RUTH BROWN, la xicona de la llàgrima en la veu.

Atlantic Records "la casa que Ruth va construir" així es coneixia el segell durant la dècada de 1950, des de 1949 fins al final dels anys 50 Ruth Brown va ajudar enormement al segell de Nova York per establir una superioritat en el camp de R & B. Més tard, el negoci, però es va oblidar d'ella i es va veure obligada treballar oferint serveis domèstics per un temps, però més tard va tornar al cim degut a la seva condició de pionera del R&B durant la postguerra. 

La jove Ruth Weston es va inspirar inicialment per les artistes de jazz vocal jazz, gent com Sarah Vaughan, Billie Holiday, i Dinah Washington. Es va escapar de la seva llar a Portsmouth el 1945 per sortir a la carretera amb el trompetista Jimmy Brown, amb qui es va casar molt aviat. La germana de Blanche Calloway va oferir a Ruth un concert a la sala Crystal Caverns i va assumir el càrrec de representant de la jove cantant. DJ Willis Conover va quedar meravellat en vore Brown durant una actuació i la va recomanar a Ahmet Ertegün i Herb Abramson, qui acabaven, com aquell que diu, de crear la campanyia Atlàntic. Per desgràcia, la sessió de debut de Brown per al segell es va retardar per una hospitalització de nou mesos causada per un accident automobilístic greu camí a Nova York,. Quan per fi va arribar a la seva primera data maig de 1949, es va recuperar el temps perdut amb el tema "So Long" (recolzat per la banda del guitarrista Eddie Condon), que va resultar ser el seu primer èxit.

Brown brillava dins d‘Atlàntic mentres arribaven les gravacions i per consequència es succeien els èxits amb temes com ""Teardrops in My Eyes"" (al top de la llista de R & B durant 11 setmanes a 1950), "I'll Wait for You" i "I Know" l’any 1951, del 1952 "5-10-15 Hours "(un altre número u), “The seminal", "(Mama) He Treats Your Daughter Mean " l’any 1953, més tard un tendre Chuck Willis va escriure" Oh What a Dream ", i l'oportuna "Mambo baby” l’any següent. Llavors ja s’havia guanyat l’apelatiu "Miss Rhythm" acunyat per Frankie Laine durant un a actuació Filadèlfia. Brown va encadenar èxit rera èxit durant onze anys, apareguent el seu l seu nom fins a dues dotzenes a la llista de R&B.

L’aventura amb Atlantic finalitzava l’any 1960 amb "Don't Deceive Me" (amb solo de saxo tenor infernal de fons obra de Willis "Gator" Jackson, que molts erròniament pensaven que era el marit de Brown) , Brown va desaparegué de la vida pública durant una dècada per dedicar-se a la criança dels seus fills. Brown va començar a reconstruir la seva carrera musical a mitjans dels anys 70. El seu sentit de comèdia li va servir per co-protagonitzar amb MacLean Stevenson una sèrie de televisió, així com treballar al cinema i el teatre, arribant a guanyar un Tony l’any 1989 per l’obra Black and Blue. El mateix any era guardonada amb un premi Grammy pel disc Blues on Broadway. El 1993, Brown va ser inclosa al Saló de la Fama del Rock and Roll i 1995 va viure el llançament de la seva autobiografia, MIss Rhythm. El 17 de novembre de 2006 Brown se’n anava per sempre a causa d’un atac cardíac.