QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 21 NOIES MODS (2ª Part) per Robert Abella

Com tantes i tantes coses que conformen la cultura Mod, les noies també les agafaven del món ordinari i li donaven un ús nou o els hi canviaven al seu gust o necessitats. Compraven a botigues per a nois, sobretot pantalons i camises, i les ajustaven a la seva mida i gust. Com els nois havien fet amb els mallots de ciclisme o les sabates de jugar a les bitlles, les mods van extreure els pantalons d’esquiar (ski pants) del seu context esportiu i els van convertir en una peça de vestir al carrer, a la feina o per sortir de nit; venien a ser uns pantalons fets per a dona, molt còmodes i sexis. Portar-los amb unes Hush Puppies va estar molt de moda entre elles. Encara que val a dir que les modes tenien una vigència fugaç, canviaven molt de pressa; la noia que en creava una, es convertia en una Top Mod (una “face” femenina); i, quan aquesta moda es generalitzava i l’adoptaven noies alienes a l’escena, es convertia en “demodé” (passada de moda) i la deixaven de portar. Un calçat molt popular d’aquestes noies van ser les sabates d’àvia (granny shoes), lleugeres, còmodes, amb un taló ample i no gaire alt de fusta ideal per a ballar. Les podien comprar a qualsevol sabateria, però si les volies d’un color diferent al negre havies de buscar-les a botigues per a senyores de classe alta i, naturalment, llavors eren massa cares, fins que Anello & Davide, els populars sabaters de Covent Garden especialitzats en calçat per ballar, van demostrar el seu olfacte comercial quan van llençar nous models més adequats al gust juvenil i en diferents colors.

Perquè us adoneu de les fonts d’inspiració a les que solien recórrer les noies mods, només cal que vegeu l’exemple dels PENTINATS: cantants d’èxit (el crepat de Helen Shapiro), el cinema (la melena que lluïa Liz Taylor interpretant Cleopatra) o senyores de l’alta societat (Jackie Kennedy o Coco Chanel). Els van evolucionar dels crepats propis dels 50s fins al transgressor “garçon”

Els CALÇATS més populars van ser les Hush Puppies, les sabates d’àvia i brillants sabates de xarol negres, tant amb cordons com amb sivella. La puntera de les sabates va evolucionar des de les acabades en punta fins les més arrodonides, i els talons dels alts i punxeguts als amples i més baixos.

Els PANTALONS els compraven a les botigues per a homes. Els més populars van ser els d’esquiar (de niló o poliester amb un estrep per sota el peu en colors foscos com el blau marí o marró), els “floaters” (uns pantalons rectes de color blau clar brillant, molt populars tant per nois com per noies), “hipsters” (blaus o blancs amb una obertura) i també es van apuntar a la febre pels texans Levi’s.

Les FALDILLES queien rectes fins just per sota del genoll o per la meitat del panxell, amb un petit tall a la part posterior. Les faldilles prisades blanques o amb quadres escocesos es van posar de moda breument, combinades amb mitjons amb tres botons.

Els VESTITS conjuntaven aquestes faldes rectes amb americanes curtes, quadrades i entallades com les dels nois, evolució de l’”Italian Look” masculí.

Es van fer molt populars els vestits d’una peça sense mànegues ni coll perquè eren fàcils de fer-se’ls elles mateixes al seu gust, eren originals, exclusius, elegants i els més còmodes per ballar.

El conjunt jersei-jaqueta de punt de colors com el gris o el marró amb algunes ratlles eren d’ús corrent.

Les CAMISETES solien ser blau marí amb una diana, amb una àncora o amb la inicial del nom impresa al centre de la mateixa.

La PEÇA D’ABRIC més popular van ser els “macs” de niló de color marró i, sobretot, blau marí. També abrics blancs de llana amb el coll de pell negra i solapes a les butxaques. L’ant de color marró es va fer molt popular en jaquetes i llargs abrics tres quarts. Les jaquetes solien tenir el coll de cuir, els tres quarts les solapes del coll, les solapes de les butxaques i els botons folrats de pell. També hi havia abrics totalment de pell o imitació de pell de colors com el verd ampolla, blau marí o bordeus, com també el negre.

Solien MAQUILLAR-SE molt els ulls –com les seves predecessores modernistes de finals dels 50s seguidores de l’escena jazzista del Soho- i gens els llavis, o se’ls pintaven en colors molt clars, inclús blancs. I no solien portar JOIES, llevat dels punys de les camises, com ho feien els homes.

Solien anar al centre a comprar agafades del braç de dos en dos balancejant les seves bosses de mà.

Per anar en escúter –normalment, assegudes al seient del darrere- solien portar Hush Puppies, pantalons, suèter, mac i un gran mocador que els cobrís els cabells.

Durant els aldarulls del 1964 a la costa, la imatge més difosa entre les noies era sandàlies, Levi’s, camiseta amb la inicial del nom impresa i l’imprescindible mac.

Em sobta molt veure imatges de concentracions escuteristes d’avui en dia a la costa sud anglesa i, enmig d’aquell fotimer d’escúters antigues espectacularment ornamentades a l’estil mod, la imatge que hi domina és per als homes la del ticket escuterista de l’estiu del 1964 (o sigui: desert boots, Levi’s, Fred Perry i parka) i per a les dones la de les dolly birds del 1967 (o sigui: vestit supercurt estampat amb motius florals de colors ben vistosos, un cinturó d’anelles, unes botes blanques molt altes, ulleres de sol de colors estranys de forma geomètrica, cabells llisos molt llargs i un barret blanc d’ala molt ampla i ondulada). Suposo que aquest descompassament cronològic es deu a que els protagonistes d’aquests actes vintages solen ser gent de classe mitjana-alta i els és més fàcil identificar-se en el model sexual nord-americà pel qual la màxima expressió mod de la virilitat masculina deu ser la del buscabregues de Brighton i la màxima expressió mod de la sensualitat femenina deu ser la de la fatxenda del Swinging London. Recordeu que els creadors dels estils modernistes britànics són de classe obrera i que les modes comercials que es promocionen majorment des dels EEUU es fan per a la classe mitjana.

Com ja sabeu, l’estil mod –creat al carrer pels i per les mods- va servir de punt de partida i d’inspiració per a la primera moda d’èxit massiu entre el jovent britànic. Aquest estil es va fer públic mitjançant el programa televisiu “Ready Steady Go!” a partir de la tardor del 1963 i va esdevenir popular a partir dels disturbis mods de la Pasqua del 1964, iniciant un procés pel qual va anar perdent gairebé tot allò que tenia de genuí, que va anant substituint-se progressivament per allò que més interessava a les empreses dedicades a explotar aquest nou mercat juvenil. Aquest estil “mod original” que us acabo de descriure va ser totalment desvirtuat mitjançant un “procés pop” que el va dur fins l’estil totalment oposat de les dolly birds fatxendes, autèntiques reines-víctimes de l’eufòria consumista del Swinging London. Realment, l’estil masculí no va haver de canviar tan dràsticament com ho va fer el femení. Per al món de la moda, l’estil mod femení, d’elegància senzilla i austera, no responia en absolut a la idea que portaven de vendre una imatge per a noies que encomanessin la joia de ser joves i de ser sensualment atractives.

Per començar, ja al 1964 tota noia disposada a ser mod sabia que havia de comprar els macs a C&A, les sabates a Raoul, les bosses de mà a B.E.A. i la roba unisex a Mod Male a Carnaby Street. Però això només va ser el començament. La moda va anar fent-se més femenina, extravagant, colorista i sexy seguint les tendències Pop-Art i Op-Art fins acabar absorbint les tendències psicodèliques i Flower-Power sorgides a l’Estiu de l’Amor de 1967 a les universitats californianes i que tant ben acollides van ser per les fatxendes de casa bona. En aquest procés, el canvi més celebrat i recordat va ser la implantació de la minifaldilla creada per Mary Quant (que anys després va admetre que la idea no va ser d’ella sinó que la va veure a dues mods que anaven passejant per King’s Road intentant crear tendència entre les seves companyes d’escena). En un tres i no-res, per seguir la moda Mod femenina només havies de vestir-te a BIBA, imitar el pentinat que Vidal Sasoon havia creat per a Mary Quant i maquillar-te com la model Twiggy. Les idees per a vestir-se ja no sortien dels clubs nocturns sinó dels models que veien lluir a famoses models com Patti Boyd, Jane Asher, Jean i Chrissie Shrimpton, Verushka o Twiggy a revistes com Vogue o Rave, actrius com Brigitte Bardot, Julie Christie, Françoise Hardy o Mia Farrow, i presentadores de televisió com Cathy McGowan.

El periodista nord-americà Tom Wolfe va visitar Londres en ple Swinging London i en va fer una retrat molt acurat d’una noia mod d’aquell 1967 a la seva novel·la “The Pump House Gang”:

“Linda és una noia de Grays, Essex. Va sortir d’escola als quinze anys, com els seus sis germans i germanes, però ells es van quedar a Grays, a casa, fins fer-se grans, però Linda, no és que sigui una noia imprudent ni res d’això, és només que... “La Vida”, ella en formava part abans que se n’adonés. Sap ballar, i la manera com es vesteix... Linda no té una falda de menys de set polsades i mitja per sobre el genoll, això és segur, i espectaculars pantalons de campana, i els seus ulls, bé, ella es pinta als seus increïbles ulls una gran banda d’ombra, amb la qual cosa semblen una polsada més grans, entre la parpella superior i les celles, després una línia negra per sota, i després es pinta les pestanyes, les de dalt i les de sota, amb un traç fi com una agulla que s’allarga fins la galta, i el seu serrell negre li penja front avall com si fos part d’algun increïble disseny a joc amb els seus ulls, tot mesurat al mil·límetre, com una màscara... Fos com fos, Linda se’n va anar a Londres quan tenia quinze anys, i ella i tres noies més es van instal·lar en un pis al desemparat Leicester Square, i ràpidament Linda es va submergir per complet en “La Vida”.

Es va posar a treballar de dependenta, però era com... saps?... un rotllo, i Linda va començar a baixar al Tiles a l’hora d’esmorzar, era com una necessitat, entrar en “La Vida” al migdia, abans d’embogir en el servicial món de dependenta, i un dia estava allí a sota amb el seu gran rostre, desencaixant-se, caient en el transí cinètic, i Pat Cockell la va veure. Necessitava algú, una noia per treballar a la botiga de Ravel, algú que pogués comprendre tot allò que les noies mods de classe obrera volien quan entraven allí. (...)

Linda guanya unes nou lliures a la setmana. Vint-i-cinc xílings són per a impostos, dues lliures per a la seva part del lloguer del pis, tres o quatre lliures a la setmana per a roba, a llocs com Biba... i trenta xílings a la setmana en menjar. I això és tot! Només trenta xílings? Però... mireu-la, està espectacular, i no li fan cap falta les tres menjades regulars de cada dia.”

Jo, com ja sabeu, allò que em lliga amb els mods dels 60s només és un sentiment romàntic, per la qual cosa sempre em despertarà més admiració l’expressió ruda d’una mod de classe obrera del 1963 que les cuixes d’una dolly bird del 1967, simplement per una qüestió d’autenticitat.