El salvatge del Hammond, WILD BILL DAVIS


Wild Bill Davis va ser un dels pioners amb l'òrgan Hammond tenint com a punt de partida finals de 1940 i principis de 1950. El seu concepte de trio amb orgue, guitarra i bateria va servir d'inspiració per a altres organistes de jazz importants, com ara Jimmy Smith.
Wild va contribuir a l'aparició de l'orgue Hammond com un veritable instrument solista dins del  jazz. En tant va participar com a arranjador, la seva sensibilitat i creativitat van estar una mostra més dels seus coneixements musicals.

William Strethen-Davis va naixer el 24 de novembre de 1918 a Glasgow, Missouri. La família es va traslladar a Parsons, Kansas, quan Bill era jove allí va rebre les seves primeres lliçons de música per part del seu pare, un cantant que també va col·laborar amb Buck Clayton a l’hora que compaginava la seva faceta musical amb el seu ofici a la companyia de ferrocarrils.
Després dels estudis a l'Institut Tuskegee d’Alabama i en Wiley College de Texas, es va traslladar a Chicago el 1939, on va treballar com a arranjador i guitarrista de Milt Larkin. Davis es va quedar amb Larkin durant '1942. Ja en 1943 va treballar com arranjador per al pianista Earl "Fatha" Hines i per al cantant i saxofonista alt Buster Bennett per Columbia l'any 1945 siguent aquets els primers pasos com a arranjador de piano.

Més tard, l'any 1945, Davis es va unir a la Louis Jordan´s Tympany Five com a principal arranjador i pianista de Jordan, qui llavors era un dels artistes més demandat les jukebox de la dècada de 1940. Amb "Choo Choo Boogie" el grup va ocupar el número set de la llista de singles dels EUA . Els seus arranjaments per a la versió de Louis Jordan "Saturday Night Fish Fry" la van convertir en una de les primeres cançons Rock'n Roll de la història. 
A la fi de 1948 va treballar com a pianista amb el saxofonista Claude McLin i el trompetista Ed McLin. En oacasions aquest conjunt feia de backing band per a la gran Billie Holiday al Pershing Ball room de Chicago.
En 1949, Davis va començar a gravar amb l'òrgan Hammond, donava llum a el single "Mercuri 8136" i un any després ho faria amb amb Louis Jordan (Tamburitza Boogie).
La seva nova concepció de trio amb orgue, guitarra i bateria era un vehicle era fantàstic, de fet la majoria dels organistes de jazz d'avui encara utilitzen aquest concepte.

El seu primer treball encapçalant el seu trio d'òrgan va ser llançat en 1950: "Bill Davis And His Real Gone Organ" per al segell de Mercer Ellington (Mercer Label Records) amb Duke Ellington al piano de la cançó "Things Ain't What They Used To Be." 
El 1951 Davis va gravar l'àlbum "Live at Birdland" amb el guitarrista Floyd Smith i el bateria Christopher Columbus. Floyd Smith va substituir Bill Jennings, que era un guitarrista genial, però tenia un greu problema amb les drogues,. Smith va ser productor temps després de la reina de la música disco Loleatta Holloway amb qui es casaria.
Després de dos discos finals amb Jordan en 1951 es va signar amb Okeh / Epic Records i va gravar una sèrie de grans discos de 78 rpm i 10 'i 12' LP 's.
Era el principi del "boom òrgans" al EUA . i Davis era el pare de tots els organistes de jazz. El 1952, va gravar amb Hot Lips Pàgina per a King Records i el 1955 amb Frank Morgan, es a partir d’aquest moment que pasa a nomenar-se “Wild" Bill Davis" sobrenom amb el que el va batejar Leonard Feather.

En 1956, signa per a Imperial, enregistrant un treball amb Ivory Joe Hunter, l’any següent ho fa per a Atlàntic i amb Illinois Jacquet per Verve Record un any més tard l’any 1958.
En 1959, Wild Bill Davis va canviar a Everest Records on va gravar una sèrie d'àlbums de gran èxit comercial i altres tants amb la cantant Glòria Lynne. Mentre que sota contracte amb Everest, signava els treballs amb el pseudònim de "Strethen Davis” i en 1959 ho feia per Prestige Records amb el de “Arnett Cob” , El 1961 tenia lloc la primera col·laboració amb Duke Ellington i el saxofonista Johnny Hodges, ”Hodge blue” inmortalitzava aquesta societat, després vingueren una sèrie d'àlbums notables fins que Wild Bill Davis es va unir a l'orquestra de Duke Ellington en 1969, un any després que Billy Strayhorn va morir.

Anys més tard es va unir a la banda d’acompanyament d’Ella Fitzgerald  amb qui va enregistrar "These Are The Blues” per a Verve Records quasi al mateix temps prenia partit en una nova societat amb el vibrafonista Milt Jackson i el contrabaix Ray Brown amb qui gravava “Much In Common” els següents anys va fer de RCA sa casa, allí va enregistrar una serie de treballs. Durant els anys que va estar vinint a Atlantic City (NJ) va frecuentar el Club Grace´s Little Belmont on va inmortaitzar diverses sessions com ara "In Atlantic City" i "Midnight To Dawn" (personalment el seu disc favorit), Amb Ellington va arribar a Europa per primera vegada, fet que li donaria l'oprtunitat de coneixer diversos musics francesos com ara Paul Gonsalves amb qui va enregistrar l'any 70 l'album "Paul Gonsalves In Paris" per al segell francès Blue Star Records sota un altre pseudònim, aquesta vegada "Prince Woodyard". En la dècada dels 70, Wild Bill Davis va emprendre una segona carrera aquesta vegada per Europa. Va participar en diversos festivals de jazz europeus, va gravar diversos discos per al segell francès Black & Blue i es va envoltar dels millors músics francesos del moment com el saxofonista tenor Guy Lafitte i el vibrafonista Dany Doriz. Des de 1978 a 1981-1982 Davis va voltar per Europa amb el vibrafonista Lionel Hampton com a membre del seu Giants of Jazz. El 1978, Davis gravava junt a Memphis Slim a París l’àlbum "Blues And Woman. El 1992, deia adeu a l'aventura europea amb "Paris-Barcelona Connection" per Black and Blue Records. Wild Bill Davis deixava orfe el seu hammond a consequència d'un atac de cor el 17 d'agost de 1995 a Moorestown, Nova Jersey consequència d'un accident de trànsit l’any anterior que li havia deixat fortes seqüeles.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew