QUÈ T’EMPATOLLES ARA? – 29 MODS I IDEOLOGIA POLITICA per Robert Abella


Queda molt bé dir, com molts solen fer, que els mods mai van tenir res a veure amb la política i que haurien de continuar així per la resta dels temps. També he sentit a dir moltes vegades que l’escena Mod és capaç d’aglutinar gent força diferent perquè el sentiment de ser mod està i ha d’estar sempre per sobre de tota ideologia política. Podria donar-los la raó i acabar aquí l’article, però... La meva pròpia experiència i les meves lectures modernistes demostren que això no és veritat i, donant-los la raó, l’únic que estaria fent és amagar covardament el cap sota l’ala i enganyar-vos. Segurament, el moviment Mod sigui una de les subcultures que més desenganyen els seus seguidors perquè la seva aparença és una invitació per a individualistes a fer-se una idea totalment idealitzada i, quan coneixen a més seguidors del moviment, hom troba que cadascun s’ha fet una idea particular que no té res a veure amb la dels altres. Potser va haver un temps en que l’escena podia ajuntar gent d’allò més variada perquè no es coneixien de res, però avui en dia aquestes xarxes socials que han fet conèixer-nos massa i tot han destapat totes les misèries que s’amaguen sota la pretesa perfecció estètica dels seus seguidors... i amagar el cap sota l’ala no va amb mi.

Al que està considerat el primer reportatge de premsa de la història dedicat als mods, publicat al 1962 per la revista Town, es pregunta sobre la seva inclinació política a tres nois jueus del barri londinenc d’Stamford Hill que havien atret l’atenció dels periodistes per la seva imatge extremadament sofisticada i original, i tots tres coincideixen en considerar-se conservadors simplement perquè pensen que els Tories estan de part dels rics i ells aspiren a ser-ho algun dia com, creuen ells, ho desitja tothom. Val a dir que admeten estar poc interessats en política i entendre’n menys. Un d’aquests nois és un Marc Bolan de 15 anys que apareix amb el seu nom original, Mark Feld. Aquesta opinió de seguida serà rebatuda per altres mods del moment. Steve Sparks, en la seva contribució al «Days In The Life: Voices From The English Underground» de Jonathan Green, diu: «El Mod, abans de ser comercialitzat, era essencialment una extensió dels beatniks. Venia del Modernisme, tenia que veure amb el Modern Jazz i amb Sartre. Mark Feld (més tard conegut com Marc Bolan) va ser un dels primers exemples de la decadència Mod, quan el moviment va atreure gent que no entenia de què anava allò de la roba. Mark Feld només estava interessat en la roba, no estava involucrat en altres pensaments. Clar, es fa molt difícil pensar quan t’has pres vint píndoles de Drinamyl». Aquesta contraposició de punts de vista es produeix en aquell moment en que John Simons situa “el principi del Mod, quan el Modernisme es fusiona amb el Mod”, en el llibre “The Influential Factor” de Graham Lentz. Entenent com a «mods» els obsessionats per la roba com aquells tres fatxendes jueus d’Stamford Hill, als que Nik Cohn va definir com a «Estilistes» al seu llibre sobre els 60s «Ball The Wall», on també diu: “Llavors als mods només els interessava la roba. La música, el ball, les escúters i les píndoles van venir després» i «(...) solien ser de classe mitjana, fills d’oficinistes i de modestos homes de negocis, i molts d’ells eren jueus», i on recull el testimoni d’un aquests estilistes que diu: «No treballaven, vivien dels seus pares». Mentre que els «modernistes» serien, com Steve Sparks, hereus del tarannà dels modernistes del jazz; joves de classe baixa que necessiten treballar per poder dedicar-se a intentar superar-se personalment amerant-se de les noves tendències culturals submergint-se en la «bohème» imperant per cafeteries i clubs del Soho, interactuant amb beatniks universitaris i marines nord-americans, intentant ser els primers en descobrir aquella cançó, aquell artista, aquella novel·la, aquell escriptor, aquella pel·lícula... sabedors que la seva sofisticació cultural es mantindria incorruptament exclusivista seguint les darreres tendències musicals afroamericanes, llegint els existencialistes esquerranosos europeus o els nord-americans de la Generació Beat i inspirant-se estèticament en les pel·lícules franceses de La Nouvelle Vague i dels neorealistes italians.

Mark Paytress, a la seva biografia sobre Marc Bolan, explica moll bé la posició «conservadora» d’aquells estilistes: «Era política per associació, i els ‘faces’ clavaven el seu estendard associat al glamour i l’abundància. Com diu Jeff Dexter, ‘inclús si eres un soca, ho volies ser amb classe. Era la cultura original de l’’aspirar a’. Nois que aspiraven, aspiraven a crear, aspiraven a ser rics, aspiraven a ser famosos, aspiraven a ser estimats, aspiraven a ser reconeguts’». Els seus referents eren joves que havien assolit l’èxit de manera meteòrica, com John Stephen, un immigrant escocès que havia convertit Carnaby, un carreró del Soho, en el centre de la moda mundial. Malgrat que Marc Bolan va insistir i persistir en el món de la música Pop fins aconseguir ser un ídol adorat i un artista d’èxit reconegut, l’esdevenir més comú entre la canalla mod va ser viure intensament la seva joventut per acabar portant una vida d’allò més ordinària i que la seva imatge tenia més a veure amb el consum d’amfetes -com recollíem en la darrera empatollada- que amb la intenció de sacrificar-se mínimament per assolir res que no fos una festassa de collons de mico. Altrament, tampoc crec que els modernistes i els seus hereus mods s’identifiquessin amb els Existencialistes esquerranosos francesos per una qüestió política, trobo que respondria més a la seva necessitat d’identificar-se amb tot allò que fos nou, que els aportés una visió diferent i innovadora del que coneixien. Tindria més a veure amb allò que Tony Beesley deia al seu llibre “Sawdust Caesars. Original Mod Voices”: “La canalla mod havia de crear-se una identitat pròpia que els mantingués permanentment allunyats de la influència del gris i caduc món del passat”.

Amb l’estil Mod convertit en moda entre els anys 1964 i 1966, hom recorda el món Mod, sobretot quant a la part localitzada al Soho, com un món extraordinàriament alliberat on tota diferència s’havia acurçat com mai abans s’havia vist en la cultura occidental. Mai abans nois i noies havien assolit un estatus tan igualitari, inclús en la manera de vestir. Blancs, negres i jueus, autòctons, immigrants i fills d’immigrants ballaven plegats als seus clubs. Mai els homosexuals s’havien trobat tan segurs en un ambient en un temps en que encara estaven perseguits per la llei. I sobre el consum de drogues ja no cal ni parlar-ne. Tot això ens dona una visió dels mods molt avançada al seu temps. Potser sí que passar-ho bé estigués per damunt de tot. Segurament, la bonança econòmica afavoria la despreocupació i impedia que es pogués veure tot allò que fos diferent com una amenaça. I, naturalment, l’efecte de les amfetes ajudava molt a que tot fos així. Encara que podem sentenciar tranquil·lament que tot allò era a les antípodes del tradicionalisme, ni llavors es pot evitar que s’hi poguessin identificar certs sectors conservadors, encara que no faltats de certa contradicció. Penny Reel explica al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: «Molts dels primers Mods eren Conservadors. Els seus pares eren Comunistes radicals, però els seus fills havien esdevingut Conservadors. Volien vestir la millor roba, anar als millors restaurants, casar-se amb noies elegants... Tot allò que disgustava els seus pares. Si vestir de color rosa estava considerat com a propi d’homosexuals, doncs prou motiu per posar-se una camisa rosa». 
Trobo jo que tant la posició esquerrana dels que pretenien enriquir-se intel·lectualment com el posicionament conservador dels més materialistes responen més a una reacció davant el món dels adults que a una ideologia política. Ho associo totalment amb allò que deia Harry Saphiro a “Waiting For The Man”: “Res pitjor li podia passar a un mod que els seus pares l’entenguessin”. Per mi, res he llegit que definís millor la ideologia Mod que aquesta afirmació de Ken Brown, un mod original, a “Mod: a very british phenomenon” de Terry Rawlings: “Els mods han estat constantment descrits com un fenomen de classe obrera, però era més una reacció de classe obrera contra tota autoritat”. Corroborat per Richard Weight al seu llibre “Mod, a very british style” quan deia: “Aquesta subcultura és per definició una revolta generacional contra tota normativa imposada i ideologies dominants”. 

Molts són els que veuen Paul Weller l’autèntic culpable de la politització del moviment Mod. Altrament, la implicació política de Paul Weller sempre l’he trobada, més que necessària, vital pel context històric en que es va donar. El Regne Unit havia despertat del dolç somni dels 60s havent de fer front a una crisi que havia disparat la taxa d’atur castigant especialment la classe treballadora i el jovent. Per si això no fos prou, l’extrema dreta havia trobat el discurs idoni per guanyar-se les simpaties de les classes populars angleses i treure bona renda del descontent general. En aquell enrarit clima, va anar creixent el revivalisme Mod impulsat per una comprensible enyorança juvenil pels bons temps del Pop anglès però acompanyat de cert i perillós orgull nacional que calia reconduir. No de bades, el National Front estava triomfant entre els skinheads. Weller va brandar la Union Jack per enfrontar-se amb els feixistes, xenòfobs i racistes del National Front i del British Movement, que semblava que se l’havien fet seva, però també contra aquells neo-mods que volguessin encarnar, amb els seus vestits i corbates, el paper de nous tradicionalistes. Weller sempre va rebutjar la denominació «revival» i va reivindicar que valors com l’estima pel país, l’elegància, el gust per les coses noves i modernes, i l’anhel d’aspirar a més estaven inserits en la genètica del jovent de classe obrera, a mans dels quals calia retornar el Modernisme per actualitzar-lo adequant-lo al moment. The Jam van denunciar amb les seves cançons la desigualtat de classes («Eton Rifles»), entre sexes («Private Hill»), laborals («Smithers-Jones») i la violència de l’extrema dreta («Down In The Tube Station At Midnight»). Paul Anderson, un activista mod els 80s, va titular el seu llibre sobre el moviment Mod dels 60s “Mods: The New Religion”, però, si el culte Mod ha esdevingut una religió, no ho va assolir als 60s sinó a partir dels 70s i gràcies a la figura fonamental de Paul Weller. Tota religió necessita d’un profeta i Weller va haver d’encarnar aquest paper obligat per la situació del moment. Malgrat la seva aclaparadora influència, Weller no va poder evitar del tot allò que intuïa, però sense la seva implicació tot hagués estat molt pitjor. En un article que l’Observer va publicar al 1980, un fan dels Merton Parkas deia: «Ser mod significa ser Conservador. Un mod autèntic mai votaria els Laboristes. Tots volem treballar per tornar a fer gran aquest país».

Ves per on, serà precisament amb un membre dels Merton Parkas de soci, amb el teclista Mick Talbott, que Paul Weller emprendrà l’etapa esquerranament més polititzada de la seva carrera artística. Amb Style Council va deixar de reivindicar el Pop britànic per identificar-se amb el cosmopolitisme dels mods originals orientant-se més cap als sons negres, l’estètica continental i les ideologies d’esquerres que ameraven l’escena Mod abans de ser comercialitzada. Es va involucrar totalment en donar suport als miners en vaga davant les mesures econòmiques del govern conservador de la Thatcher i va formar part del Red Wedge per fer campanya pels Laboristes per desbancar la Thatcher. Aquest activisme polític i social va acabar de sobte quan el laborista Tony Blair va aconseguir finalment desbancar la Thatcher i defraudés la classe obrera amb les seves polítiques impròpies d’un govern socialdemòcrata. Malgrat el seu desengany, durant els 90s va ser notícia per demanar que afusellessin la Thatcher com a principal responsable política de la Guerra de les Malvines i per negar-se a cedir la cançó «The Changingman» a Tony Blair per a la seva campanya electoral. La dècada passada va protagonitzar un nou capítol d’enfrontament amb la classe política quan el conservador David Cameron va dir que la seva cançó preferida era «Eton Rifles» -una cançó en que Weller havia denunciat com els alumnes de l’Eton College, l’institut més elitista del Regne Unit i on havia cursat els seus estudis en Cameron, havien llençat de tot i se n’havien burlat dels treballadors que passaven per davant de l’edifici del seu institut manifestant-se per la seva precària situació laboral- i a la qual cosa Weller, totalment contrariat, li respongué: «Quina part de la cançó no ha entès vostè?» Aquest any passat ha confós a molts prestant-se a tornar a fer campanya per als Laboristes. No tinc cap mena de dubte que no ho ha fet de bon grat sinó que s’hi ha vist obligat davant la greu crisi de valors que el Brexit ha evidenciat. 

No hi ha cap dubte que aquesta ferma militància esquerranista de Weller ha inspirat que des del Revival-79 hagin sortit contínuament grups mods als que els ha agradat fer pública la seva ideologia socialista (els italians Gli Statuto, els danesos The Movement, els russos The Riots...) o, inclús, anarquista (els canadencs The Strike). Altrament, no m’he sentit mai temptat ni animat a esbrinar si n’hi ha cap que pregoni la seva ideologia dretana o d’extrema dreta. Sí que m’he trobat amb algun membre d’algun grup vinculat amb el moviment Mod que es posa en evidència per aquestes xarxes socials posicionant-se cap a ideologies dretanes, però val a dir que sempre des de posicions democràtiques i rebutjant qualsevol tipus de totalitarisme, sigui de dretes o d’esquerres, la qual cosa mereix el meu respecte. Tanmateix, he trobat tan repugnant com desconcertant haver conegut pel facebook un mod tortosí franquista, una mod argentina nazi i un mod anglès del National Front. Ho podríem considerar casos aïllats i excepcionals? No fa gaire una persona per la que sento una gran admiració deia al facebook sobre l’escena Mod espanyola: «Summament desencantat del Món Mod i la seva insuportable pudor a racista i a nazi. Però encara fan més pudor aquells que van d’antis i els riuen les gràcies i punxen o toquen a les seves festes. Ser fervent seguidor del R&B, soul o reggae i ser nazi és com aquell que tus i es tapa el cul... Què té a veure?! No sóc massa bo expressant-me en paraules, però com a persona us foto mil punta peus». Pel que sembla, el mal ha arrelat malgrat Weller i malgrat l’arrel modernista del moviment Mod. 

Ens podríem empatollar de valent buscant els motius pels quals algú que s’identifica amb el moviment Mod pot tenir una ideologia d’extrema dreta, feixista, racista, masclista i/o homòfoba. 
Un podria ser el triomf del sentit estètic de la classe mitjana nord-americana al bloc capitalista durant els 70s mitjançant la cultura Rock. Mentre als 60s el jovent modern seguia l’elegant moda britànica del Pop inspirada en els mods de classe obrera, a partir de finals dels 60s va acabar imposant-se la moda nord-americana per la qual els joves han de vestir com delinqüents, potser perquè això permet anar més segur en una societat amb elevada inseguretat ciutadana. A partir d’aquest moment, que un adolescent vagi amb vestit i corbata sempre s’ha vist com una estúpida demostració d’ostentació fora de lloc per a un jove de classe obrera. Això ha deixat l’elegància clàssica europea a mans de les classes altes, amb la qual cosa els mods han pogut mostrar-se com la tribu urbana més adient per a joves de les classes acomodades amb pretensions aristocràtiques. En el cas espanyol, país on el feixisme no va ser derrotat ni perseguit sinó protegit per les potències occidentals davant l’amenaça comunista, la cosa encara es complica més quan aquests fills de les classes acomodades solen pervenir de famílies molt agraïdes amb el règim criminal del dictador Franco. 

Però, personalment, crec que aquest posicionament cap a ideologies d’extrema dreta no té res a veure amb la política sinó que caldria relacionar-ho amb un fenomen comú en la societat capitalista pel qual uns quants individus sense capacitat d’assolir res per ells mateixos s’agrupen per guanyar-se un respecte mitjançant l’ús de la violència, i tota ideologia basada en l’odi als demés els dona motiu per actuar i demostrant el seu miserable poder. I ambients propers al Modernisme, com el futbolístic o l’escuterisme, són ideals perquè desgraciats d’aquesta mena es coneguin i s’associïn. Només un ignorant de la talla dels neo-nazis podria relacionar aquesta miseriosa positura amb allò de «revolta generacional contra tota normativa imposada i ideologies dominants” perquè qualsevol persona amb dos ditets de front sap perfectament que aquests neo-nazis suposen una mena de força paramilitar gratuïta extreta dels estrats més profundament ignorants de la societat que les conservadores democràcies occidentals protegeixen i utilitzen per fomentar l’odi, la divisió i la por entre aquells que, lluitant per aconseguir una major igualtat social, s’oposen als interessos dels poderosos. En relació amb el moviment Mod, contra l’únic que es revolten obertament els neo-nazis (i els xenòfobs, racistes, homòfobs, masclistes, feixistes, etc.) és amb allò que deia Alan Fletcher al “The Influential Factor” de Graham Lentz: «Per mi, ser mod és tenir una mentalitat oberta». Opinió que coincideix totalment amb allò que explicava Richard Weight al seu llibre “Mod, a very british style”: «Els mods van ser la primera cultura juvenil britànica en celebrar la tecnologia, l’art i el disseny, el cosmopolitisme, la integració racial, l'ambigüitat sexual i la mobilitat social». Així que tot ens porta a donar-li la raó al nostre benvolgut i malauradament desaparegut Alfred Calonge quan deia a una entrevista per al mític modzine «Reacciones»: «No hi ha mods fatxes, skins fatxes o rockers fatxes. Hi ha fatxes a seques... i són tots uns fills de puta».

Tampoc hauríem d’olvidar que el moviment Mod va brotar com la suma de diverses expressions modernistes i que avui en dia la majoria de gent que es considera «mod» de modernistes no en tenen res. Ni són joves, ni són de classe treballadora, ni tan sols pretenen ser moderns ni originals. Simplement s’inspiren en l’estil Mod. A les concentracions de mods escuteristes hi cap tothom que tingui l’escúter adequada i una estètica que vagi de la bàsica parka-fredperry-levis-desertboots per amunt. Entre les manifestacions que busquen un ambient més exclusivista i elitista, s’ha fet visible certa tendència classista a aconseguir-ho mitjançant un poder adquisitiu que es fa visible amb la possessió d’articles originals dels 60s adquirits en botigues vintage a preus de col·leccionista, sigui escúters, roba, calçat, complements, discos, tocadiscos, instruments musicals, memorabília variada, obres artístiques i, fins i tot, mobles. N’hi ha que busquen aquest exclusivisme en la música, aprofitant el gran ventall que posa en disposició la llarga història del moviment Mod, que pot anar des dels que es restringeixen a un estil musical fins els que donen cabuda a massa coses i tot. Doncs, també en podríem trobar que busquen aquesta exclusivitat marcant la ideologia dels seus membres, o perquè són fatxes o perquè miren d’evitar compartir ambient amb fatxes.

Quant a la meva pròpia experiència, us diria que el meu interès pel moviment Mod ve precisament per la ideologia esquerranosa i de classe obrera dels Jam, molt en la línia d’altres grups i artistes del moment -Clash, Specials...- que m’agradaven. Sempre he recordat amb orgull que els grups que jo escoltava a la meva adolescència eren grups compromesos en defensar valors tan preuats per mi com la igualtat de drets de les persones i el respecte a la diversitat. 

Altrament, en aquells temps del Revival-79, ens agradava posar-nos americanes i corbates -com els nostres ídols musicals: els Jam, els Specials, Madness...- no per demostrar que estàvem per sobre de ningú sinó simplement per ser diferents en uns ambients juvenils dominats per les estètiques fatxendes, rockeres (molts heavys, bastants punkys i alguns rockers) o hippioses. En cap moment buscàvem ser més elegants que ningú, ens omplíem les solapes de les americanes amb xapetes i simplement ens agradava mostrar una imatge força més divertida i distesa que totes aquelles estètiques tibants de paios durs que es gastaven la majoria. Val a dir que allò irritava molt més que anar de xungo. Érem una colla de feliços estudiants d’institut enmig de xulos i amargats. Inconscientment, vam fer el mateix que Mickey Tenner, l’admirat dancer de l’escena Mod original, recordava al “Mods: The New Religion” de Paul Anderson: «Mai se’m va passar pel cap fer res per semblar millor que ningú. Jo només volia semblar diferent». Ara és quan podria farolejar-vos que és que jo ja vaig néixer mod i tot allò que he llegit després ja no em calia, tanmateix aquesta coincidència amb els mods originals demostra que ser mod o modernista no té res a veure amb empollar-se un manual; aquesta coincidència es va donar pel senzill fet de ser joves en un moment que ens animava a ser moderns: a ells el final de la post-guerra, a nosaltres la mort de Franco.
Des de llavors, massa coses he vist que no m’han agradat en actes mods: skinheads alabant Hitler a un Walrus Weekend de principis dels 90s, mods espanyols en dret a insultar a qui parlés català a un Go!Lleida (a Lleida!) o a un Euroyeyé (acte internacional per a un públic provincià?), o ser insultat i amenaçat a un Time For Action madrileny per les meves idees polítiques. Per això em sento tan bé als Aplecs Modernistes d’arreu dels Països Catalans; segurament, no són els actes més estèticament mods als que podria assistir, però sí que em garanteixen que compartiré festa amb gent la major part de la qual demostra dia rera dia estar compromesa amb la cultura i la justícia social, i em demostren que per ser elegant no n’hi ha prou en vestir bé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

MIQUEL INJECTION, The Scorcher crew