar de la mà. 

Fixeu-vos també que, a les cites que us he facilitat, quan el rhythm-and-blues supera al jazz modern en els ambients mods de principis dels 60s, l’Existencialisme continua mantenint el seu ferm protagonisme. 
També trobo adequat destacar-vos que a Alemanya als primers 60s s’hi va donar una rivalitat entre joves de classe treballadora seguidors del rock-and-roll i estudiants de classe mitjana afeccionats al jazz modern; als primers se’ls coneixia com a “rockers” i als segons com a “exis”, com abreviatura d’”existencialistes”, indubtablement una versió autòctona a mig camí entre els beatnicks i els modernistes.
L’Existencialisme va collar en la consciència modernista per l’anhel d’aquest sector de joves en rebel·lar-se contra l’engany de la societat establerta, que connectava amb el descontent social i la incertesa política dels anys de post-guerra: “Casar-me, tenir fills, deixar-me explotar laboralment per passar-me la vida pagant una vivenda, demés despeses domèstiques i impostos per tot... per a compensar-m’ho com? Enviant-me a primera línea de foc per ser de classe obrera per a defensar uns interessos que no són els meus, per defensar un model de societat que m’explota i m’aniquila?”...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew