Donald Byrd sinònim de fusió.

Donald Byrd ha estat considerat un dels millors trompetistes hard bop de l'era post-Clifford Brown. Va gravar tant de lider, com d'acompanyant o músic de segona fila des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels anys 60, majoritariament per al segell Blue Note, on va establir una reputació com un estilista sòlid amb un so net i una habilitat especial per a la melodia. Cap al final dels anys 60, Byrd es va fascinar amb Miles Davis i la seva forma de fusionar. En els primers anys 70, amb l'ajuda dels germans Larry i Fonce Mizell, Byrd va perfeccionar el seu estil i la seva forma de fusionar que era bastant diferent a la de Davis. Les opinions sobre aquesta fase de la carrera de Byrd divergeixen de forma contundent, de fet molts puristes del jazz van menysprear el seu estil a diferència dels aficionats al jazz-funk qui el consideren com un dels més innovadors.

Donaldson Toussaint Louverture Byrd II va néixer a Detroit, Michigan, el 9 de desembre de 1932. El seu pare va ser un ministre metodista aficionat a la música, de Byrd podem dir era un consumat trompetista en el moment en què va acabar l'escola secundària, just després d'haver actuat amb Lionel Hampton. Byrd va servir una temporada a la Força Aèria, temps durant el qual tocava en una banda militar, i posteriorment va completar la seva llicenciatura de música a la Universitat Estatal de Wayne en 1954. Es va traslladar a Nova York en 1955 per obtenir un master a l’escola de música de Manhattan, i de seguida va formar part del grup del pianista George Wallington. Al desembre d'aquest any, va ser convidat a unir-se als Jazz Messengers d'Art Blakey, omplint el buit deixat pel seu ídol, Clifford Brown. Byrd també va començar la seva carrera d'enregistrament durant aquest període, gravant diverses sessions (majoritàriament pel segell Savoy) i treballant com a acompanyant molt sovint, sobretot a l’etiqueta Prestige. Va deixar els Jazz Messengers en 1956 i es va unir a Max Roach; temps que tingué oportunitat de compartir taules amb alguns dels més grans com ara John Coltrane, Sonny Rollins, i Red Garland, ademés de fundar el Jazz Lab Quintet amb Gigi Gryce cap a l’any 1957.

Entrat l’any 1958, Byrd va signar un contracte  exclusiu amb Blue Note, i també va formar una banda amb el bariton Pepper Adams, que romandria parella habitual de Byrd fins l’any 1961, Byrd va debutar amb Blue Note l’any 1958, ell i Adams van col.laborar en una sèrie d'excel·lents treballs de hard bop aquells tres anys “Byrd In Hand” (1959), al “At The Half Note Cafe, Vols. 1-2” (1960), “The Cat Walk” (1961), i “Royal Flush” (també al 1961), entre altres. Després d'aquesta explosió d'activitat, el següent any el trompetista va deixar de banda les gravacions per continuar els seus estudis a Europa, on va passar algun temps sota la tutela de la llegendaria professora de música francesa Nadia Boulanger. Va tornar als EUA el 1963 i va registrar “A New Perspesctive”,a continuació va intentar innovar mitjançant la incorporació de cors de gospel als seus enregistraments; com ara el tema "Crist Redemptor", que es va fer bastant popular.

A mitjans dels anys 60, Byrd va centrar la seva vida en la docència, va ser professor a Rutgers, Hampton, New York University, i Howard a la fi dels anys 60,va continuar gravant de forma ocasional, i cap a finals del 1966-1967 enregistrava "Mustang!" i "Blackjack", durant aquell temps també va començar a estudiar música africana, inspirat en part pel moviment negre que llavors prenia força als carrers i es va interessar en els esforços de Miles Davis per atraure un públic més jove (incloent-hi els propis estudiants de Byrd) mitjançant l'experimentació amb ritmes electrònics i funk. Editat el 1969, a "Fancy Free" incorporava el piano elèctric per primera vegada, amb un so que recorda molt al Miles Davis de “In a Silent Way”. Els següents treballs ja endinsats en la decada dels 70 Byrd desenvoluparia un so molt més funky, i més agressiu convertint-lo de ple en un artista de fusió, temps en que conectaria amb els germans Larry i Fonce Mizell qui s’encarregarien de la producció dels treballs de Byrd, obtenint com a resultat el treball “Black Byrd” l’any 72, una optimista barreja de Funky-jazz i R&B que malgrat l’èxit obtingut (disc més venut a Blue Note) els crítics de jazz van deixar per terra, la cosa esta en que el disc va ser numero u a la llista d’albums de R&B, consquència de l’exit obtingut, Byrd va crear la seva “backing band” amb una selecció d’estudiants seus a la Universitat de Howard amb qui va gravar la resta dels ansy 70.

I aixi va continuar la cosa fusionant Funk i R&B, com a mostra el disc  “Street lady” (1974) pur so Blaxplotaiion o el treballs "Stepping into Tomorrow" (1975), "Places and Spaces" (1976), i "Caricatures" (1977) comiat de Byrd amb Blue Note i els germans Mizell, en acabant es va traslladar al segell Elektra on va gravar diversos discos entre 1978-1983, obtenint el seu major èxit comercial l’any 1978 amb F.U.M.L. (Funking Up My Life). Va passar uns anys a mitjans dels anys 80 lluny de les gravacions, degut en part a la mala salut, però va continuar ensenyant entre l'estat Texas i Delaware. En els anys 80 i principis dels anys 90, Byrd va voler rememorar la seva època de hard bop enregistrant diverses sessions per al segell Landmark. Va participar en el projecte Jazzmatazz del raper Guru l’any 1993, i amb l'adveniment del moviment de jazz-rap i reactivació de l’acid jazz d'Anglaterra, els seus àlbums dels 70 es va convertir en referent, Byrd moria el febrer de 2013 a l'edat de 80.