QUÈ T’EMPATOLLES ARA? - 25, ACID-MOD AL BELL MIG DELS PPCC per Robert Abella

Una vegada més la lectura del llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices” de Tony Beesley m’inspira un nou empatollament. Els que col·laboren al llibre amb el seu testimoni expliquen com l’escena Mod hereva del revivalisme dels 70s i 80s a finals dels 80s va dispersar-se entre un munt de tendències que van posar en perill la seva continuïtat. Molts mods van deixar de considerar la seva escúter un complement estètic quan van descobrir una escena creada totalment entorn de l’escúter i van esdevenir scooter-boys; altres mods penjats del Soul van trobar en els ambients nostàlgics per l’escena del Northern Soul el seu medi ambient més vital; altres mods van intoxicar-se d’èxtasi i House i van participar de la nova cultura Rave; altres dancers, DJs i músics mods londinencs van impulsar l’escena de l’Acid Jazz fusionant els arrels modernistes del moviment Mod amb les darreres tendències de música de ball donant com a resultat una escena molt més original i modernista que el primigeni Revival-79; altres mods futbolers van acabar formant part d’una nova expressió modernista que hem conegut com a Casuals; etc... Tothom s’havia fet gran i necessitaven anar més enllà. La flama va mantenir-se viva gràcies a una nova fornada de nois i noies molt joves que van respondre a tanta dispersió amb un purisme impossible d’acceptar pels veterans.

Jo m’hi puc posar com a exemple d’això, i no vivia a Londres ni a Anglaterra.

Certament, si ara mateix analitzo la relació que he mantingut al llarg de la meva vida amb el moviment Mod el primer qualificatiu que em ve al cap és “contradictòria”. Inclús podria posar en dubte si tinc cap dret a considerar-me “Mod”, però fent-ho cal reconèixer-me tantes mancances que quasi bé seria millor acceptar que tot ha estat resultat d’una admiració i una il·lusió inassolible que, altrament, m’ha mantingut engrescat tota la vida a millorar-me... amb la qual cosa no estic parlant ni de tenir ni de diners sinó a estimar-me, respectar-me i acceptar-me.

Sóc de classe obrera com solen ser els mods, però ni vaig ser adolescent als 60s, ni sóc londinenc, ni britànic (per cert, ni ganes tampoc). Vaig començar a identificar-me amb els mods amb disset anys -o sigui, quan als 60s ja era edat de deixar-ho córrer- quan me’n vaig cansar de ballar a la discoteca –o sigui, quan vaig deixar de fer el que feien els mods- i se’m va despertar la curiositat pel Rock –quan vaig començar a ser Rocker?!-, de fet, el moviment Mod el vaig descobrir potser de la forma menys adequada, o sigui, mitjançant grups de Rock com The Jam, The Who, The Prisoners...

Durant els meus anys de militància Mod poc vaig freqüentar les pistes de ball i me’ls vaig passar descobrint els anys 60s i gaudint-los actualitzats mitjançant grups de Garage revival i de Mod revival, anant a concerts i comprant fanzines i discos. Però cap a finals dels 80s una sèrie de circumstàncies em van convèncer que ja era hora de superar aquella crisi de maduresa permanent en que m’havia sumit considerar-me Mod havent superat els vint anys d’edat: el malauradament desaparegut Ringo Julián deixava d’editar el modzine Reacciones adreçant-se als seus lectors amb un comunicat gairebé d’acomiadament de l’escena, una cosa que ja havia fet recentment Eddie Piller (un dels activistes mods anglesos més reconeguts dels 80s), els Style Council m’avorrien amb desesperació com volent fer menys dolorosa la seva imminent dissolució, els Brighton 64 també plegaven... i jo trencava amb la núvia i se’m presentava davant un panorama d’incertesa que em podia portar vés a saber cap on.

Amb els amics amb qui em vaig ajuntar per reprendre “la meva vida en llibertat” vaig conèixer una moguda que estava convulsionant la nostra comarca com mai havia vist abans. La discoteca ampostina Metro s’havia convertit en l’epicentre d’una manera de viure el cap de setmana com jo només havia llegit però mai havia tingut l’oportunitat de participar-hi. Després d’un dijous de tràfec i precalentament, podies començar-lo divendres al vespre i acabar-lo dilluns a la matinada sense haver dormit ni un segon.

L’estètica més comú era d’un sinistrisme amb camises florides. Una barreja d’Eduardo Benavente, The Church i The Fuzztones... After-Punk psicodèlic. La imprescindible camisa psicodèlica la podies combinar amb llargs abrics negres o caçadora de cuir, Levi’s negres o pantalons de cuir negre, botins de punta amb moltes sivelles o boogies imitació lleopard amb sivella, encara que la darrera tendència eren sabates Dr Martens granes amb puntera metàl·lica, i els pentinats punks havien deixat pas a cabells més llargs o garatgers, encara que el pentinat casual de Shaun Ryder estava marcant la darrera tendència. Em recordo enmig de tota aquella fauna com el Paul Weller de “Shout To The Top” però amb sabates Kurboys –els mocassins estaven totalment “out”-, o com els Barracudas surfers amb sabates Dr Martens o com el John Lennon del “Revolver” amb brogues Hush Puppies color mostassa, amb tots els casos amb les ulleres de sol adients.

Musicalment allò no sabies per on agafar-ho. No sonava absolutament res que figurés a les llistes d’èxits de vendes ni res que tingués a veure amb el tradicional domini discotequer de la música negra. Em va sorprendre que hi sonessin cançons de grups dels quals jo tenia discs -com Clash, Fuzztones, Ramones, Church, Fleshtones, Boys Wonder, Times...- que mai m’hagués imaginat ballar a una discoteca, però sobretot es quedaven amb mi punxant rareses que creia que jo era l’únic o un dels pocs a la comarca en tenir-les, com per exemple els Morlocks, el “Why don’t you smile now” dels Crawdaddys o el “Munster Theme” dels Surfin’Lungs que jo havia aconseguit mitjançant el fanzine “La herencia de los Munsters”. Tot això sonava enmig del tecno industrial d’uns Nitzer Ebb, el pop-rock d’uns Flesh For Lulu, el punk-oi! d’uns Angelic Upstrairs, l’indie-pop d’uns Vaselines, el rock-and-roll cavernícola d’uns Cramps, el folk-rock d’uns Hooters, el heavy psicodèlic dels Cult, el sinistrisme gòtic d’uns Sister Of Mercy, el glam lisèrgic d’uns Love & Rockets, el tecno-pop de B-Movie o, inclús, el piano minimalista de Wim Mertens, a més de coses velles com el “Sarah” de Fleetwood Mac, el “Serenade” d’Steve Miller Band o “The Ballroom Blitz” de Sweet. Els DJs reforçaven el ritme de les cançons i les entrellaçaven magistralment aprofitant les versions dub tan pròpies dels maxisingles del moment. Adequadament intoxicat, t’acceleraven posant al límit la teva capacitat cardíaca amb el “Push” dels Invisible Spirit o mental amb el “Hurricane Fighter Plane” d’Alien Sex Fiend i, seguidament, t’ascendien fins el nirvana punxant-te la hiperromàntica “Tinseltown In the Rain” de Blue Nile. La cosa més negra que hi sonava era el “I’m Gonna Knock You Out” dels Love Delegation de Peter Zaremba.

Tant sorprenent com la música -i possiblement allò que més em va agradar d’aquest ambient- era el clima d’amistat i d’acceptació mútua que hi regnava. La violència típica de totes les discoteques que coneixia no hi tenia lloc, estava molt mal vista, tothom la trobava innecessària. Suposo que com la gent no hi anava a lligar sinó a posar-se per ballar, aquella competitivitat que obligava als més pinxets de cada discoteca a demostrar la seva homenia i marcar terreny a base de cops de puny no s’hi donava. Segurament, era l’únic ambient de la comarca on s’hi podien sentir prou segurs els homosexuals. El fet de compartir aquella moguda ens agermanava, tots érem “gent del rotllo”. Estaves ballant engrescadament al costat d’algú i, al cap d’una estona, et venia portant-te una mitjana o t’invitava a anar al lavabo a compartir alguna substància prohibida... i no era necessari saber qui era, ni com li deien, ni d’on era, però et quedaves amb la seva cara per tornar-li el detall quan vingués bé. Anaves al cotxe buscant intimitat i discreció per prendre’t alguna cosa, i pel camí et trobaves cotxes amb el maleter obert expulsant música “del rotllo” i la penya t’oferia amistosament beguda o canuts, i acabaves compartint amb ells el que duies.

Aviat vaig saber que la Metro només era un satèl·lit de la moguda valenciana dinamitzada des de discoteques com Spook Factory o Chocolate, on DJs com Fran Lenaers van saber respondre a les necessitats dels addictes a la mescalina. Aquella totalment original i germinal escena clubber nostra anys després la coneixeria tothom com a Ruta del Bakalao. Sempre he pensat que si aquest fenomen s’hagués donat a qualsevol ciutat anglo-saxona s’hagués mitificat i glorificat fins l’extenuació enlloc de ser víctima de l’implacable descrèdit i menyspreu per haver-se produït en el nostre país sense permís dels explotadors anglo-saxons del món de la moda juvenil. Estic seguríssim que, a nivell de clubs, el seu impacte va ser molt superior a l’escena de Madchester o l’Acid-Jazz londinenc o, almenys, d’idèntica transcendència; però, clar, a nivell de manifestacions musicals, allí van tenir uns Stones Roses o James Taylor Quartet i aquí el que ha quedat és Chimo Bayo. Només apuntar al respecte que Stone Roses van tocar a Barraca al setembre de 1989, abans d’estar en boca de tothom.

Després d’haver viscut completament el nostre particular Estiu de l’Amor del 1988 sense saber que anys després tothom –tothom a tot el món: Nova York, Eivissa, Manchester, Londres...- el recordaria així, aquell Nadal vaig obrir el bar musical Groovy a la Sénia que aviat es va convertir en el millor lloc de tota la comarca on començar un cap de setmana que acabaria la mitjanit de diumenge a la Long Play d’Alcanar, havent passat per la Terminal de la Sénia, la Metro, l’Andros i la Parròquia d’Amposta, i la Plató de la Ràpita, si no t’havies allargat al Saler valencià.

A qui consideri que això no té absolutament res a veure amb el moviment Mod o el Modernisme no penso esmerçar ni mitja dècima de segon en discutir-li-ho, però jo ho vaig viure al cent per cent de forma Mod. Aquella Vida Total a la que feia referència Tom Wolfe a “La casa de la bomba i altres cròniques de l’Era Pop” jo només la he pogut viure durant aquesta època de la meva vida, just quan vaig voler deixar de ser Mod... ho dic per allò de la meva permanent contradicció Mod. Viure al mil per cent per al cap de setmana i on sempre he viscut. M’ho petava tot en discos, concerts, discoteques, roba, fato i partits del Barça de Cruyff. Aquelles originals i impensables barreges sonores que els DJs ens cuinaven em recordaven aquelles que van haver d’enginyar-se els mítics Guy Stevens a l’Scene o Roger Eagle al Twisted Wheels per als addictes a les amfetes a base de rock-and-roll, rhythm-and-blues, modern jazz, ska, boogaloo, soul, garatge, instrumentals de surf... Als ambients mods tampoc s’hi anava a lligar amb noies. L’obsessió per la imatge.

Anar a València era anar a Brighton, però a compartir festa i no galtades. El Groovy obria tots els dies laborables a l’hora del cafè, doncs moltíssims dilluns a migdia, després que la penya s’hagués currat mitja jornada laboral de vuit a una i hagués dinat, es prenien un parell de caraquillos al Groovy i la cosa s’acabava fent a un costat el billar, els llums apagats i tothom ballant com a bojos com si fos divendres nit fins les tres quan tothom marxava d’allò més animat a completar les cinc hores que els faltaven fins les vuit del vespre; allò Tom Wolfe també ho hagués titulat “Underground de migdia”... érem un Tiles a finals dels 80s a un poblet de cinc mil habitants. Després va arribar la Màkina i va acabar amb aquesta barreja de sons tan original implantant-se una radicalitat makinera que ens va jubilar a bona part dels bakales a favor d’una crianxada rapada, amb Dr Martens, camisetes de futbol i agrupada en colles; i a mi se’m va representar quan Roger Eagle va abandonar els plats del Twisted Wheel fart que els nous hard mods empastillats no se’n volguessin saber de res que no tingués el marcat ritme propi dels discs de la Tamla Motown, identificant jo Màkina amb Northern Soul, de la mateixa manera que identificava com els mods dels anys de plenitud s’havien vist superats per una versió més dura adequada als nous temps de crisi amb com els joves skins makiners havien implantat a Amposta el mal rotllo, la paranoia i la violència desgraciant el nostre bon rotllo, col·leguisme i pletòrica felicitat mescalinosa.

A qui no vulgui veure-hi cap connexió amb el moviment Mod, només li diria que, havent-me allunyat d’una moguda ampostina que ja no era per a mi, vaig tornar a furgar pels ambients mods i vét aquí que al Walrus Weekend de Lleida vaig ser a temps de viure-hi la mateixa evolució quan els pop-arters pseudo-psicodèlics vuitanters ens vam veure superats per una nova canalla d’skinheads northern-soulers que van tornar l’ambient més uniforme musical i estèticament, menys alegre i menys atractiu.

(m’hagués agradat acompanyar aquest empatollament amb fotos meves ballant, tot suat, amb els ulls desorbitats i fet un desastre, però només n’he trobat algunes poquetes fora de les discoteques, la qual cosa m’ha fet recordar que en aquells temps no pensàvem gaire en immortalitzar res, ens limitàvem a viure intensament el moment i en mantenir la nostra frenètica activitat nocturna en la més absoluta clandestinitat)